Sal·lus Herrero i Gomar
El setembre passat, l’Oriol Junqueras i Marta Rovira han publicat un llibret titulat Tornarem a vèncer (I com ho farem), a l’editorial Ara, 2020.
El llibre està dividit en un pròleg, quatre parts, 1. De vegades es guanya. 2. De vegades s’aprèn. 3. Maximitzar les nostres fortaleses, corregir les nostres febleses. 4. Negociació, referèndum, desobediència civil i un epíleg.
Al pròleg es considera que l’1 d’Octubre va ser una victòria incontestable de la societat catalana, però s’interroguen per què no es va poder implementar el resultat d’un referèndum èpic i aconseguir la independència? La resposta a aquesta pregunta és el contingut del llibre, tot i que esmenten l’al·legat final davant el Suprem de Jordi Cuixart quan «va mirar als ulls Manuel Marchena i li va dir «Ho tornarem a fer», no només va fer un acte de dignitat davant d’un tribunal polític, sinó que ens va posar deures a tots i cadascun de nosaltres. Com a dirigents d’un partit polític amb vuitanta-nou anys d’història, ens sentim amb l’obligació no només de tornar-ho a fer, sinó de fer-ho de tal manera que aquest cop el resultat sigui la victòria, és a dir, la independència de Catalunya. En aquest llibre expliquem obertament la nostra proposta, elaborada a partir dels aprenentatges del 2017, i la posem a disposició del conjunt del moviment independentista perquè la pugui discutir, esmentar i millorar si convé. Al mateix temps, volem proclamar que la independència no és només per als que la volem, sinó que s’ha de posar incondicionalment al servei de tots els ciutadans. L’objectiu és benestar, justícia i democràcia per a tothom, i la República Catalana és l’eina per aconseguir-ho». És el text que hi ha a la tapa del darrere, on s’especifica també que l’Oriol Junqueras està tancat a la presó de Lledoners i Marta Rovira, a l’exili de Ginebra.
Aquest llibre anoten intenta desvetllar la millor estratègia, la més intel·ligent, per aconseguir la independència. I ho fan, afirmen, sense eludir “els grans debats” que han polaritzat la vida pública els darrers temps: unilateralitat sí o no, desobediència civil versus desobediència institucional, eixamplar la base o tirar pel dret… Conclouen que és una mena de manual pràctic de com els republicans volen preparar Catalunya per a un embat ‘guanyador’ amb l’Estat. Qui vulgui buscar retrets, s’ha equivocat de llibre. Només hi ha propostes de futur. Des de la complexitat i la diversitat del país.
M’ha semblat que algunes de les idees que basteixen aquest llibre estan replegades dels escrits, entre d’altres, de Raül Romeva Esperança i llibertat, Ara editorial, 2020 i de Jordi Muñoz, Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés, L’Avenç, 2020, que fan un balanç crític per esmenar les errades i encertar-la més, davant d’un estat amb llarga tradició demofòbica i antcatalanista. Un anticatalanisme que travessa totes les formacions polítiques espanyoles, ultranacionalistes, des de l’extrema dreta fins a les esquerres, passant pels Verds, tots plegats consideren que ni Catalunya ni els Països Catalans tenen cap dret només que acatar les dependències tiràniques, reaccionàries i ancestrals que imposen les estructures de l’estat o dels estats opressors «por justo derecho de conquista». Jordi Muñoz ha participat també, junt a altres acadèmics (Albert Carreras, Abat Ninet, Carles Boix, Xavier Cuadras) en un llibre escrit en anglés que ha coordinat Clara Ponsatí, The Case of The Catalaans: Why So Many Catalans Noo Longer Want to be a part of Spain, per a explicar als europeus i arreu del món, des de la perspectiva dels drets humans i els drets dels pobles l’exercici del dret a l’autodeterminació, denunciant la vulneració de dret fonamentals en el cas català i criticant la hipocresia i el cinisme del parlament de la UE, on es denuncia la violació de drets humans i manca d’independència judicial dels tribunals de Polònia, Hongria o Turquia… Un franquisme que no se’n va i com s’ha passat del 14% de votants independentistes el 2006 al 48’5 el 2013; i tanmateix, des de la UE, callen, censuren les protestes i sovint en són còmplices de l’estat espanyol davant les detencions arbitràries dels presos polítics, davant la violència policial, política, mediàtica i judicial de l’estat espanyol contra els independentistes catalans, davant les sentències aberrants contra els líders socials i polítics per haver fet una manifestació pacífica i una votació; la majoria de diputades i diputats del parlament de la UE romanen silents i en són còmplices davant la vulneració de drets humans quan s’aplica el dret de l’enemic al moviment independentista, amb gairebé 3.000 imputats de delictes per defensar pacíficament el dret a votar lliurement en defensa de Catalunya, sense el permís de l’estat; o per protestes, bàsicament, pacífiques.
Gairebé tots els partits espanyols, amb lleus matisos i amb arguments delirants de tots els colors, comparteixen aquest imaginari anticatalanista en negar el dret de la ciutadania a decidir la pròpia l’autodeterminació i atorguen als estats tota la capacitat decisòria i repressiva. Des d’un colonialisme nacional-estatalista que nega el dret dels altres col·lectivitats, ‘minories nacionals’ o pobles que encara no tenen estat propi i han de suportar l’opressió estatal o macro-estatal que els oprimeix. Es va plasmar en l’»A por ellos» de l’estat, la violència policial i militar, les intervencions de la policia patriòtica, les clavegueres i el terrorisme d’estat, els informes acusatoris falsos de la fiscalia, els tribunals suprems inquisitorials amb imputacions trampa de «rebel·lió» i «sedició», per jutjar-los a Madrid, en terreny nacionalment i estatalment del tot enemic; una persecució política al complet, amb imputacions fora mida ja que, sense armes ni violència, només són «delictes» cortesans, inventats per la raó d’estat, de les monarquies absolutistes, autoritàries i hereues de règims feixistes. L’única acusació possible és la desobediència civil i institucional als requeriments inquisitorials del Tribunal Constitucional al servei del monarca. Perquè no toleren la dissidència política ni la desobediència, pròpia de democràcies assentades i solvents, com afirma John Rawls a La tª de la justícia. Sense desobediència civil i inclús institucionals no pot haver-hi un règim democràtic respectuós amb els drets humans, socials i col·lectius; que esmene els residus reaccionaris ultranacionalistes de la dictadura franquista que s’han perpetuat. Encara.
Consideren Junqueras i Rovira que allò prioritari és el benestar, la justícia i la democràcia per a tothom, i la República Catalana és l’eina per aconseguir-ho. Qualifiquen el seu llibre com «la nostra guia cap a la independència, la nostra proposta estratègica. La que ens creiem després de tot el que hem viscut. Amb tota la humilitat, però també amb tota la convicció. És el que considerem, tocant de peus a terra, l’única camí realista, seriós i viable per construir la República Catalana».
1.De vegades es guanya. El moviment independentista va convertir l’urna en la seua icona. Associar urna a independència era tant com associar independència a democràcia. Des del pacifisme i la desobediència civil que ara mateix, el Govern espanyol «més progressista de la història» vol modificar el medieval delicte de «sedició», propi de la monarquies absolutistes i també tipificar de manera molt més greu el greu delicte de desobediència al Tribunal Constitucional en procés d’esdevenir un tribunal inquisitorial de les novel·les de Kafka; canviar alguna coseta per a deixar les coses com estan, com la reforma laboral o la llei mordassa que havien de derogar i la mantenen i l’apliquen pel broc gros. Contra un estat que ens tracta com a delinqüents i criminals per voler votar, la unitat estratègica de l’independentisme va aconseguir fer el referèndum; la unitat i la participació entusiasta d’una majoria social de gairebé dos milions i mig de persones l’1 d’octubre del 2017; la complicitat entre ciutadania i Govern va aconseguir que davant les agressions violències de l’estat que colpejaven les persones i l’aparell logístic, la ciutadania va respondre de manera excel·lent, amb el projecte Escoles Obertes per protegir els centres de votació, l’organització, la tecnologia, el cens universal, la intel·ligència col·lectiva fa funcionar sense caure en provocacions. Hi hagué un desbordament popular, la força de la gent és va imposar a la raó de la força d’un estat amb tics autoritaris, reaccionaris i feixistes. Cal preparar-se i organitzar-se per tornar a l’exercici de drets fonamentals de vot, de manifestació, d’autodeterminació, etcètera. Perquè els drets s’aconsegueixen exercint-los, sense demanar permís davant d’un estat que es tracta com a enemics a assimilar o liquidar.
2. De vegades s’aprèn. S’elogia l’1 i el 3 d’octubre, però, immediatament s’analitza el llindar de participació d’un 43% del cens, que es considera “poc”; quan caldria tenir en compte que davant els bombardejos i les amenaces de terror de l’estat, per terra, mar i aire, la gent va respondre molt bé, tot i que compartim la necessitat d’obtenir una participació per sobre del 50% i la possibilitat d’obtenir el consentiment del perdedor; cosa poc probable perquè aquest «perdedor» a Catalunya i als Països Catalans actuen com a colons, amb el suport de la policia i els militars espanyols i de totes les estructures repressives de l’estat. Cal augmentar el suport popular a favor de l’independentisme per desbordar el règim borbònic i obtenir el reconeixement internacional. S’analitza la mobilització de la Catalunya del no, les ràtzies violentes durant el mes d’octubre, sempre amb total impunitat, que van atemorir a molta gent i van servir en safata el fals discurs de «l’enfrontament civil». Una violència impulsada per l’estat, com va passar al País Valencià durant la «transició» del que es coneix com a «batalla de València» que fou una ràtzia sistèmica organitzada des de l’estat contra el valencianisme polític, denominat, despectivament com a ‘catalanisme’. La mobilització espanyolista del 8 d’octubre del 2017, a Barcelona, un unionisme agressiu amb el suport de gairebé tots els partits espanyols, des de l’extrema dreta fins als socialistes. L’amenaça de l’usterització des de l’estat i d’una deriva reaccionària i fins i tot antiautonomista, que va aconseguir que Ciudadanos guanyés les eleccions a Catalunya el desembre del 2017, menjant-se el PP i reduint el PSC al pitjor resultat de la història. Això fou possible perquè en una situació d’emergència i de repressió extrema, ERC no va voler anar en coalició amb Junts-xCat, és a dir amb tot el moviment independentista escapçat, a l’exili i a la presó, acusats de delictes inventats per un estat autoritari, van anar a les eleccions dividits, enfrontats i barallats, enmig d’un clima de terror atiat per l’estat i amb el finançament a l’extrema dreta per banda de les empreses de l’IBEX-35. També s’analitza que Catalunya és un país a doble velocitat, a Girona i Lleida l’independentisme és majoritari des fa anys, però manca que siga majoritari també a Tarragona i l’àrea metropolitana de Barcelona. Cal incrementar l’independentisme a aquestes grans ciutats de Catalunya. S’afirma que a la gent d’ERC els obsessiona prendre vots a l’unionisme, no al partit independentista del costat. La realitat ens indica, que, molt sovint, el portaveu d’ERC Rufián, desqualifica JuntsxCat, com fan des de l’Estat, amb informes falsos i acusacions inventades, sovint nodrint els tòpics i estereotips grollers i espanyolistes catalanofòbics. En prioritzar els interessos de partit als de País. S’analitza aquesta ofensiva de l’estat contra l’independentisme i el referèndum, per terra, mar i aire. Cal afegir que l’enfrontament, les baralles i la divisió de l’independentisme, col·labora amb la desfeta. S’analitza que els principals sindicats a Catalunya, estan en contra de la independència, perquè mantenen una perspectiva sucursalista i dependent de l’estat via subvencions i subordinació al poder estatal. Un univers mediàtic molt bel·ligerant contra l’independentisme, els mitjans públics i privats espanyols, el Grupo Prisa, el Grup Godó, el Grupo Zeta, propietari d’El Periódico de Catalunya… l’Absència dels grans ajuntaments, l’alcaldessa de Barcelona, va fer una crida a participar l’1 d’Octubre, però després del 3 la seua actitud va ser molt semblant a la dels sindicats majoritaris: en compte de pressionar l’Estat per avenir-se a una solució negociada democràtica, va pressionar l’independentisme perquè tiréssim la tovallola. No obstant això, Badalona i Sabadell, van participar, la resta del Baix Llobregat o se’n van rentar les mans o fins i tot hi van jugar en contra. L’absència de reconeixement internacional va ser clamorós. No s’esperava gaire concret, però sí molta més implicació en termes de denuncia i de mediació.
