Sal·lus Herrero i Gomar
Aquest llibre titulat de Josefina Font Tatxer, Una veïna de Figueres. Històries de la República, la Guerra i la postguerra a l’Empordà, Edicions Brau, Norfeu, 2019 es va presentar a la Casa de la Cultura de Llançà fa un any. No vaig poder anar-hi. Em van dir que l’autora tampoc perquè amb 96 anys no estava en condicions físiques pel treball que suposen les presentacions de llibres; la va substituir el seu fill. M’ho va advertir Josep Mª, el quiosquer del Port de Llançà, que es va estranyar que no hi anés i li’l vaig comprar.
Josefina va nàixer a Figueres, el 1923, va cursar estudis de batxillerat a l’Institut Ramon Muntaner, una part dels quals durant la guerra civil i els bombardejos de la ciutat per l’aviació feixista italiana de Mussolini i potser els avions nazis de Hitler que lluitaven contra la República per ajudar al colpista i dictador Franco a guanyar una guerra que ell havia iniciat. Van bombardejar amb ganes d’aniquilació molts pobles i ciutats dels Països Catalans. Des d’Alacant a Figueres i El Port de la Selva. La seua aspiració, la de Josefina, era convertir-se en mestra més endavant, atesa la seua alta capacitat, però no va poder cursar estudis superiors perquè les autoritats franquistes varen anul·lar els títols acadèmics emesos pel govern de la República. Es casà amb Benet Horts, hortolà. Tingué dos fills, Elvira i Pere. Va treballar com a hortolana i regentà fins la jubilació un punt de venda al mercat de Figueres.
Com diu a la contraportada: «Aquesta és història de Josefina Font Tatxer però podria ser la de qualsevol altra persona a qui li hagués tocat viure aquells anys convulsos de la primera meitat del segle XX. Els fets històrics, República, Guerra i primera postguerra, són resseguits des de l’òtica de les persones que, com l’autora, van ajudar a construir-los amb la seua trajectòria vital, i això dota la narració d’un valor remarcable. Amb un estil franc i directe, molt vivencial i no exempt de voluntat d’estil i d’una honesta poètica, Josefina Font ens ofereix aquest exercici memorialístic d’una època que és necessari preservar per al coneixement de les generacions futures».
El llibre està dedicat als seus fills perquè la recorden. Hi ha una nota de l’editor on explica que és una història singular però que podria ser la de qualsevol altra persona a qui li hagués tocat de viure aquells anys convulsos de la primera meitat del segle XX. Malgrat que la història està escrita en català normatiu, com a editors ens hem permès la llicència de conservar alguns girs i vocables empordanesos i algunes paraules, no gaires, provinents del castellà, que l’autora empra amb absoluta naturalitat i que formen part de la seva manera d’expressar-se. Una correcció rigorosa del vocabulari hauria restat autenticitat a aquesta narració.
L’autora adverteix que tot els noms de persones i llocs geogràfics són reals. La narració comença a «Ponts de Molins, els avis i la mare», un poble que hi ha al costat de Figueres, per on passa el riu La Muga, que baixa dels Pirineus, que hem passat algunes vegades quan hem anat a Maçanet de Cabrenys. Josefina recorda la vida rural dels seus avis i de la seua mare, que era una nena molt espavilada, moguda i riallera. Li agradava molt el cant, cosa que aprofitava el capellà del poble per fer-la cantar a l’Església, a l’hora de l’Ofici. En arribar l’hivern i quan el fred corria per l’entorn, la mare i les dues nenes marxaven de bon matí cap a l’olivet, on les olives que puntejaven, mig envidriades per damunt del mantell blanc, esperaven unes mans que les recollissin». Aquest mateix treball l’he fet jo també d’infant, replegant olives en la rosada, i m’eixien prunyons als dits i a les orelles a causa del fred. I a l’hora de dinar, menjàvem com ell, pa i cansalada entreverada torrada a les brases del foc que enceníem per escalfar-nos. Josefina descriu la manera de viure del poble de sa mare, els jocs dels infants, els fruiters, el paisatge rural i humà, alguns mites, les festes de sant Miquel, la matança del bestiar, la vora del foc a la xemeneia de la llar (gallines, oques, ànecs, pollastres, cort de porcs) i riuades que s’emporta el bestiar riu avall.
Josefina a «Passen els anys…», conta més històries de la seua mare, servia a Figueres, a casa de gent rica i sols visitava el poble per la Festa Major. Explica les diferencies socials entre la família rica a la que servia sa mare i les pobres. La Carme i l’Elvira, eren germanes, Elvira era la mare de Josefina; quan anaven a Ponts de Molins per la Festa Major, «Sortien de casa quan es creuaren amb el pare, un home prim i seriós que sols mirar-les, «les feia anar dretes com un ciri», segons deia la meva mare». Quan el pare (avi de Josefina) li va dir a la seua filla Carme que se’n anés a casa i es llavara el vestit que portava, Carme li va respondre: «Si me l’he de treure, me’n vaig cap a Figueres!». Al cap d’un temps tingué un fill estant soltera i el disgust del pare no tingué limit. Com que el mal, «mai no ve sol, el pare caigué del carro ple de sacs de blat i una roda li aixafà una cama. La gangrena el va matar, perquè ell no se la va deixar tallar». Al cap de tres mesos moria l’àvia, com ella volia. Josefina es pregunta el per què d’aquella autodestrucció d’aquells dos éssers. Fou que s’avorrien de viure o que sentiren remordiments per haver sigut tan implacables amb el comportament de la filla. La Carme va trobar un bon home per viure a Pont de Molins, però les desgràcies van continuar.
Ens conta una altra història de la misèria: a causa de la fam que patia un cosí de Josefina, va entrar a casa d’un pagès amb un altre home, a robar un pollastre i com anava vestit de militar, això el va perdre; en canvi l’home vestit de paisà se’n sortí més bé. Al seu cosí, el van tancar a la presó de Girona, quan va anar el seu pare a veure’l, els militars li digueren en to desafiant que ja no calia, que ja era mort. Sense dir-li si l’havien afusellat sense cap judici i si havia mort a causa d’una pallissa. Ens parla del seu gos Titus, que l’acompanyava a l’escola quan era una xiqueta, i com li’l van matar. Li va venir tanta pena que sa mare va jurar que no tornaria a entrar cap gos a casa. Ens conta històries del Garrigal, un barri marginal de Figueres, on vivien. Als set anys anava a les monges on estudiava El Catecismo, Gramática Española, Historia Sagrada… i els càstigs immerescuts que sofrien de les monges. Com, «de sobte, la monja corre vers mi i, amb els dits crispats, comença a tirar-me de les mànigues, com si fent allò pogués allargar-les tot cridant enfurismada: Dile a tu madre que te alargue las mangas, enseñas la piel de los brazos y cometes pecado mortal! Ensenyar un petit tros de braç, als set anys, era pecat mortal. Déu meu, en quin ambient vivíem!». Les monges i els capellans tractaven de infondre una aversió al sexe absoluta, on tot era pecat. Això mateix, jo també ho vaig viure a la meua infantesa. L’aversió contra el sexe que l’Església sentia, la volia transmetre a tot déu.
