Sal·lus Herrero i Gomar
El diumenge, 23 d’agost del 2020, al diari Ara, Daniel Martín publicava una “notícia” que s’anunciava així: “El Baix Segura es resisteix a l’ensenyament en valencià”. Partits i entitats s’oposen a l’ús del català com a llengua vehicular a l’ensenyament.
S’explicava que el 3 d’abril, i davant l’impacte del coronavirus, el Consell acordava ajornar un any la implantació de la llei de plurilingüisme a secundària, batxillerat i formació professional. La mesura permetia ajornar, segons Martín, un dels ‘principals’ conflictes polítics del 2020 al País Valencià. Reblava: “Especialment, al sud, on els cinc anys del tripartit progressista no han erosionat l’hegemonia política i social de les formacions ‘conservadores’“. ‘Conservadores’ o reaccionàries, corruptes i balafiadores? Un dels ‘principals problemes’ polítics del País Valencià (amb el virus descontrolat, la sequera i la desertització accelerada, els enormes problemes laborals, de desigualtat i injustícia social, emergències climàtiques…) és que una associació del Baix Segura, impulsada pels partits d’extrema dreta (PP, Ciudadanos i Vox), s’oposen a que l’alumnat adolescent del Baix Segura aprengui el valencià a l’Institut i a F.P., com han fet la resta de comarques d’aquesta Comunitat Autònoma? Si per als partits de la dreta-ultra, antivalencianista, el principal problema és dir-li no al valencià a l’escola, és que no tenen cap més programa polític que fomentar l’odi i el rebuig contra el valencià, per distreure que la dreta ultra-nacionalista espanyola és la més corrupta d’Europa? Per tal d’aconseguir que l’alumnat d’aquesta comarca siga el més ignorant i menys competent lingüísticament de tot el País Valencià? I que així puguen votar als partits que fomenten la ignorància, la corrupció i el retall als serveis socials, educació i sanitat pública? Per a no fer front als problemes ecològics greus com l’emergència climàtica que afecta principalment la Vega Baixa, per les riuades que ha patit (i patirà cada vegada més!), sense que hagen cobrat encara les deutes que es deuen des del Govern de l’estat de Madrid? Per què es neguen a l’aplicació del programa plurilingüisme que tots els experts en educació afirmen que ajuda a desenvolupar l’aprenentatge de llengües? Què passaria si s’organitzara una associació de pares en contra de l’assignatura de matemàtiques, de biologia o de física? Fins ara, les generacions anteriors volien que les seues filles i fills saberen més i aprengueren més llengües per poder anar pel món amb més seguretat i competència, ara, fr msnrts ‘insòlita’, sembla que hi ha progenitors que volen que els seus descendents siguen exactament com ells, detenir l’educació lingüística, paralitzar-la, estancar-la en un monolingüisme empobridor; no saben que si aprenen a dominar el castellà i el valencià, tindran molta més preparació pedagògica i cognitiva per aprendre l’anglés, el francés, l’italià, el portugués-galleg, l’alemany, etcètera. No saben que en l’aprenentatge de llengües ‘més és millor’, en contra de l’opinió dels maldestres que consideren que saber més llengües genera interferències lingüístiques nefastes? En aquest cas, les interferències i “l’embolic” lingüístic, genera més habilitat lingüística, més apertura mental, més coneixements. En eixamplar el registre i la competència lingüística, la nostra perspectiva i visió del món s’amplia; i la seua intel·ligibilitat.
No entenc que el Consell de la Generalitat Valenciana aprofite el corona-virus per ajornar l’aplicació del valencià al Baix Segura. Per què? Què té a veure una cosa amb l’altra? Entendria que es feren jornades de sociolingüística, psicologia i educació per als que s’oposen. Perquè, tot plegat, em sembla una anomalia que entra dins dels fenòmens paranormals. Entendria que Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de filologia de la Universitat de Madrid i analista del nacionalisme lingüístic espanyol i del supremacisme anés a fer un cicle de conferències per explicar que l’estat espanyol hauria de reconèixer les quatre llengües de l’estat, en igualtat de condicions, com va proposar Rafael Lluís Ninyoles a Quatre llengües per a un Estat, a meitat dels anys setanta. També haurien d’anar professors de la Universitat d’Alacant, especialistes en plurilingüisme. de València i Castelló (Mallorca, Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona o Perpinyà), de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de l’Institut d’Estudis Catalans per explicar a la ciutadania d’El Baix Segura per explicitar les bondats del plurilingüisme.
Què pensarien aquests senyors d’Oriola que rebutgen el valencià, que a les comarques valencianoparlant del País Valencià s’oposaren a aprendre el castellà perquè és una llegua que se’ns ha imposat, autoritàriament, durant més de 300 anys en dictadures ignominioses, “a sang i foc”, amb allò de “la lengua con sangre entra” ? Fan una interpretació franquista de la “Constitució” i del “règim del 78” llegit a la manera de l’aversió a les altres llengües del Decret de Nova Planta i de les dictadures en l’intent d’aniquilar les llengües que prèviament han minoritzat, castrat i amputat; una Constitució ja de per si, pou limitada pel que fa al reconeixement igualitari dels drets humans per sobre de la llengua, l’origen nacional. social o cultural, sense cap discriminació… tot i que es proclama aquesta “equitat”, igualtat i no discriminació, però després no es remouen les causes de la discriminació, suficientment, d’una de les llengües pròpies del País Valencià que ens singularitza davant del món.
Recordem que fins al segle XVIII-XIX, al Baix Segura es parlava en valencià i el documents històrics del segles anteriors estan escrit en el català del País Valencià. Si volen estudiar el passat de tots els valencians (per descomptat també inclòs el seu propi passat i part del de Múrcia i la resta dels Països Catalans), els d’Oriola també, hauran de saber el català o valencià, perquè sense conèixer la nostra llengua no poden conèixer el País Valencià ni el que llavors fou la Corona catalano-aragonesa, ni conèixer-se a si mateixos ni als seus conciutadans valencians (aragonesos, catalans, mallorquins, andorrans, algueresos, rossellonencs i d’El Carxe catalanoparlants. Perquè a la llum dels drets humans, com poden impedir, entrebancar, dificultar i impedir uns pares l’educació completa dels seus fills i filles programada des de fa dècades per les conselleries d’educació del País Valencià? O és que això que tot l’alumnat valencià haurà d’aprendre, conèixer i ser competent en les dues llengües oficials només val perquè els catalanoparlants aprenguem el castellà, però no perquè els castellanoparlants dels Països Catalans aprenguen el valencià o català?
Els de l’Associació Gabriel Miró que s’oposen al valencià, en contra del que proposa l’associació en defensa del valencià, Enric Valor. Com explica Txomin Angos, president de la federació Enric Valor i president de l’AMPA Gabriel Celaya de l’Institut Playa Flamenca d’Oriola, “qui es queixa de l’introducció del valencià en l’ensenyament no està parlant d’educació, està parlant d’una altra cosa, és a dir, d’ideologia i d’identitat”. Hem de precisar que es tracta d’una identitat antiga, d’altres temps, del temps de silenci i de dictadures, que ha configurat una identitat ideològica d’un ultra-nacionalisme espanyolista excloent que aparta el valencià perquè no volen que l’alumat l’aprenga i siga més hàbil i competent lingüísticament. Sembla que volen reproduir una identitat tancada, antivalencianista, que prioritza les orelleres de la ignorància i escampa l’odi contra el valencià… Esgrimeixen “el dret que tenen els pares a triar la llengua dels seus fills” (On hi està escrit que pugen prohibir i impedir que els seus descendents no aprenguen la llengua oficial i pròpia del País en el que habiten per poder ser ciutadania de ple dret, “ells” i “els altres”?); i també, en una lectura restrictiva, tergiversada, molt limitada i franquista addueixen que “la Constitució i l’Estatut fixen que conèixer el castellà és un dret i un deure i conèixer el valencià només és un dret“, en ignorar que tant el castellà com el valencià són les dues llengües oficials, històriques i pròpies de la Comunitat Valenciana i des del punt de vista dels drets humans no hi ha cap llengua superior a altra i no es pot discriminar a ningú per raó de llengua. Per tant, a la llum dels drets humans que va signar l’estat espanyol en fer la Constitució i l’Estatut, en comprometre’s a respectar els drets humans, també dels catalanoparlants del País Valencià, haurien d’ubicar les dues llengües en la equitat, en la igualtat de condicions, inclús, per justícia lingüística i reparació històrica, pels anys d’opressió i d’intents d’aniquilació, s’hauria de prioritzar el valencià al castellà. En una espècie de ‘discriminació positiva’ pels anys de discriminació negativa, opressió i dominació lingüística d’un estat incapaç de reconèixer el plurilingüisme efectiu. És una absurditat absoluta que tracten d’impedir el desenrotllament personal. social, lingüístic, la formació integral de l’alumnat d’El Baix Segura, a diferència de la resta de comarques castellanoparlants del País Valencià que han integrat el valencià a l’ensenyament sense problemes i amb resultats molt satisfactoris. Si el règim democràtic del 78, durant més de 40 anys no és capaç de superar els residus de la dictadura que encara romanen, en generar unes propostes de coneixement del valencià, de lleis integradores i no excloents, això afebleix els principis de legitimació democràtica, d’equitat, de llibertat, d’igualtat i de fraternitat; i la desacrediten. Una democràcia ha de tractar de consensuar les decisions, escoltant als afectats i propiciant la participació social de tots els afectats per a aprendre més, per millorar les propostes, no per vedar els avenços de millora, fomentar la incultura i la ignorància i, de pas, perpetuar els usos i costums de les dictadures pel que fa a fomentar la discriminació de les llengües de les nacions sense estat propi.
Arran de la notícia, en veure que aquesta associació, que rebutja el valencià, es deia Gabriel Miró, vaig agafar el llibre de Miró Años y leguas. Imagine que els que han triat el nom de Gabriel Miró, no saben res de la seua vida ni de la seua obra. Perquè Miró va viure uns anys a València, on va estudiar, i set o vuit anys a Barcelona, on escrivia a La Publicitat, La Veu de Catalunya, el Diari de Barcelona o La Vanguardia, entre altres. A la seua obra, si més no, a Años y Leguas, fa servir molt sovint alguns mots en valencià, toponímia i inclús alguna frase en valencià. Posem per cas, Coll de Rates, Tàrbena, Gandia, Puigcampana, Benidorm, Calp, Penyal d’Ifach, Callosa d’Ensarrià, Guadalest, Benimantell, Beniardà, Benifato, Confrides, Senitja, Alcoi, Castell de Castells, a Mitjana, la vall d’Evo, al Destralet, Finestrat, Pinet, Benimantell, al Bou… ‘buidas’, Llinassa, a l’altra banda, “Non tinga po” (No en tinga por, sense la ‘r’ final, a la manera oral del català oriental!), cossiols, empapussa sis pollets, pollastre, ‘sanaor’, pell “d’alberchigo”, Almàsseres, llibrells, masia, rambla, el Bresquilla, el Baldat, Peret, escombra, la vall de Guadalest, la vall de gallinera, la vall d’Algar, “galopos” (gilopo), “lluecada” (llocada), Lluiset, brevas, legón (llegó), “hacer bondat” (fer bondat), ‘safarich’ (safareig), ‘còlic’, la catalana de vidre (el porró), elogia els jornalers valencians que se’n van a segar arrós a la ribera de València, allà s’ajunten amb homes que emigren a Buenos Aires i saben anglés agrari i ferroviari dels Estats Units (ja sabia Miró que saber valencià i castellà et feia aprendre i defensar-se en anglés elemental als llauradors del País Valencià)…
Miró al seu llibre Años y leguas,viatja per la Marina, descriu paisatges i paisanatges rurals de les comarques valencianes d’Alacant, amb lirisme ruralista, exposa el bandolerisme de principis del segle XX, afirma que hi ha infants que mosseguen les paraules valencianes, elogia la intel·ligència “llevantina” per davant de l’anglesa… El que vull dir és que sense saber valencià és impossible entendre del tot a Azorín i a Gabriel Miró. Ho deien Pla i Joan Fuster, que Azorín pensava en català i escrivia en un castellà que en el fons era valencià del sud del País; també Miró; haurien de mirar amb atenció i tractar de llegir-lo, segurament, si visqueren hui dia, Azorín i Miró serien acusats, per la gent de l’Associació Gabriel Miró, contrària al valencià, de ser massa valencians o massa catalans. El que és molt trist és que facen servir el nom d’un autor, que no fou antivalencià ni anticatalanista, per atacar el valencià. Sembla que només prediquen la ignorància. Perquè com cantava i escrivia Ovidi Montllor, d’Alcoi, els qui s’oposen a que pensem, escrivim, parlem o vivim en català, és perquè s’oposen a que pensem, escrivim, parlem i vivim els que no pensem com ells voldrien que pensàrem o que no pensàrem. Ens voldrien exterminats. Només prediquen l’odi i embruten les parets dels pobles del País Valencià i els cervells dels infants amb eslògans del tipus: “No al valenciano!”. Això una democràcia seriosa, que funcione sense discriminacions i en l’horitzó del compliment efectiu dels drets humans, no ho hauria de permetre ni consentir. Perquè és tant com imposar o permetre l’incivisme, la ignorància, la incultura i la no acceptació de les regles de joc que ens hem dotat per a la convivència. Unes regles que, massa sovint, es llegeixen com la llei de la impunitat i de l’embut: per a vosaltres l’embut més gran (tots els drets), per a nosaltres el més menut (d’un dret ‘concedit’, restringit i limitat constantment pel supremacisme, els deures i les obligacions producte de segles de colonialismes, dominacions, genocidis, creuades, dictadures i democràcies insuficients).
Per últim, «agraesc» a l’associació Gabriel Miró d’Oriola que hagen posat el nom d’aquest escriptor valencià a la seua associació perquè m’ha permés conèixer alguna de les seues obres, tot i que tant Joan Fuster com Josep Pla, l’acusaven de ser massa pesat de llegir; els anys no passen debades, però encara s’aprenen algunes coses. Hem d’advertir que són cent anys de distància. I el pas del temps, sovint o quasi bé sempre, és demolidor… Però m’ha servit per saber que la distància entre el que escrivia Gabriel Miró i el que predica, sectàriament, aquesta associació al seus sermons contra el valencià és abismal; si l’hagueren llegit atentament i entés una mica, no farien servir en va i indegudament el seu nom. Perquè G. Miró, sense el valencià, s’entén molt poc. O gens. Si jo fos descendent de Gabriel Miró, no sé si Antoni Miró d’Alcoi ho és, els denunciaria per fer servir el nom del meu antecessor per a causes tan indignes i indecents. No permetria que prostituïren el seu nom per fomentar l’animadversió entre pobles de llengües diferents, com demanava Espriu als seus poemes a La pell de brau, on reclamava a Sefarad i li exigia respecte, reconeixement, ponts de diàleg i la fi de les ignomínies contra la llengua i les cultures catalanes.