3. Maximitzar les nostres fortaleses, corregir les nostres derrotes. Apunten que ens hem de preguntar com ho hem de fer per a ser més forts per arribar a un proper embat democràtic en condicions de guanyar-lo. Ser més, una majoria inapel·lable, no és una condició suficient, però sí que és una condició necessària (tot i que massa sabem que per a l’estat espanyol els unionistes valen més que els independentistes). Proposen un independentisme plural i transversal; lluites compartides, sumar per guanyar; «el futur no pot ser una promesa o una qüestió de fe: el futur es construeix cada dia», lluites compartides per un habitatge digne per a tothom, per una agenda feminista, per un futur ecològic i sostenible, acollida als refugiats, contra les discriminacions, contra la corrupció… Créixer i teixir aliances amb els moviments socials, prioritzant el dret a l’autodeterminació, des del diàleg i el bon govern, perquè com millor, millor. En un context d’internacionalització de l’economia per tal de ser menys vulnerables davant les pressions de l’estat espanyol i fer una diplomàcia en tots els fronts per guanyar l’opinió pública a Catalunya i a l’escena internacional. S’elogia el front diplomàtic, s’esmenta ‘tot’ l’exili, en general, però s’anota que Ginebra és la cuitat del món que concentra més organismes internacionals, en tots els àmbits. Perquè és on hi és Marta Rovira, (i Anna Gabriel), però obliden esmentar a Brussel·les, on hi són els eurodiputats, Toni Comín, Clara Ponsatí i Carles Puigdemont, de manera força indelicada. A Brussel·les, no hi ha cap organisme internacional d’interés? No han et res per internacionalitzar el conflicte entre l’estat espanyol i Catalunya tots els exiliats a Brussel·les?
4. Negociació, referèndum, desobediència civil. S’opta, prioritàriament, per un referèndum pactat amb l’estat, dins d’una estratègia intel·ligent, en acumular forces i legitimitat, en sumar majories amplies a Catalunya i suports internacionals, i en cas, contrari per la unilateralitat que inclou la desobediència civil com a instrument davant d’un bloqueig antidemocràtic. Es posa d’exemple l’aconseguiment del moviment antimilitarista quan va aconseguir qüestionar el servei militar obligatori, amb una resposta radicalment democràtica: la insubmissió. Des d’una cultura de la resistència i la radicalitat democràtica.
A l’Epíleg, esmenten al president Companys i el seu Govern, l’1 de març de 1936, quan va tornar a Barcelona gràcies a una amnistia que el va treure de a presó, on havien entrat pels fets d’octubre del 1934; des del Palau de la Generalitat Lluís Companys va dir: «Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a guanyar»… I fan una crida a la implicació i l’organització a tots els àmbits. Perquè no en sobra ningú. També fan una crida a l’optimisme i l’empatia. Per guanyar i no defallir. El que em sembla que no saben prou bé és que no es pot comparar la democràcia actual (postdictatorial) amb la II República. Quan van guanyar les esquerres els presos polítics eixiren en llibertat immediatament; han passat més de dos anys de la moció de censura a M. Rajoy i de Govern d’esquerres i els presos polítics catalans, condemnats, de manera molt injusta, a 100 anys de presó per fer una votació, encara són a la presó.
El problema greu, al meu parer, és que des del Govern, els partits independentistes (uns més que d’altres), no són exemple ni testimoni de col·laboració, cooperació, ajuda mútua i unitat estratègica. Les seues baralles, enfrontaments i divisions generen molta decepció i més desmoralització. Per una banda van els discursos, per l’altra la realitat. Diuen que «toquen de peus a terra», però, enmig d’una repressió gegantesca contra l’independentisme, per banda de l’estat, es posen a tocar el violó. Hi ha gent que ha votat independentisme, però, que ara està exhausta. El més greu és que amb l’oposició unionista al poder de la Generalitat la situació repressiva, l’espoliació, els incompliments de l’estat i el mal govern empitjoraria molt més encara. Però això, no pot ser un xec en blanc, sense data de caducitat; haurien d’espavilar i sembla que no espavilen.