Del records d’infantesa ens conta moments de felicitat abans de la guerra: «A les nits d’estiu, havent sopat, anàvem a prendre la fresca a la carretera de França; sota els plàtans corpulents, que bé hi estàvem! El silenci sols era interromput pels cants dels grills i les cigales. Quan no hi havia lluna, tot allò era molt fosc i em feia una mica de basarda, però m’agradava. Agafada de la mà del meu pare m sentia coratjosa, allunyant de mi, tot resquici de por. El que més m’agradava i m’intrigava era veure la llum de les lluernes, i m’imaginava tota una col·lecció de fanalets penjats al cos. En aquell temps no corrien gaires automòbils i els carrers servien d’esbarjo a la mainada». Amb prou anys de diferència, aquest món també ha sigut el de la meua infantesa, els carrers buits de cotxes i plens de jocs d’infants i gent adulta sopant al carrer. Ens conta el descobriment del diàbolo en passar per cal sastre, quan sa mare l’havia manat anar a la farmàcia, on es va trobar amb un home masturbant-se i espantada s’escapà corrent. Conta la seua Primera Comunió, vestida del vestit de festa, però no sent cap enveja, està contenta i feliç amb el que porta. Recorda el dia que el rei Alfons XIII va anar a Figueres i va anar a veure la seua arribada des del balcó a casa d’uns veïns. «Des d’allà veia la gentada que hi envaïa la plaça esperant el monarca. Per fi arribà, escortat per un seguici d’automòbils. Descendí del seu enfront nostre. Quina desil·lusió! Aquell home prim, amb gros mostatxo, amb uniforme ple de medalles, per a mi no era un Rei, jo esperava una altra cosa. Josep vine, que ha arribat el Rei!!!, cridava la seva germana, tota entusiasmada. No vull veure’l, que foti el camp, que aquí no hi pinta res!!! bramava el noi, amagat al fons de la casa». Aquest noi sentia un odi foll contra la Monarquia, advertix Josefina.
Ens conta la seua mirada als vuit anys sobre «La proclamació de la República. Figueres, 14 d’abril de l’any 1931»: «L’endemà, el poble es despertà amb aires de festa. Els carrers anaven plens de gent, arribada de tot arreu per tal d’anar a alliberar els presos polítics, tancats al Castell de sant Ferran. Un riu humà a nà a cercar-los i els portà a les espatlles; ells reien d’emoció i no donaven crèdit al que veien. Feia un dia meravellós, d’un cel molt blau, com si, ell també, volés unir-se a la festa». Una vegada instaurada la República, «la nostra vida anà acoblant-se al seu ritme. Es construïren noves escoles i es millorà moltíssim el sistema d’ensenyament, que fou laic i gratuït. S’inauguraren les Escoles Nacionals, d’ensenyança mixta, dos grans edificis d’aules espaioses i clares, acollidores, on hi vaig ser molt feliç, ja que la vàlua dels professors era immillorable. M’ajudaren a aprendre i vaig desitjar ser com ells el dia de demà». Envoltada de llibres, no desitjava res més.
Al capítol Temps de la Guerra (1936-39), denuncia com al col·legi sentia un gran afany per aprendre, aprenia dibuix, català i francès. Volia atrapar-ho tot i per això estudiava. Però la guerra va truncar el camí que m’havia traçat… Racionament dels queviures, cases requisades, esglésies saquejades i cremades… Es preguntava, de fet, on aniríem a parar? Morts. Josefina en onze o dotze anys ho resumeix així: «Tot allò era sinistre i jo, pobre de mi, sense saber perquè, sentia fred. Començava a viure de realitats, ja no somiava. Coneixia les sigles dels noms de tots els partits: POUM, CNT-FAI, PCE…, em preguntava perquè n’hi havia tants. No seria més adient dir dretes i esquerres, dos nuclis diferents que assumeixin el pensament de tot un poble? «La unió fa la força!», resava un rètol clavat a la cantonada del meu carrer. Tot i ésser tan joveneta em preguntava on seria la força si tots estaven dividits». Explica Josefina que al principi pensaven que allò no duraria i la revolta del colp militar seria aixafada, ja que hi havia un règim legalment constituït. «Calia esperar que, amb aquesta legalitat, els països democràtics ens ajudaren, però no fou així. Diuen que fou per por que s’implantés el comunisme, cosa per a ells molt perillosa. La qüestió fou que quedàrem sols lluitant contra el feixisme, i en canvi, els rebels tingueren l’ajut dels italians i els alemanys amb homes i material de guerra». A l’escola els feien fer exercicis per cas de bombardeig. Però afirma que durant el decurs de la guerra, allò els va servir per molt poca cosa. A Figueres passaren els valents de les Brigades Internacionals, cantant «La Internacional», voluntaris de tots els països del món que vingueren a lluitar per nosaltres contra el feixisme.
Ens conta la vida de refugis a la guerra, des de Figueres, a un mas de Vilafant, Josefina i la seua família marxen a Biure, uns altrescap a la Jonquera, els bombardejos, les morts, com contemplaven la terrible «Pava» que baixava per metrallar-los, com queien uns i altres avançaven; camions, material guerra, de bombes, fusells, caixes d’explosius. Els soldats i fugitius que es remullen els peus cansats. El pis d’una noia a Biure «fou ocupat pel general Líster i personal que la seva Brigada. A ella la respectaren i no li feren cap mal. Aquell dia, el meu pare, que no havia anat al treball perquè havien tancat la fàbrica, anà a acompanyar el pastor amb el ramat, a pasturar per l’entorn del poble. Els d’en Líster el prengueren per un desertor i el portaren davant del general, i demanaren per afusellar-lo. Soltadle, es inocente. Es un padre de família que con su trabajo también lucha. Van creure les seves explicacions. Sempre recordaré aquell home que li salvà la vida».
I la guerra fineix!, crits de ‘Viva Franco! Arriba España!, banderes espanyoles, cants militars i falangistes. Un soldat jove i pobre que demana si el poden amagar amb els ulls plens de por. L’atrapen els del «Ejercito Nacional». Josefina escriu: «En tanco dintre casa perquè estic molt trista. La visió del soldat m’ha trasbalsat, em sento derrotada i humiliada. El meu cos està present, en canvi, la meva ànima fuig cap a les muntanyes, amb els que jo vull i que potser no veure més».
A Any mil nou-cents trenta-nou, conta la tristesa dels temps del feixisme, el sis de febrer del 1939 la capital de l’Empordà fou presa per les tropes franquistes; una caterva de moros s’apoderà de la ciutat, saquejant, robant, violant, mentre darrere d’ells arribaren requetes i falangistes. Cremaren el Teatre Municipal (avui Museu Dalí), una de les millors joies arquitectòniques de Figueres. Quan fan la marxa cap a Figuers «per la vora via trobem cossos humans dels fugitius, metrallats pels avions franquistes. Apartant la mirada, miro enllà, als camps que ja verdegen, on hi corren feliços uns cavalls abandonats».
Temps de postguerra, com deia el Dr. Negrín: «Com pan o sin pan, resistir es vencer». On anota que amb tantes morts, la guerra els ha tornat insensibles. El fred que passen en tornar a casa, no tenen llenya i la seua mare els porta a les vies del tren per agafar trossos de carbó per encendre l’estufa i poder escalfar-se. Observa que edificis ensorrats per les bombes es van netejant de runes, com també recullen els morts que encara hi ha pels carrers de la ciutat que, de xic en xic, va recobrant nova vida». Ens diu que «Han començat les depuracions i les denuncies, molts cops falses, escudades en rancúnies i enveges. Molts homes, obligats a salvar les aparences, vesteixen l’uniforme falangista i desfilen diàriament per la Rambla després de la Missa de gràcies perquè l’invicte Caudillo Franco ens ha alliberat». És humiliant; et trobis on et trobis, de cop sona l’himne i t’has d’aturar i saludar, braç enlaire. Pels carrers, cafès, balls, cinemes, a qualsevol lloc, l’himne ens perseguia. Quin tip d’estendre el braç ens férem els catalans!». El camp de futbol es va tornar en camp de concentració; un presoner aprofitant un descuit del vigilant li va donar diners al germà de Josefina, perquè li comprés segells i paper per escriure a sa casa, cosa que va fer. Els nens anaven a pujar-los la moral als presoners i cridaven: ¡¡Fascista, cobarde!! cridaven quan veien que un guàrdia apallissava algun pres. I un vell es advertia cridant: «Nen, nens, que us mataran». Prop de la Rambla de Figuers, vivia la Sara Jordà, els franquistes sospitaren que podia tenir una emissora clandestina, la detingueren i l’afusellaren.
Li invalidaren els estudis cursats durant la República; «havien de revalidar-los en l’espai de vuit dies. Ja no ens podien fer més mal, ja que també ens tragueren les beques. Un pobre, ja no podia estudiar. Vaig fer l’examen i vaig obtenir altra vegada Matrícula d’Honor». La mare caigué malalta i la retirada de la beca va servir per desviar-la del camí traçat: plegava d’estudiar. Adéu ànsies, adéu somnis!, tot s’esvaïa, com el fum. Els seu professor de Física i Química, plorava i el professor de Geografia i Història que l’apreciava molt va bramar furiós: «Ara, d’aquí en davant, perquè tindran peles, sols estudiaran els ases!!» Van anar a demanar ajuda a l’alcalde franquista i els va dir que Franco era enemic d’ajudar als estudiants becaris. El professor de literatura li va dir a Josefina que «hauries arribat lluny, però ara te convertiràs en una noia que sabrà de tot però no sobresortirà en res». Les seues paraules li feren bullir la sang, marcant-la per sempre.
I la vida segueix, conta la crueltat de la postguerra en tots els sentits. De mil nou-cents trenta-nou al mil nou-cents quaranta-tres. Les privacions, la pèrdua de les il·lusions, la falta de llibertat… Els control totalitari, una vida de somnàmbuls. Les misèries de l’Auxili Social, les obligacions impositives del Servei Social franquista Un viatge a Madrid amb la Secció Femenina, els insults perquè marxaren més militarment, els retrets perquè no sentien la Falange, que no eren res de res perquè no tenien el vertader esperit falangista, les cridaven desaforadament, com a feres. Va aconseguir el títol d’Instructora d’Educació Física, cosa que fa fer durant un temps. Però, en veure que el seu treball no era remunerat, ho va deixar córrer i va enviar a passeig la Falange, «ja que mai no me n’hi havia sentit».
I al capítol final Cinquanta anys després torna a visitar els llocs on es va refugiar durant la guerra, al poble de Biure. De Figueres a Hostalets ans tot eren camps, més ara, tot un seguit de cases esborraven el paisatge. Va a Pont de Molins i cap a Ricardell, al Mas Aloy on es van aixoplugar, no hi eren ja l’ametller en flors rosades, però sí els tres xiprers; el camp de bledes bordes que sa mare recollia per fer el sopar. El Pantà de Boadella al costa de Ponts de Molins i una història llarga de tres generacions. El testimoni d’una dona coratjosa que volia ser mestra d’escola i tenia sobrades aptituds per ser-ho; una xiqueta que va aconseguir salvar-se de les calamitats d’una guerra que la va causar un militar colpista i cruel, que només volia manar sobre el terror, durant quasi quaranta anys i restaurar la monarquia després de morir al llit… Com explica Paul Preston aL’Holocaust espanyol i, més recentment, a Un poble Traït. Corrupció, incompetència política i divisió social, editorial Base, 2019.
Al llarg del llibre hi ha fotos del riu de Pont de Molins i part del poble, de Josep Mª Cañellas, Àlbum Rubaudonadeu, Biblioteca Fages de Climent; foto del Mercat de la roba a la plaça Triangular des de 1921, de la família Godoy; foto d’unes colònies a sant Llorenç de la Muga, cap a 1933, Josefina Font davant a l’esquerra de Marià Pujulà Vidal, alcalde de Figueres. A la dreta de la imatge, Josep Puig Pujades, sastre, literat i polític. Arxiu de la família Horts Font. Durant els anys 1938 i 1939, Figueres fou bombardejada en diverses ocasions. Biblioteca Nacional. Gent camí de l’exili, autor Manuel Moro, febrer 1939. El Mas Aloy a l’actualitat de Jenar Fèlix. Figueres bombardejada, d’Albert Louis Deschamps, febrer, 1939. AGCC. Co. Deschamps. Fires i Festes de la Santa Creu e l’any 1948 a l’actual plaça de l’Escorxador, autor Carles Godoy Sàbat. Arxiu família Godoy. I a la solapa hi ha una foto de Josefina i el seu marit, passejant per la Rambla de Figueres al costat de l’estàtua de Narcís Monturiol.
Un llibre, el de Josefina, per recordar i no repetir les errades del passat. La República va arribar, per la victòria del Front Popular a les eleccions municipals de 1931 i la dimissió del monarca, Alfons XIII; una monarquia, llavors i ara, minada per la corrupció i implicada en decisions polítiques de suport a la dictadura de Primo de Rivera (o a les polítiques corruptes i reaccionàries del Govern de Rajoy), com la majoria de les elits dirigents. Es va proclamar la República el 1931, sense poder preparar prou les estructures d’estat i les bases socials, democràtiques, que la feren viable davant els greus riscos imminents. Sense fer les reformes socials, polítiques, agràries, laiques i militars adequades per impedir que l’exèrcit espanyol (amb la complicitat de l’aristocràcia, alta burgesia, l’església i els terratinents), formats en el culte a la monarquia, l’autoritarisme,l’africanisme, la traïció, la deslleialtat, el colonialisme i la corrupció, pogueren desbaratar la República i debolir-la; amb un colp d’estat « a sang i foc» d’un general lacai de la monarquia, assassí de miners a Astúries i de marroquins a Marroc, va aconseguir gràcies a una guerra salvatge, amb el suport del feixisme i el nazisme, 39 anys de poder absolut i de terror. Unadictadura construïda amb materials, bàsics, del feixisme, del nacional-catolicisme i de la restauració monàrquica dels Borbons. Uns dèficits democràtics, per manca de formació de l’opinió pública de l’estat espanyol, les fortes limitacions en el pluralisme (lingüístic, nacional…), el respecte als drets humans, una enorme corrupció i manca de rodatge democràtic i transparència dels partits polítics, que, al meu parer, encara s’arrosseguen. Com podem observar quotidianament. Les corrents de fons al món actual, generen inquietuds. Caldria preparar-se perquè, davant l’actual crisi de la monarquia (amb la fugida del rei), l’estat no aprofite les circumstàncies per a instaurar polítiques més autoritàries i menys democràtiques encara. La fiscal de l’estat, proclamant que el judici als presos polítics del Suprem va ésser «exemplar», marca el to del retorn al cinisme judicial i a les injustícies del passat i del present. El Síndic de Greuges de Catalunya, declarava a TV3, al programa de Xavier Graset, que la condemna als independentistes és una de les injustícies més grans des de la mort del dictador. La fiscal del Govern «més progressista» de la història d’Espanya, en canvi, declara que són sentències exemplaritzants. El suport incondicional de tots els presidents de Govern de l’estat espanyol al franquista Martín Villa, davant la jutge argentina, pel possible judici per investigar els crims de la dictadura, ens mostren els dèficits d’una “transició” mancada de fonaments democràtics, marcada per la continuitat en la vulneració dels drets humans i per la impunitat d’una llei d’amnistia interpretada com una llei de punt final. Inclús davant els crims de lesa humanitat. Per això, els criminals nazis refugiats a l’estat espanyol tingueren impunitat durant la dictadura i després.La te
