José María Aznar i els comunistes

sense nom

Joan de l’Alcázar

L’ex president Aznar ha declarat que viu angoixat per dues raons: una, perquè els comunistes puguen entrar en el govern d’Espanya per primera vegada després la guerra civil; dues, perquè no està disposat a acceptar la possibilitat que la nació espanyola es trenque [sic].

Aznar, un home sempre agre d’aquells que tenen un problema per a cada solució, ha recuperat el concepte, l’etiqueta més aviat, de comunista com a desqualificació, gairebé com a insult. Ell dictamina qui és comunista, el desqualifica i, acte seguit, l’inhabilita com a actor polític acceptable en l’Espanya actual.

Al senyor Aznar li semblaria de perles que els post feixistes de Vox formaren part del govern d’Espanya [ell es qualifica de constitucionalistes, que és tindre valor], com ja estan a Andalusia i Madrid amb la vènia del Partit Popular. Però, no pot suportar la idea -d’angoixa parla fins i tot-, que aquells que ell considera els hereus de Pasionaria i Carrillo tinguen responsabilitats ministerials.

Afirma, a més a més, que els comunistes són xavistes [sic], i estan aliats amb els separatistes i els terroristes [bascos]. Ningú podrà negar que Aznar és fidel als seus majors. Continua pensant igual que Manuel Fraga en 1977, quan en la campanya electoral demanava el vot per a Alianza Popular: “Ara bé, que ningú s’equivoque: cal plantar-los cara als enemics d’Espanya, que són el marxisme i el separatisme”.

Deixant de costat la sobre-actuació d’un personatge de la catadura moral del citat, que és l’únic dirigent internacional implicat que encara no ha demanat perdó per la guerra d’Irak, no sembla arriscat afirmar que Aznar no sap ni com són els comunistes espanyols, ni coneix mínimament el paper que aquests han jugat en la història d’Espanya. Tampoc sap res del que és el xavisme ni de quin és el seu corpus doctrinal, cosa de la que també podríem parlar en un altre moment. Com igualment seria oportú, en un altre moment, de fer llum sobre tant com ell ha fet per provocar la desafecció envers Espanya de molts dels que ara desqualifica com a separatistes.

És evident que Aznar manté la mateixa idea dels comunistes que era la pròpia de la societat franquista inserta en la Guerra Freda en la que va créixer; aquella en la que, com el seu col·lega Mayor Oreja, va viure tan plàcidament instal·lat.

Quan els seus majors encara ens feien anar amb flors a Maria i glorificaven la Croada de l’invicte cabdill, els comunistes espanyols ja parlaven –des de 1956- de Reconciliació Nacional, i això que encara eren torturats i empresonats, fins i tot executats, pels poders polítics en mans de la família ideològica d’Aznar.

Quan el jove José María Aznar publicava articles de premsa en contra de l’aprovació de la Constitució de la que ara és el Suprem Sacerdot de la seua ortodòxia, els comunistes havien soterrat en silenci els advocats d’Atocha i, alhora, acceptaren la bandera bicolor i la monarquia –entre les llàgrimes de molts dels seus militants- en benefici de la convivència pacífica entre els espanyols.

Quan Aznar va fer tot el que va estar en la seua mà per privatitzar el patrimoni industrial de l’Estat i per desregular tots els avanços socials de dècades de lluita obrera, els comunistes van fer-li front a cara descoberta des de les CCOO i des d’altres entitats de la societat civil per preservar els drets dels treballadors i dels sectors populars espanyols.

Ara diu, ni més ni menys, que els que ell [des]qualifica com a comunistes no poden participar en les responsabilitats de govern d’Espanya. Per què? Quina classe d’espanyols són eixos als que Aznar discrimina, per raons ideològiques, en contra del que diu la sacrosanta Constitució?

Qui és ell per a decidir quins vots dels espanyols habiliten o no per a formar part d’un govern a Madrid? Des de quina Espanya ens parla Aznar? ¿Serà que l’angoixa li perjudica l’enteniment o serà que manté una concepció semblant a la que explica la indignitat de l’alcalde de Madrid de retirar els noms dels republicans afusellats en els murs del cementiri de l’Almudena?

Segurament l’alcalde Martínez-Almeida i Aznar pensen, com escrivia Jesús Cintora, que van estar molt ben afusellats, i que no es mereixen cap record ni homenatge.

L’angoixa d’Aznar li ve provocada senzillament perquè no és demòcrata, i perquè no ha assumit allò de la sobirania dels ciutadans, ni allò de l’alternància en el govern segons dicten les urnes. Aznar és un franquista de manual, que mai podrà deixar arrere allò que va mamar de menut en l’Espanya de la dictadura contra la que lliutaren els comunistes; una lluita valerosa que tant va contribuir en assolir les llibertats i assegurar la convivència a les Espanyes, per cert a un preu elevadíssim en dolor i en llàgrimes.

Aznar no haurà pensat mai en el resultat de les eleccions de 1977, ni en el que van significar per al Partit Comunista d’Espanya i els seus militants. Aznar, per tant, mai ha valorat que els comunistes van acceptar resignada i dignament el que havien dit les urnes, en les quals els ciutadans espanyols no van recompensar el que havien sigut quaranta anys de lluita quasi en solitari contra la dictadura de Franco.

Tampoc haurà pensat mai en el que van significar les eleccions de 1982, en les que la candidatura comunista va obtindré només quatre escons al Parlament. Aznar mai haurà pensat que els comunistes van acatar el veredicte de la ciutadania sense dir ni pruna. A diferència d’ell, que encara busca culpables per al resultat que, molts anys després, va donar la victòria al PSOE de Zapatero.

Segurament Aznar és el president de govern que ha generat més tensions innecessàries en l’Espanya recent, el més sectari i el més autoritari. També el que menys ha aprés de la història del país del que va ser president durant vuit anys. Un període en el que va passar de reconèixer i negociar amb el Moviment d’Alliberament Nacional Basc (MLNV, en les sigles en castellà) i de parlar català en la intimitat [sic], a liderar la “derecha sin complejos” re-centralitzadora i castellanista.

Aquest currículum, tanmateix, no li llevaria ni un gram de legitimitat per a tornar a ser president si és que els electors tornaren a votar-lo més que a cap altre candidat i/o aconseguirà conformar una majoria de govern al Parlament de Madrid.

Això és el que té la democràcia, que ha de governar el candidat que aconsegueix el major suport a la Cambra dels Diputats. Però, això a José Maria Aznar, l’importa una bleda. Ell no respecta cap altra democràcia que no siga la que li’n done el govern a ell o als seus correligionaris. Els altres candidats, per definició, han rebut vots de pitjor qualitat que els seus; són vots indignes i perillosos, i –com passa ara- aboquen a un escenari apocalíptic.

Perquè ho diu ell. I punt.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER