Una ignominiosa sentència contra el valencià. Resposta a un article injust (1)

català

Sal·lus Herrero i Gomar

Ovidio Fuentes,  habitual d’una de les tertúlies que es fan a la cafeteria de l’Octubre, el Centre de Cultura Contemporània de València, publicava  fa poc (el 16 de juny) un article titulat “No se enteran…” a la revista Nihil Obstat. A aquesta revista -de difusió escassa- em referiré després.L’article en qüestió em va sobtar. Més encara. Em va indignar. Soc d’aquells que encara s’indignen davant les injustícies i els abusos. Em fan bullir la sang…

Perquè Ovidio Fuentes donava suport a la recent sentència del Tribunal Suprem que vol prohibir que es faça servir el valencià/català en la comunicació institucional amb la Generalitat de Catalunya i el Govern de les Illes Balears, on la llengua catalana és tan oficial com el castellà i a més representa la nostra definició de singularitat històrica al món sencer… L’alt tribunal amb seu a Madrid voldria obligar, per imposició del nacionalisme espanyol, imperialment, que s’utilitze sempre el castellà, vulgues o no vulgues, en la relació amb altres institucions amb les qual compartim mateixa llengua catalana. Com diuen tots els filòlegs del món: la mateixa, independentment de la denominació. Valencià o català, igual com parlem de castellà o espanyol.

Més enllà de donar suport a aquesta barbaritat, sol·licitava al Suprem que havia d’anar més enllà i “defensar” el dret de les “minories castellanes” que hi ha al País Valencià perquè ens dicten que tot es faci en espanyol o castellà i res en valencià o català.

Això del Suprem és una sentència d’una vergonyosa ignomínia perquè, en contra del consens de la comunitat científica filològica de tot el món i de les sentències del Tribunal Constitucional, tracta de negar i negligir la unitat de la llengua catalana i intenta fragmentar-la, minoritzar-la i a l’extrem d’exterminar-la o subordinar-la per a fer-la servir només com a comparsa inútil del castellà. Sempre de la mà del castellà. Perquè fer-la servir sobiranament, segons alguns, seria “atacar” i no respectar la minoria castellana del País Valencià…

Si anem a això, aquesta concepció hauria de ser biunívoca, és a dir res del que fa el Govern espanyol hauria de poder fer-lo només en castellà, sinó que, en tenir en compte i respectar la minoria catalanoparlant (i basca i galega), hauria de fer servir sempre també les tres altres llengües d’estat. Com per altra banda és fa a la Confederació Helvètica o a Bèlgica, on la monarquia respecta la diversitat de llengües i l’ús efectiu per l’estat, sense imposicions unívoques i unilaterals ni exclusions dels altres. No pot ser que “unes minories” tinguen més drets i privilegis i que les altres siguen discriminades i menystingudes… Si s’emparen en el dret de l’existència de “minories castellanes” que hi ha al País Valencià o als Països Catalans, per imposar-nos que no fem servir el català, també s’hauria de fer servir l’existència de milions de catalanoparlants que ens sentim maltractats, no respectats i no reconeguts en aquest estat unilingüe, autoritari i que no respecta la diversitat ni la pluralitat lingüística de l’estat. No pot ser en aquest afer, i en altres, aplicar la llei de l’embut: per a uns l’ample i per a altres l’estret

Aquesta sentència infame, és una regressió familiar (per coneguda!) i absolutista a les maneres reaccionàries i anticatalanes de la dictadura; quan imposaven (i continuen imposant, sovint, de manera no gaire més subtil) el castellà, obligatòriament i autoritària, en censurar, prohibir, multar i suprimir el català en tots els àmbits públics, com va denunciar Josep Benet a l’informe L’intent de genocidi franquista de la cultura catalana i Francesc Ferrer i Gironés al seu llibre La catalanofòbia. On s’expliciten les lleis, normes, decrets, mesures, ordenances, censures i impediments de l’Estat espanyol contra la llengua i cultura catalanes, al llarg de la història. Contra del dret a fer servir la llengua pròpia, el català, als Països Catalans amb total llibertat…

Josep Benet, Francesc Ferrer i també Antoni Furió -a Història del País Valencià- detallen les lleis infames, les normatives i els decrets que s’han fet per a una imposició lingüística, cultural i nacional autoritària i absolutista. Des de l’obligació de parlar per telèfon en castellà, a l’hora d’enviar telegrames, de no poder fer el testament en català, no poder adreçar-se a l’administració en la nostra llengua o no poder publicar llibres i revistes en català.

I en l’esfera eclesiàstica, al País Valencià, des d’arquebisbe Mayoral -que té un carrer dedicat a València darrere de l’Ajuntament- fins a l’arquebisbe Cañizares, s’ha denunciat a la Inquisició per parlar en català, s’ha excomunicat per apuntar els noms del bateig en valencià, s’ha prohibit fer sermons i misses en valencià, s’ha extirpat de l’església «valentina» el valencià, com si la principal missió de l’església del País Valencià, tret d’escasses excepcions, fos l’aculturació en castellà a la manera colonial, com fan els imperialistes arreu del món.

La immensa majoria de bisbes i arquebisbes de València des de Felip V a Felip VI han sigut castellans o valencians castellanoparlants (per exemple, el rector del Seminari de València, Antonio Rodilla), o també valencianoparlants (com els bisbes Jesús Pla i J.A. Reig Pla…) d’ideologia reaccionaria, d’extrema dreta o feixista, com Cañizares, molt més preocupat per Espanya que per l’Evangeli. De manera, que, en una anàlisi d’un sermó recent, Josep Miquel Bausset, monjo valencià del monestir de Montserrat, contava que havia esmentat, si no recorde malament, trenta vegades ‘Espanya’, la suprema moralitat del bé comú de la unitat de la pàtria espanyola, i dos o tres vegades a Jesús de Natzaret… fent-lo servir instrumentalment per a imposar, per la força bruta, un nacionalisme espanyolista, repressor, opressor i retrògrad. A més a més, mesclant virus, bactèries, fetus, dimonis i trencament de la unitat d’Espanya, amb sermons que ens recorden les maneres verbals de concebre el nacional-catolicisme de dictadors a l’estil de Franco, Pinochet i Videla.

Anem ara a la revista Nihil Obstat. Aquesta revista la promouen bàsicament clergues i ex-clergues. Majoritàriament s’hi escriu en castellà, tot i que el director -un xativí bonhomiós, Enrique Herrero- si li envien articles en valencià (com ho fan Francesc Jover, Honori Pasqual, Joan Llopis Pastor, Juli Cigues, Ximo Garcia Roca, Onofre Vento, Josep Miquel Bausset o bé Vicent Cremades, que va publicar L’Església en la transició: el fet nacional al País Valencià. La revista Saó 1976-1983) els hi publica sense cap problema. Així com publica també els manifestos dels capellans del Grup del Dissabte, de posicions progressistes, valencianistes i de justícia social i del Fòrum de les Comunitats de Base. Per tant, representa una posició política i eclesial que es vol pro-conciliar, progressista i valencianista, tot i que de manera majoritària es fa en castellà.

Hi han col·laborat gent com l’enyorat jesuïta d’esquerres Ramir Reig i Vicent Àlvarez, tots dos xativins. Aquest darrer, amic de Joan Fuster, membre de la generació valenciana dels seixanta i activista de Partit Socialista Valencià, després de FLP (Fente de Liberación Popular), després de l’OIC, després de MCPV i de l’esquerra extraparlamentària del País Valencià durant la «transició», després membre de la direcció de l’UPV, més tard d’EUPV, membre del Consell Valencià de Cultura (CVC), i després de Compromís… que, segons m’han dit, ha publicat un llibre sobre l’esquerra valenciana Per un valencianisme d’esquerres, per a contar els seus “fracassos” i algun “èxit”… No me l’he llegit encara, però, segurament, me’l llegiré, quan em plagui, per discutir-li més de quatre coses pel seu comportament polític erràtic, poc ètic i oportunista, capaç de maniobres i difamacions dels altres per aconseguir les seues mesquines ambicions personals i tenir un càrrec polític o cultural, al CVC. Reig, Àlvarez i Herrero, ciutadans d’una Xàtiva que encara té present la destrucció i la crema de la ciutat a mans de les tropes borbòniques castellanes del 1707, perquè alguns d’aquells decrets de Nova Planta, d’abolició de Furs, drets i llibertats de la nació dels valencians, encara semblen presents i posats al dia.

És un article el d’Ovidio Fuentes, que en llegir-lo, el vaig trobar tan injust, que la meua primera reacció va ser no respondre’l. De fet, li vaig escriure a un amic una nota personal per whatsap disgustat i aquest company sense pensar-s’ho el va passar a altres, quan estava escrit confidencialment. No hi deia res greu, tot i que per les presses, potser injustament vaig qualificar la revista de «clerical», sense animus injuriandi, sinó descriptiu, perquè sobretot es comenten afers eclesiàstics catòlics. I tanmateix, ho deia pensant més amb els budells o el cor que no amb el cap. Quan vaig fer això, estava indignat. Potser els qui estan avesats a barallar-se s’inflen i es vanten més, però a mi no m’agrada entrar en debats clànics a propòsit d’una sentència barruda, antidemocràtica, molt injusta, d’una manca de respecte i de reconeixement absolut i d’una ignorància manifesta.

Més tard vaig pensar que aquella nota confidencial marcada per l’enuig estava, segurament, fora de lloc, en tots els debats hem de ser “liberals”, inclús davant els libels i les infàmies, i hem de debatre de llengua, de política i de nacions i de tot, de manera raonada (tot i que alguns hagen sigut educats en un nacionalisme espanyol que ens mira com a enemics) per tal de no promoure ni augmentar l’odi ni les estigmatitzacions dels altres (dels que ens persegueixen i ataquen amb fúria).

Estem obligats, a pesar que hi haja opinions que ens disgusten, que siguen molt injustes, que ens facen mal perquè manipulen i tergiversen qüestions bàsiques, drets fonamentals, ataquen i qüestionen tots els nostres drets humans i beuen en les fonts informatives d’un diari provincial que va donar suport al colp d’estat feixista i al llarg de la història ha mantingut posicions reaccionàries, autoritàries, d’extrema dreta, monàrquiques i d’un nacionalisme espanyolista que només deixa lloc a un regionalisme «valencià», provincià, de vernís, per ofrenar noves glòries a l’Espanya castellana. Per això que he dit abans, li vaig enviar una nota de disculpa al director de Nihil Obstat, tot i que pense que en publicar un escrit tan feridor (“hiriente”, en castellà), on es llençava sal i sofre damunt les nafres dels catalanoparlants i dels valencianistes, potser, s’hauria d’haver publicat acompanyat d’un debat a favor i en contra d’una sentència que em sembla absolutament infame. Si des de revistes valencianes s’anima a aquells jutges feixistes de Madrid, a atacar-nos amb més ràbia (“saña”) encara, pensaran que no han fet prou per anihilar-nos lingüísticament i cultural, que encara han de fer amb més contundència.

En un article successiu desenvoluparé les implicaions -i el rerefons social i polític- d’un article tan injust com el que va publicar Ovidio Fuentes a la revista Nihil Obstat.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER