La gran lliçó de Rosanna Rossanda: el valor de la igualtat

rosanna rossanda

Luigi Ferrajoli

[Atrafegats i absorts amb els nostres problemes i crisis particulars, la mort de Rosanna Rossanda ha passat massa desapercebuda al nostre país. Però aquesta figura enorme de l’esquerra italiana i europea concentra l’experiència de tot un segle de lluites i d’esperances, de fracassos i també de victòries. Sí, també de victòries: contra el feixisme i les dictadures, l’exclusió i la privació de drets… Arribarà el moment que es reconeixerà també entre nosaltres la seua aportació i significació extraordinària, glossada de manera succinta i clara en aquest article de Luigi Ferrajoli. La seua mort ens commou i indueix a recomanar llegir-la i estudiar-la.  Val molt la pena…  (N. de la red.)]

 

Amb Rossana Rossanda desapareix la que ha estat, al meu entendre, la figura més original i fascinant de l’esquerra italiana de la postguerra. Tots els qui van tenir la sort de conèixer-la no podien deixar d’admirar-la: per la seua intel·ligència i cultura extraordinàries i per la seua passió política autèntica i contagiosa, per la seua sobirana independència de judici i per la seua capacitat d’escoltar les raons dels altres, per la seua generositat, i per l’exemple de vida que ha ofert a diverses generacions.

Rossana era marxista i comunista. Però, al mateix temps va encarnar, juntament amb el grup del Manifesto, l’heretgia comunista més rellevant que s’ha produït mai al nostre país. Sempre va reivindicar amb orgull el seu comunisme, però precisament en nom de la seua idea de comunisme no podia deixar de ser radicalment antiestalinista i llibertària.

Era dramàticament conscient del fracàs dels socialismes reals i per això mateix es va dedicar al replantejament crític i autocrític del marxisme i del comunisme, sota la bandera d’una alta concepció de la política del costat dels oprimits. El que ella defensava, amb raó i amb força, en el comunisme italià era el paper històric de democratització de la societat italiana i l’educació d’enormes masses de persones en els valors civils de la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

El que va criticar del partit i que li va costar l’expulsió sota l’acusació de “fraccionalisme”, era el dogmatisme teòric i la disciplina intel·lectual i moral. Però aquella expulsió, deguda a que no va voler sotmetre’s als dictats del PCI, fou realment un signe de la força d’ella mateixa i dels seus companys, i un signe de feblesa del partit, que es va mostrar incapaç de tolerar la dissidència en raó de l’absurd centralisme democràtic.Rossana ha estat també rigorosament garantista, perquè el garantisme no és res més que la defensa de les lleis dels més febles que són la garantia dels drets fonamentals, tant més necessàries i precioses com més, precisament en detriment dels més febles, són trepitjades per les lleis dels més forts, cosa que passa massa sovint. Però justament per aquesta raó no va ser mai legalitària.

La figura de la mitologia grega que més es va estimar fou Antígona, a qui va dedicar un esplèndid assaig als anys vuitanta i que va escollir, en els mateixos anys, com a nom de la revista d’on va sorgir l’actual Associació en defensa dels drets dels imputats i dels detinguts.D’Antígona, una figura que no per casualitat és d’una dona, Rossana assenyala i admira les que n’eren també les seues virtuts morals i polítiques personals: l’autonomia, en primer terme (“autónomos, qui es dóna per ell mateix la seua llei”, i és així -recordava- com “el Cor defineix Antígona”); la intransigència moral i política; la solidaritat afectiva i fraterna contra la fredor de les lleis; la noblesa de la desobediència davant la crueltat del poder, fins i tot a costa de la pròpia vida; la defensa de la persona en el conflicte entre l’individu i les institucions, que s’origina sempre per l’estupidesa  dels governants i està legitimada per les lleis no escrites de la justícia; finalment, la impugnació de qualsevol poder polític que es considere absolut i, per tant, la necessitat d’imposar “límits al principi d’autoritat”, tot allò que avui són els límits i les limitacions constitucionals.

“Com ella”, com Antígona, escriu Rossana, “estem decidits a afirmar, en solitud, el jo, encara que el seu jo no tinga molt a veure amb el nostre. Ens uneix el principi d’autonomia i el de la desobediència … És així com, en ella, hi trobem el motiu que ens fa percebre el nucli de la intangibilitat de la persona “.Les lleis no escrites de Rossana, com deia sovint, són els tres lemes de la Revolució Francesa, que considerava íntimament relacionats entre si. Però el valor fonamental, per a Rossana, fou sempre la igualtat.

La igualtat, és a dir, el principi de respecte a totes les diferències personals i la reducció de les desigualtats econòmiques i materials, era per a ella el valor fundant de qualsevol política d’esquerres, que només ho és si fa seu el punt de vista dels explotats i dels discriminats, ja siguen treballadors o dones, presoners o immigrants, titulars tothora de drets vulnerats, o no acomplerts, de diferents maneres.El gran ensenyament que Rosanna llega a l’esquerra i a tots els qui es preocupen pel futur de la democràcia és l’assumpció d’aquest punt de vista, és a dir, la mirada crítica cap a les injustícies socials i el deure polític i moral de superar-les.  

(Publicat a Il Manifesto, 24 de setembre 2020. Traducció de Gustau Muñoz)

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER