Pausa per a hidratació, per favor

hidratació

Joan de l’Alcàzar

El màxim organisme del futbol internacional ha establert la necessitat d’aturar els partits d’aquest esport cada mitja hora de joc per tal que els jugadors vagen a les bandes per prendre begudes hidratants. Ha entès l’organisme rector del futbol mundial que la mesura millorarà la integritat i la salut dels futbolistes, atés que aquests esportistes d’elit s’esforcen al màxim i sotmeten el seu organisme un desgast considerable.

Alguna cosa així caldria instaurar en la realitat política espanyola per a la ciutadania atenta a la cosa pública. La diferència respecte del futbol és tan extraordinària que resulta grotesca. No són els responsables polítics i institucionals els qui necessitarien hidratar-se, sinó el respectable que assisteix atònit al que passa en el terreny de joc peninsular. És com si als estadis de futbol els que hagueren de fer la pausa foren els espectadors, i no els jugadors; com si els que sotmeteren el seu organisme a un desgast considerable foren els aficionats i no els artistes del baló.

A alguns ciutadans, aquells que amb una certa tendència envers el masoquisme estan atents a la realitat política i partidària, els faria falta i amb urgència una pausa per a hidratació. Parar i ingerir líquids és ja una necessitat imperiosa.

La situació sanitària ha millorat extraordinàriament si recordem com estava el patí fa un mes i mig, aproximadament. Cada dia era angoixant l’espera del recompte de contagis i defuncions per culpa del maleït virus. Cada dia els balcons s’omplien de reconeixement als sanitaris i s’aplaudia també per espantar la por. Ara, tot i les terribles notícies que continuen arribant especialment d’Amèrica -la del nord, la del sud i la central-, hem entrat en una fase de relativa calma. Però, ni podem baixar la guàrdia ni relaxar-nos, ja que a l’advertència dels experts que ens prevenen contra els rebrots que es produiran, sí o sí, s’uneixen les notícies que arriben de Xina. Informacions que, com va explicar Pàvlov, ens provoquen complexes reaccions que van més enllà del binomi estímul-resposta.

La situació econòmica és la que ara s’ha posat sota els focus més potents i persones amb altíssimes responsabilitats internacionals, poc donades al catastrofisme, ens adverteixen dia sí dia també que “el pitjor encara no ha arribat”. Grans organismes europeus als quals prenen seient els responsables governamentals de la Unió afirmen que faran el que faça falta per aixecar l’economia europea, però a l’estona següent som sabedors que darrere d’aquest esperançador titular n’hi ha pàgines i pàgines de lletra menuda que condicionarà, no sabem fins on, eixa voluntat benefactora.

Els països europeus de major solvència econòmica i financera fan resistència a lliurar fons revitalitzadors als països amb problemes de dèficit i amb majors carències que, casualment o no tant, són els que han patit la pandèmia amb major cruesa. Ningú sembla parar compte en que, més que probablement, l’acusat impacte del virus ha estat resultat, precisament, de les polítiques austericides aplicades arran la crisi econòmica de 2007.

Especialment cridanera és l’actuació del Partit Popular de Casado/Aznar, que lluny de col·laborar per a pal·liar els estralls de la crisi, no content amb posar totes els pals possibles a les rodes del govern de Sánchez i Iglesias, se’n va a les institucions europees a fer-li costat als reticents a enviar fons a Espanya, tot pregant-los que siguen ben durs amb les condicions exigides. Les exigències coincideixen amb el seu programa partidari, la qual cosa confirma, una vegada més, que el PP sols col·labora quan s’accepten els seus postulats. Patriotisme diuen que és.

No s’esgoten aquí els motius que justificarien la pausa per a hidratar-nos.

L’escenari judicial és dels que espantaria al més valent. El Tribunal Constitucional, dividit entre progressistes i conservadors, aparca temes de gran rellevància com el dictamen sobre la Llei Mordassa, la que el PP va aprovar en solitari quan tenia majoria absoluta per a emmudir als que protestaven contra els seus retalls pressupostaris. L’alt Tribunal haurà de pronunciar-se, tard o d’hora, sobre assumptes d’especial gravetat com els relatius al Procés català, l’acatament de la Constitució de forma no convencional per 29 diputats o la validesa dels decrets d’alarma durant la fase més aguda de la pandèmia.

Una majoria ajustada en benefici dels magistrats d’orientació conservadora (i molt conservadora en alguns casos) expliquen que estiga allargant-se la situació d’interinitat, igual que passa amb el Consell General del Poder Judicial, d’una forma que beneficia el PP i Vox, que compten amb una majoria de bloqueig al Parlament.

De la mateixa manera que el Govern ha de treballar amb els darrers pressupostos del PP, els de Montoro, el Poder Judicial ha de continuar funcionant com si el PP mantinguera la majoria absoluta del primer període de Rajoy. Ai si la situació fos la inversa! Aborrona només de pensar-ho, què estarien fent i diguent les dretes hispàniques.

Eixes dretes que callen, quan no secunden i aplaudeixen un ex ministre de l’Interior de fanatisme patològic que afirma, molt seriós i circumspecte, que el Papa Ratzinger li va dir que el Maligne volia trencar Espanya. O quan un esperpèntic cardenal catòlic afirma que les vacunes contra el coronavirus es fabriquen amb “fetus avortats”. O quan un cavaller, pare de família súper nombrosíssima, rector d’una universitat també catòlica, ens informa que eixe esclau i servidor de Satanàs al que diuen Bill Gates vol posar-nos un xip amb la vacuna contra el Covid 19 per a “controlar la nostra llibertat”.

Per favor, que l’àrbitre xiule per fer la pausa per a hidratació. Estan sotmetent l’organisme de massa ciutadans a un desgast considerable que els hi amenaça seriosament la salut. Per favor.

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER