Encara sobre valencianisme polític

PV
 Sal·lus Herrero
Al meu parer, un País Valencià sense les línies vermelles i lúcides que va traçar Joan Fuster, en defensa del nostre País, a la seua obra estem perduts, com reiterava mol sovint el dirigent de la Unitat del Poble Valencià, als anys vuitanta del segle XX i als anys noranta en el Bloc Nacionalista Valencià, Josep Lluís Blasco; perquè el que resta a València, fora de la complicitat i del reconeixement de la valencianitat (catalànica) que ens enforteix, queda a mercè d’un estat espanyol que arrenca i fa evaporar aquest valencianisme amb uns quants bufits nacional-estatalista repressor i recentralitzador, en fer servir la metàfora de Ramon Montaner, de manera al·lusiva. Perquè, contra tot el que afirma el neoblaverisme hegemònic que hi ha al País Valencià, d’aquells que sense cap fonament, de forma maldestra i molt desconeixement del context històric i polític dictatorial, acusen a Fuster d”“etnicisme” o d'”etno-lingüisme”, sense entendre el context de totalitarisme genocida de la dictadura feixista, l’erren del tot i contribueixen a la supressió de les possibilitat de persistir com a País Valencià. Perquè ‘catalanitzar-se’ al PV no significa renunciar a la valencianitat sinó salvar-la de l’extermini i de la plena colonització castellana o espanyolitzadora, vigoritzar el valencianisme polític, cultural i lingüístic, crear xarxa catalànica, incloure’l i insertar-lo, el valencianisme, en el seu propi context històric d’horitzó de possibilitats conjuntes més amples i inclusives per a no acabar de ser una trista entitat províncial acastellanada, desvalenianitzada dins d’una noció d’Espanya excloent que liquida tota valencianitat (i/o catalanitat!). No només és una liquidació de l’autogovern, des de la fòbia centralista e Madrid, com es pot observar des d’Andalusia i assenyala Clavero, sinó de qualsevol valencianitat, mallorquinitat o catalanitat amb una fúria més gran que la fòbia a l’autogovern.. per una al·lèrgia profunda i rebuig brutal de l’estat als drets de la diversitat distinta a la castellana, refús a la diferència nacional, lingüística i cultura dels catalànics.
Perquè, sembla, tenim moltes proves i fets concrets, que des de l’estat espanyol només s’atia, s’impulsa i s’excita la zitzània d’un nacionalisme espanyol de matriu castellana i anticatalana, amb els afegits provincians colonitzats, que voldrien suprimir-nos o en algun cas autoliquidar-se (en un odi i autoodi!)… Per això voten i estimulen partits d’extrema dreta (i alguns que s’autoproclamen d’esquerres!) que amenacen en il·legalitzar els partits sobiranistes i independentistes, tancar els mitjans de comunicació en català, revisar els fonaments de la immersió lingüística, buidar les competències parlamentàries, suprimir o fer minvar el català a les escoles, aplicar el 155 i l’estat d’excepció i de seguretat nacional, tancar webs com a la Xina o Túrquia, i amenacen en tancar a tots els independentistes a la presó (potser en enviar a l’exili a més gent?), si volem exercir els drets fonamentals a persistir com a valencians, balears o catalans. Sense una valencianitat inclusiva en la catalanitat, d’obediència estricta del País Valencià, des d’un valencianisme polític que inclogui la perspicàcia i la saviesa de Joan Fuster i de Josep Lluís Blasco, d”un nacionalisme cívic, que faci propostes de federalitat o confederalitat viables amb Catalunya, les Illes (i Andorra i la Catalunya Nord!), que decidisca, lliurement, sobre tots els afers que ens afecten com a valenciana, rossellonesa, mallorquina (o catalana) gent, no hi haurà un futur digne i complet per la nostra llengua, cultura i País (de País Valencià, de Països Catalans) i no de País Madrileny!.
Pnse que va ser una llàstima que a les darreres eleccions s’haja perdut l’oportunitat perquè el valencianisme polític no es presentés en solitari (o amb coalicions de les nacions sense estat, defensores del dret a decidir (com l’O Bloque de Galiza, Bildu, el PNB, JxCat, ERC o la CUP) agrupant tot el vot de l’autodeterminisme i valencianisme, des del que hi ha al si de PSPV fins a ERPV, la CUP, passant per Compromís i les plataformes socials valencianes entorn al dret a decidir (Decidim!)… Antoni Infante escrivia un article a elMón, el 12 de novembre, “Más País o Més País”  (ací teniu l’enllaç  https://www.elmon.cat/opinio/pais-pais_2100644102.html

Com a valencià convençut que els pobles tenen dret a decidir-ho tot, inclòs, per descomptat, el dret a la lliure autodeterminació, i com a persona interessada en tot allò que passa a Catalunya, no puc evitar constantment fer comparacions amb la situació del País Valencià.El darrer motiu ha estat el resultat electoral del 10 de novembre.
www.elmon.cat

, per si el voleu llegir, on s’explica, encertadament, que “el dilema valencià de la coalició no era anar o no amb Más País o amb Unidas Podemos. El dilema era continuar reconeixent l’àmbit espanyol i de rebot el “poble espanyol” com a subjecte polític de decisió o treballa per conformar un candidatura en clau de País Valencià. El dilema era treballar políticament, per donar els vots a unes candidatures completament alienes (i antagòniques!) als interessos fiscals, culturals, lingüístics, econòmics i nacionals del País Valencià o una candidatura electoral estrictament valenciana, d’obediència de País Valencià, sense un sucursalisme ni unes obediències, complicitats i lleialtats a partits espanyolistes (madrilenys!) que procuren pels seu propis interessos a tots els àmbits, justament contraris o molt diferents dels nostres. Entre d’altres raons perquè “ells” viuen molt bé, gràcies a l’espoliació i al sistema d’extractiu muntat al voltant a la monarquia corrupta i cortesana de tall castellana, madrilenya i catalanofòbica, on, evidentment s’inclou la valencianofòbia, tot i que massa valencians espanyolitzats (ben colonitzats) cerquen que el monarca els passe la maneta pel llom per animar-los i excitar-los en l’anticatalanisme de l’“A por ellos”!, per això, potser, treuen la bandera espanyola als balcons per demanar més garotades contra Catalunya, tot i que aquest gest d’ofrenar noves glòries a Espanya servesca per escanyar-los i espoliar-los a ell mateixos com a ciutadans del País Valencià. Em sembla que, segurament, aquest “Aporellisme” és un crit monàrquic, furiós i feixista que va contra tots nosaltres, catalànics, com a valenciana o catalana gent republicana, pacífica, noviolenta i radicalment democràtica. Al diàleg necessari que li cal al País Valencià i Catalunya amb el Govern central espanyol, en aquests moments, en el nou escenari que es podria obrir, cal exigir-los la llibertat dels hostatges de l’estat injustament empresonats i condemnats, com denuncia Amnístia Internacional i Trial Watch on s’apleguen moltes associacions pro-drets humans, un nou pacte fiscal sense espoliació, corredor mediterrani i seure’s, civilitzadament, a dialogar per resoldre el conflicte polític que hi ha entre Espanya i Catalunya.

 
Spain sit and talk és la demanda majoritària a Catalunya perquè el pacte entre del Govern de coalició entre el PSOE i Podemos, arribe a bon port i no ho frustri tot. Sense aquest diàleg s’imposaria la barbàrie del nacionalisme estatal espanyol, que hem vist fins ara, vinga de la mà del PP-Vox o del PSOE -[Podemos]. Durant la campanya electoral passada, en alguns moments, les intervencions reaccionaries eren de tots, no es notaven gaire les diferències. Només els de Podemos, sovint, marcaven una mica la diferència. No obstant això, en signar un pacte apuntant que a Catalunya hi ha un problema de “convivència” (i en la defensa de les forces d’ocupació del PSOE de Pedro Sánchez i Grande-Marlaska, de la repressió i la brutalitat judicial, policial i militar, igual com la del PP l’1-O del 2017), hem vist com es repren, sense cap dignitat, el relat de la ultra dreta que s’hauria d’abandonar per donar-li una oportunitat a la pau, a la democràcia, a la llibertat i al dret a decidir. Ho feien perquè pensaven que així guanyarien vots? I tanmateix, han alimentat l’extrema dreta perquè la gent prefereix l’original a les fotocòpies… Sembla que, ara mateix, el president del ‘Gobierno’ en funcions en esmentar això de la ‘crisi política’ (o el conflicte polític) a Catalunya, tracta d’encertar-la una mica més, tot i que el que sembla és que és ell qui té un problema greu de convivència a dins del seu partit amb totes les velles glòries “socialistes” del PSOE … No obstant això, que no s’equivoque el president en funcions Pedro Sánchez, no es tracta d’una crisi de Catalunya ni en Catalunya, és tracta d’una crisi política d’Espanya i sobretot de l’Espanya constitucional, que no ‘aguanta per enlloc,. Perquè sembla amb un model caducat perque ha sigut incapaç de renovar-se, actualitzar-se i a adaptar-se a les noves realitats del segle XXI. Si des del Govern espanyol tornen a errar el diagnòstic els pot tornar a eixir el tret per la culata, com en la convocatòria de les segones eleccions en mig any, d’abril a novembre. El desastre governamental encara pot ser major; el problema és que no li afectaria només a ell o al seu partit polític, que és on hi ha una greu ‘crisi política’ i ‘de convivència’ (en les lluites caïnites pel poder intern entre susanistes i sanchistes!), sinó que les seues baralles ens afecten a tots i poden tornar a portar de nou al poder a un PP amb el suport del partit feixista, els dirigents del qual han estat tots aquests darrers anys vivint de les “mamandurries” dins del PP (com deia la pròpia dirigent madrilenya del PP, Aguirre!), quan al si d’aquest partit, el més corrupte d’Europa, habitava i cohabitava tota la dreta i l’extrema dreta espanyola… Que no vinguen ara els del partit feixista, amb ínfules de prepotència, d’extremositats de ‘puresa’ fingida i de barbàrie, els que han estat espoliant els Països Catalans i l’estat espanyol i mamant durant quaranta anys de les mamelles del Partit Popular, un d esl partits més corruptes d’Europa, tot i que el Partit Socialista a Andalusia també ha fet mèrits, que hauia d’implicar responsabilitats polítiques al PSOE andalús..

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER