Aquell primer d’Econòmiques, el 1968… (En memòria de Jordi Nadal)

En memòria de Jordi Nadal i Oller (1929-2020), que fou professor a la Facultat dEconòmiques de València aquell curs 1968-69.

Aquest text forma part del llibre El vertigen dels dies (L’Avenç, 2019).

 Gustau Muñoz

Vaig començar la carrera de Ciències Econòmiques perquè realment no sabia quina triar. Havia fet Batxillerat de Ciències i m’agradava la Biologia però no tant com per a embarcar-m’hi… No sabia què fer, tenia també inquietuds sociopolítiques clares, les matemàtiques se’m donaven bé, però m’interessaven moltes més coses. El meu cunyat Josep Lluís Garcia Molina, de Xàtiva, amic de tota la vida del Pele (Raimon), m’ho va suggerir. “Per què no fas Econòmiques?” I crec que d’alguna manera la vaig encertar. Però no com els meus companys de curs Paco Pérez, Ernest Reig o Josep Sorribes, que han fet carrera acadèmica i s’han desenvolupat molt bé com a economistes. Jo em vaig llicenciar en Econòmiques, branca General que es deia llavors, perquè també hi havia Empresa, vaig fer la tesi de llicenciatura i els cursos de doctorat, fins i tot vaig ser professor ajudant de Política Econòmica alguns cursos, de la mà d’Emèrit Bono. Vaig treballar també en alguns estudis econòmics, vaig fer classes d’Economia a l’Escola de Formació de la Caixa d’Estalvis de Sagunt… I vaig intentar ingressar al Servei d’Estudis de la Caixa d’Estalvis de València (Prevasa), però el seu director em va descartar per motius ideològics. Pepe Honrubia pensava que ja n’hi havia massa, de la meua corda… Tot i que mon pare m’havia recomanat al director general de la Caixa d’Estalvis, Josep Viñals Guimerà, que era amic seu de joventut. Però fou endebades. Vaig perdre llavors, crec, la possibilitat de professionalitzar-me com a economista.

És igual. He fet el que m’ha agradat en aquesta vida, que ha tingut molt a veure amb el món de l’edició. Durant uns quants anys em vaig dedicar de manera pràcticament professional a la traducció de llibres, que compaginava amb l’activitat política. N’he traduït vora 60 llibres, em pense. El 1984 vaig entrar a la Facultat com a professor ajudant. Vaig fer classes, vaig fer vida de Facultat. Però aviat Mario Garcia Bonafé em va proposar anar a treballar a la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI) per a reforçar l’edició de la revista debats. Allà m’hi vaig professionalitzar com a editor. Abans havia traduït amb resultats satisfactoris una biografia de Léon Blum, de Jean Lacouture, per al Magnànim. Durant uns anys -havia començat a fer-ho ja abans d’acabar la carrera- vaig ser, com he apuntat, traductor professional, per a editorials com Grijalbo, Crítica, Materiales, Península o Edicions 62. Després del pas per la Facultat com a professor de Política Econòmica Comparada, on hi vaig fer bàsicament classes sobre les economies socialistes, en un moment apassionant, quan començava la perestroika a l’URSS, vaig dir adéu a la carrera acadèmica. I em vaig trobar de ple en el món de l’edició de llibres i revistes.

Però torne enrere en el temps. Vaig començar Econòmiques el 1968. Quin any! Recordeu, poc abans hi havà hagut el Maig del 68, la gran revolta dels estudiants i no estudiants a França, amb epicentre a París. Llavors la Facultat d’Econòmiques de València tenia els seus locals al “Convent”, un edifici religiós habilitat prop de la plaça del Tossal, al barri del Carme, on avui hi ha un Youth Hostel. Jo ja venia fortament polititzat i una de les primeres coses que hi vaig fer fou un llançament de pamflets amb el meu amic Pep Sanmartín, llavors del PC (i) i que acabà al PT, i després a la digna professió d’assessor fiscal a Bellreguard. Es va fer ric. Però me’n vaig allunyar aviat. Allò -aquell grupuscle- no menava enlloc. Una altra acció, perquè tot anava ràpid, fou el boicot a la inauguració del curs acadèmic 1968/69 a l’edifici del carrer la Nau, on hi assistien les autoritats civils, militars i eclesiàstiques. Vam fer un gran rebombori. Un dels qui havien vingut al boicot, a colpejar les grans portes del Paranimf, conegut nostre, s’entestava a cridar, vés a saber per què, “¡Viva la insurrección popular armada!”. La IPA! El capità general o el governador militar sembla que va desembeinar el sabre… Quines èpoques, en ple franquisme, valga’m Déu.

Aquell 1968, no l’oblidarem… Acabà el primer trimestre de 1969 amb un estat d’excepció. Hi havia gran agitació a la universitat. Vàrem ocupar la Facultat abans de Nadal, crec recordar. Las Provincias va fer el típic pamflet manipulador i insultant, ofensiu, i un grup nombrós, espontani, anà a apedregar els finestrals del diari a l’Albereda. Des d’aleshores posaren un enreixat protector. En vaig ser testimoni actiu. Un diari tòxic com aquell ja mostrava maneres. Encara no hi havia hagut el tímid experiment de la “primavera de LP”, ràpidament congelat en l’hivern gèlid i brutal -tipus el Völkischer Beobachter–  de Maria Consuelo Reyna i Ricardo Bellveser. Això trigaria. Però durant un temps, abans de la transició o en els primers moments, Maria Consuelo tingué tractes molt propers amb Vicent Soler i amb Manuel Ayuso. Però no en quedà satisfeta….

El primer curs d’Econòmiques com a tal fou un desori. Però molt interessant. Un desgavell absolut, com ho era la universitat espanyola de llavors i més encara una Facultat improvisada, creada el 1966, amb professors passavolants o paracaigudistes i amb programes arbitraris, encara no gens afinats.

Cal dir, d’entrada, que el pla d’estudis d’Econòmiques estava pensat per a donar una formació àmplia en ciències socials, amb una perspectiva humanística també, i era molt formatiu. Avui això ja s’ha acabat, fa temps que ja no és així.

Teníem assignatures com ara Sociologia, Filosofia i Història Econòmica Mundial, al costat d’una d’introducció a la Teoria Econòmica (macroeconomia i microeconomia), Dret Civil i Matemàtiques. Aquesta darrera matèria era exigent, explicada per un professor del Politècnic. La Sociologia se la van repartir entre José Jiménez Blanco i Josep Vicent Marquès. El primer era un sociòleg de pas per València, competent, membre de l’anomenada Escola de Granada (Gómez Arboleya, Sánchez Agesta, Murillo Ferrol) que feia lliçons entretingudes d’iniciació a la matèria -basant-se en els manuals de Salvador Giner i Tom Bottomore- però que adobava les classes amb llargues exposicions del darrer que havia llegit. Recorde que ens va parlar àmpliament d’Althusser. Llavors era el top, Althusser, feia forrolla. Havia aparegut en castellà La revolución teórica de Marx (Siglo XXI), traducció de Pour Marx. Aviat se’n traduiria també Lire le Capital. Doncs bé, Jiménez Blanco ens ho va exposar amb detall, detenint-se en la “ruptura epistemològica” pregonada per Althusser entre el Marx jove, humanista, i el Marx madur, científic. Un gran tema de l’època: ideologia versus ciència. Marquès, feia si fa no fa el mateix, però fumava a les classes una cigarreta rere l’altra. Introduïa nocions polítiques així que podia. En aquella època estava molt interessat per Andreu Nin i l’experiència del POUM. S’estava gestant el grupuscle Germania Socialista, i va fer una tasca efectiva de captació. Fou en aquell temps que va difondre un samizdat titulat “Per què com a marxistes som valencianistes”. La Sociologia com a tal era ben poc lluïda, amb les delimitacions conceptuals de “status” i “rol”, estructura i funció, que ens semblaven formalistes i pobres, al costat de les lectures i dels gran esquemes marxistes que ens seduïen.

La Teoria econòmica la donava, a partir d’un manual estàndard d’un autor nord-americà, i sense eixir-se’n gota, un tipus molt singular, andalús d’origen reeducat a Àustria, on havia sumat a la carrera de Dret estudis d’Economia. José Casas Pardo aterrà a València i hi arrelar. Ideològicament era un neoliberal de l’Escola de Viena (Hayek, Von Mises, Friedman i la resta, la Mont Pelerin Society), en termes tècnics un economista molt fluix, i en general un tipus estrambòtic i despistat. Joan Lerma el va fer assessor de Presidència, mai he entès per què. Però amb aquesta mena d’assessors -o amb eleccions com Amadeu Fabregat al capdavant de RTVV- no pot estranyar que la política lermista acabés tan malament. És a dir, perdent l’hegemonia social i ideològica i, finalment, les eleccions.

El millor professor que tinguérem fou sense cap mena de dubte l’historiador Jordi Nadal, que ens va ensenyar molt. Feia classes especialment pedagògiques però una mica histriòniques i feia eixir alumnes a la pissarra per fer-los preguntes. Una dia ens va deixar bocabadats preguntant a tota la classe: “¿Ustedes saben quién es Rostovtzeff?” Evidentment ningú en tenia la més remota idea. Llavors es va esplaiar sobre aquest historiador marxista rus, especialista en història econòmica i social del món antic, a qui va elogiar en termes hiperbòlics. “¿Cómo puede ser que no conozcan a Rostovtzeff?” El cas -com vaig poder comprovar després- era que havia aparegut recentment el llibre Historia social y económica del mundo helenístico (Espasa Calpe, 1967), d’aquest autor, que Nadal estava llegint amb gran interès. I finalment ens va dir: “Yo soy marxista en un 80%”. Estàvem en ple franquisme i molts estudiants procedien de les capes mitjanes urbanes de València i venien de col·legis religiosos. Era a principi de curs. L’impacte fou considerable. La propaganda franquista era insistent encara i els “marxistes” no tenien gaire bona premsa. Justament per això, en rebel·lia, tota una generació es va fer, de cop i volta, marxista. Però Nadal ens va parlar de moltes coses, de Pierre Vilar, de Joan Fuster, de Vicens Vives, de la revolució industrial, de demografia històrica… Ens va fer llegir Oro y moneda de Pierre Vilar, de la mà del seu ajudant -posteriorment distingit historiador i catedràtic a la Pompeu Fabra- Jaume Torra. La classe es va dividir en dos grups i l’altre grup va llegir un llibre sobre la revolució industrial, però fou molt conflictiva la relació amb el professor i acabà prou malament. Era Enric Sebastià, persona complicada i un historiador que es considerava més marxista que ningú.

Filosofia fou una altra matèria interessant. Hi manava Manuel Garrido i al meu grup se la van repartir entre Josep Lluís Blasco i una senyora molt tradicional i catòlica -d’aquelles que havien estudiat Filosofia i Lletres-, segurament formada en la filosofia tomista, obligada per Garrido a explicar el llibre d’Alfred Ayer Llenguatge, veritat i lògica. Ella es va excusar de no exposar, per raons de consciència, el capítol on Ayer es carrega la teologia. Josep Lluís Blasco ens va ensenyar durant un trimestre lògica matemàtica. Sempre m’ha meravellat la traça de Blasco, filòsof de formació clàssica, amb la lògica matemàtica, que a mi, que venia de Ciències, no em plantejà cap problema. Era elemental… D’altra banda, havíem de fer un treball de curs i entre els llibres proposats, al meu grup vàrem triar el de Herbert Marcuse Eros y civilización. Títol molt prometedor, com es pot comprendre, igual que, per altres raons, Razón y revolución, del mateix autor. Però era una errada monumental, no n’enteníem ni un borrall. No sabíem gairebé res de Freud i la seua obra ni de Marx ni de Hegel, i així era impossible. Però vinga, endavant, una immersió en un text complex i obscur no li fa mal a ningú… Un altre llibre que vàrem treballar fou La lógica de la investigación social, publicat en la mítica col·lecció de cobertes blaves de l’editorial Tecnos. Una altra immersió directa enmig d’un debat epistemològic complex, que nosaltres -veníem del Batxillerat i del Preuniversitari- amb prou feines podíem entendre. Però de vegades aquest procediment tan expeditiu de llançar algú que no sap nedar a l’aigua, i que s’espavile, ret bons resultats. Ja ho he dit abans, una experiència formativa àmplia i verament interessant.  Molt més dels que potser havien imaginat els qui s’havien empescat aquell programa tan exhaustiu i desgavellat. I probablement amb efectes diferents als que buscaven. La gran onada de radicalització cap a l’esquerra que recorria Occident, arran del Maig del 68 i de les protestes contra la guerra i la intervenció dels Estats Units al Vietnam, arribà amb força també a València. El nostre curs era nombrós. Érem la generació del baby boom de la postguerra. El franquisme se’ns presentava insuportable, anacrònic, desastrós, una llosa pesant de la qual era imperatiu desempallegar-nos-en. En poc temps , amb 17 i 18 anys, vàrem descobrir-ho tot, l’economia, les ciències socials, el marxisme, la protesta, l’activisme, el moviment estudiantil, l’amor, el sexe, el debat intel·lectual, el País, la politització, l’autonomia personal… Un veritable shock iniciàtic.

Alguns, però, ja veníem ensenyats.

 

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2021 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER