Cuixart, o la dignitat

cuixart
Sal·lus Herrero
 
Ho tornarem a fer. Quan la injustícia és la llei, la desobediència civil és un dret, és el darrer llibre de Jordi Cuixart, amb Pròleg de Jamila Raqib (directora de la Institució Albert Einstein dels Estats Units, fundada el 1983 per Gene Sharp i dedicada a promoure l’estudi i l’ús de l’acció no violenta). Aquest llibre de Cuixart està dedicat “A totes les persones que lluiten, sense perdre el somriure, per un món més just“.
A la nota de l’autor, adverteix que “En aquests llibre hi trobareu part de les dues intervencions orals que vaig fer durant el Judici del Tribunal Suprem durant l’any 2019, així com algunes reflexions que he anat escrivint, tant des de la presó de Soto del Real, a Madrid, com des de la presó de Lledoners (al Bages), durant els primers 600 dies d’empresonament”. I al moment d’escriure aquest article, la presó de Jordi Cuixart i de la resta de persones empresonades, en  presó preventiva i exiliades, amb acusacions inventades i distorsionades, continua. Cal afegir-li més mesos. I no sabem quants dies i nits més durarà un captiveri absurd, propi d’El Procés de Kafka. Ineptituds governamentals i negligències burocràtiques i justicieres de l’estat espanyol, revenges, inèrcies autoritàries, que posen en marxa el codi penal per castigar l’exercici de drets fonamentals; i la defensa pacífica, tossudament alçats, del dret a l’autodeterminació, es torna crim suprem. Els conflictes polítics tracten d’extirpar-los amb la casuística i el manual del codi penal espanyol interpretat a la manera cortesana de Madrid.
Tot i que des de l’estat espanyol i la seva premsa s’ha presentat, manipulant, l’oració Ho tornarem a fer com un desafiament, una amenaça i una obsessió de Jordi Cuixart i de l’independentisme català per “la unilateralitat” (en realitat allò que ha fet l’estat espanyol, unilateralitat, colp d’estat a la constitució contra la reforma de l’estatut i negacionisme dels drets dels altres!), per tornar a fer el referèndum de l’1 d’octubre. Com explica el mateix autor “Ho tornarem a fer vol ser un crit d’esperança i contra la resignació i la frustració. Una reivindicació del dret a existir que cadascú ha d’exercir de la manera que estimi més convenient. No pretén donar lliçons a ningú, ni encara menys establir cap dogma. És també, un reconeixement i un elogi als qui lluiten per un món una mica més de tots“.
Al Pròleg, Jamila Raqib defensa el pacifisme i la noviolència com una eina de transformació social i de defensa dels drets humans, social, ecològics, civils i dels pobles; textualment: “Per mitjà del combat no violent, el poble es pot alçar i lluitar de manera satisfactòria per assolir el tipus de societat i de sistema polític que desitja. A través de l’acció noviolenta i l’empoderament popular que depèn de l’ús que se’n faci, la gent prèviament vulnerable pot enfortir la fibra democràtica de la societat, contribuir a l’estabilitat política i fomentar una ciutadania activa i compromesa. Tal com afirma el sociòleg indi Krishnalal Shridharani, “el tirà té el poder d’infligir només allò que nosaltres no podem resistir […] amb l’objectiu d’empoderar i capacitar la gent per defensar les seves llibertats, i alhora ajudar a la lluita pel canvi que tant necessita“. Adverteix Raqib que les societats democràtiques han de valorar i donar suport a la potencialitat i a la dissidència noviolenta del poble i entendre que no és una amenaça als sistemes democràtics sinó que en realitat ajuda a mantenir-los; afirma que el conflicte és necessari en un sistema democràtic que permet la diversitat de pensament i la llibertat d’expressió i de reunió. Per això, “el més important no és evitar el conflicte perquè és necessari i, en certes ocasions, inevitable: el que cal és substituir la violència com a mitjà per assolir objectius polítics i prioritzar les alternatives de poder noviolentes“. Hem de remembrar que l’estat espanyol s’ha forjat, en bona part, sobre el poder colpista de la tradició militarista, autoritària i reaccionària, basat en la foscúria, la brutalitat i la violència. Com recordava Jordi Solé Turà a les seues memòries, la redacció de la constitució espanyola fou dirigida per l’alta cúpula militar que amenaçà en no permetre que s’aprovés si reconeixien el dret a l’autodeterminació [la plurinacionalitat, la diversitat nacional, la igualtat de les diverses llengües, la federació de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua, votar monarquia o república…].
Esmenta Jamila Raqib, en defensa a la desobediència civil, a Aristòtil, John Locke, Gandhi, Luther King, Einstein, Habermas, John Rawls i Gene Sharp, de gent que va decidir fer cas a la seva consciència i no pas a les lleis establertes, com la famosa negació de Rosa Parks a cedir el seient a un home blanc que al cap d’un temps va posar fi a la segregació als Estats Units i la conquesta de drets civils i democràtics… El missatge és clar: no podem renunciar a la nostra voluntat i confiar que els nostres líders ens proporcionaran les societats que volem. Cal interrogar-se si el millor i el més efectiu per defensar la democràcia és l’obediència cega, el qüestionament crític, o bé, quan calgui, la desobediència civil davant la degradació i la vulneració dels drets humans vinculats a la justícia social, a la igualtat, la sostenibilitat ambiental i la llibertat. Com afirma Howard Zinn, la desobediència civil no debilita la democràcia, al contrari, una democràcia sense desobediència civil no s’enforteix i es degrada.
Jordi Cuixart Des de la presó, esmenta la famosa frase de Henry David Thoureau: “Sota un govern que empresona injustament, el veritable lloc per a un home just és la presó“; diu Cuixart que mai no s’està preparat per a entrar a la presó, que no és un lloc agradable, que no té voluntat de martiri i que està d’acord amb la Nadia de lesPussy Riot“La presó no és el pitjor lloc del món per a algú que pensa”. Una declaració admirable, reconeix Cuixart, i més sabent que es refereix a una presó russa. Quan va prendre consciència dels motius polítics en defensa del dret a l’autodeterminació, amb l’ajut de Thoreau, Walden o la vida als boscos i va recordar alguns dels que han patit la injustícia de l’estat, va pensar que havia de fer servir el seu empresonament com un altaveu per denunciar un Estat que criminalitza l’exercici de drets fonamentals, que vol limitar i restringir drets humans inalienables. La vida no te sentit per si mateix; és un mateix qui li dona el sentit a la vida.
Sense la desobediència civil hauria estat impossible transformar i millorar la societat. “No som aquí per trencar la llei, sinó per fer-la”, deia el 1908 la sufragista Emmeline Pankhurst, acusada en un judici polític de trencar la pau social per exigir el vot de les dones. Més d’un segle després, als Països Catalans, l’1 d’octubre del 2017, més de dos milions de catalans vam fer l’exercici més gran de desobediència civil dels últims anys a Europa. Un autèntic punt de no retorn.
Els drets fonamentals es defensen exercint-los. Un exercici de dignitat i d’esperança. El sobiranisme por sortir reforçat del darrer embat amb l’Estat. D’una situació aparentment adversa, en podem treure una gran oportunitat. És el nostre kairós. La repressió i els empresonaments han de posar en evidència la injustícia, en cap cas no poden limitar els nostres anhels. La unitat d’Espanya no pot estar per damunt dels drets  humans. Com diu l’admirada Jamila Raqib, afirma Cuixart, “no podem renuncia a canviar lleis injustes mitjançant la resistència noviolenta. Actuar com si fóssim lliures també ens fa, cada dia, una mica més lliures. Tinguem coratge i sempre endavant”.
 
A “Jo acuso”  cita a Karl Liebknecht “No hem vingut a defensar-nos, hem vingut a acusar l’Estat”, també esmenta a Núria Cadenes que ens va ensenyar que “el més important és que no et fiquin la presó a dins”. Abans que ella, Gramsci va destacar que la reclusió “és un altre episodi més de la lluita política que s’està lliurant i que continuarà lliurant-se encara molt de temps”. L’amenaça d’una sentència de disset anys de condemna no em farà renunciar a res del que he fet“. Declara Cuixart com va dir davant del Suprem en l’al·legat final: “Fa molt temps que el meu objectiu no és sortir ràpid de la presó, sinó, primer de tot, sortir-ne amb dignitat […] m’he reafirmat en tots els exercicis de drets fonamentals jutjats, perquè responen a un interès superior i alhora personal, la veu de la meva consciència, des de la coherència i el compromís social, ètic i polític“. Amb Salvatori Napoli reconeix la perseverança com una virtut col·lectiva: “Persevera qui és fidel. Només qui persevera té sentit de la realitat i, per això, està en condicions de cultivar esperances raonables”. Esmenta a tots els exiliats i acusats en el judici polític del Suprem, impulsat i desplegat amb voluntat de perseguir una opció ideològica i política perfectament legítima, pacífica i democràtica. La defensa del dret a l’autodeterminació. Crítica aquesta anomalia democràtica en l’Europa del segle XXI, que l’advocacia de l’estat, que depèn del Ministeri de Justícia del Govern espanyol, hagi compartit banqueta amb un partit neofeixista, que ha fet servir el Suprem com a plataforma electoral, aprofitant-se del ressò mediàtic del judici polític. El seu blanquejament públic ha sigut vergonyant i inaudit en qualsevol país de tradició democràtica. Cal combatre el ressorgiment mundial de l’extrema dreta. A Madrid, just al mateix lloc in es va jutjar el president Companys, el maig del 1935, els antics consells de guerra franquista s’han convertit en un consell d’excepció democràtica, en què els drets fonamentals i el pluralisme democràtic han sigut perseguits penalment per part de jutges militants en defensa de la unitat d’Espanya. Per a nosaltres, és un combat democràtic, en cap cas, jurídic. Al meu parer, més que un “blanquejament” (que també!) l’emergència del neofeixisme, sempre latent i present als l’escenaris, els racons i les catacumbes dels aparells de l’estat, és una manera d’amenaçar a l’independentisme català, de tractar de fer-li por, amb les armes habituals de la tradició política espanyola, conquestes, brutalitat, temors, horrors, aniquilació, extermini, aplicació del dret de l’enemic, colps d’estat, autoritarisme i resolucions militars o policials, la via dictatorial com a “panacea“. Homes que en compte de fer servir el cap per a raonar, “embesteixen” amb el cap i les banyes, com els cabrons de muntanya hispànica.
Recorda la vulneració de drets fonamentals al llarg del judici, denunciats pel grup d’observació internacional Trial Watch, quan el president del Suprem va exclamar un “mucho mejor” quan l’advocat Benet Salellas va donar-se per vençut davant la prohibició de part del jutge de formular preguntes incòmodes als testimonis de l’acusació. O quan Marchena va arribar a l’extrem de renyar testimonis com la filòsofa Marina Garcés, a qui va prohibir donar fe de les sensacions que va viure l’1 d’octubre. En canvi, alguns del 200 guàrdies civils i policies nacionals espanyols testimonis de l’acusació s’han pogut esplaiar amb tot luxe de detalls en els seus sentiments i emocions, relatant el seu “horror” en veure les cares d’odi dels votants e l’1-O. O “les mirades d’odi”, mentre ens atonyinaven brutalment. L’odi i el mals sons de l’horror els projectaven els servents de l’estat mentre apallissaven els que consideraven els seus súbdits.
Relata els posicionaments d’Amnistia Internacional, del’Organització Mundial contra la Tortura, PEN Internacional o Front Line Defenders denunciant el retrocés de les llibertats democràtiques a l’Estat espanyol, com la resolució de les Nacions Unides que insta l’alliberament immediat dels ostatges de l’estat. Per reblar el clau, cita a Hannah Arendt en relació als Estats Units: “Considerar les minories desobedients rebels i traïdores és anar contra la lletra i l’esperit d’una Constitució els creadors de la qual es van mostrar especialment sensibles als perills de l’irrefrenable domini de la majoria. Perseguir els qui qüestionen les lleis suposa contradir l’esperit de qualsevol constitució democràtica. Perquè el dret a la dissidència i els drets de les minories és un principi constitutiu de qualsevol democràtic.
Al capítol, Demà pots ser tu, hi ha una frase de Rosa Luxemburg “Qui no es mou no sent les cadenes”, esmenta a defensors de drets humans que han protestat contra aquest judici polític, com Noam Chmsky, Angela Davis, Jody Willians, Ai Wei-Wei, Ken Loach, Cher, Viggo Mortensen i Peter Gabriel; i el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU; esmenta altres represaliats, la periodista Helena Maleno acusada falsament de tràfic de gent, pel fet de defensar el dret a la vida dels migrants a l’estret de Gibraltar, a Valtònic, exiliat a Bèlgica i sentenciat a tres anys de presó per les seves cançons, a l’artista Abel Azcona, exiliat a Portugal, a Willy Toledo o Dani Mateo, els manifestants de Múrcia o Cristina Fallaràs, l’exposició censurada i prohibida de Santiago Serra, Tamara Carrasco confinada a Viladecans durant més d’un any acusada de terrorisme, per participar en un CDR, Adri Carrasco, igual però exiliat a Bèlgica… Les ràtzies repressives contra Òmnium i el sobiranisme. Recorda Cuixart a Marcelino Camacho: “El derecho de huelga se gana haciendo huelga; el derecho de manifestación se gana manifestandonos” I nosaltres al Suprem, hi vam afegir: “El drerecho a votar a Cataluña se gana votando”. Només s’aconsegueix allò que es treballa intensament. “La terra per a qui la treballa”, com deien els anarquistes, que Francesc de P. Burguera va reconvertir en “La llengua per a qui se la fa seua”.
La desobediència civil, cita una oració de Martin Luther King: Cadascú té l’obligació moral de descobrir les lleis injustes. Com un acte de coherència i responsabilitat. En sentit contrari, les paraules de Rajoy: “per salvar la unitat d’Espanya, el que calgui“, fer servir les clavegueres i el terrorisme d’estat aplicat abans, durant i després de l’1 d’octubre en forma de violència, atemptats, brutalitat també?. Recorda que Catalunya és el país de Muriel Casals, Xirinacs, el pare Botam, Gabriela Serra, Arcadi Oliveres, Fèlix Martí, Pepe Beúnza, Martí Olivella i Jaume Botey. Afirma amb Ramin Jahanbegloo, director del Centre Mahatma Gandhi, l’1-O va ser el moment gndhià de Catalunya des de la dolçor subversiva i la tendresa radical de la noviolència per la revitalització de la vida pública i la transformació fonamental de la manera espanyola i europea de pensar la democràcia. En el seu assaig Desobeir, el filòsof Frédéric Gros ens interpel·la: “Per què desobeir? Només cal tenir ulls a la cara. La desobediència està justificada, és tan normal, que el que xoca és la falta de reacció, la passivitat“.
Al El problema és l’obediència civil, com deia Howard Zinn, el 1970: El nostre problema és l’obediència de la gent quan la pobresa, la fam, l’estupidesa, la guerra i la crueltat sacsegen el món“. Amb la frase que li va dir de Sèneca a Neró abans de ser condemnat a morir: “El teu poder rau en la meva por; si jo ja no tic por, tu ja no tens poder”. El problema que li veig a aquesta frase és que condueix Sèneca al suïcidi, a la mort… Però li planta cara al tirà, per dignitat pròpia. Els que estan dalt es mantenen sobre les espatlles dels de baix. I tanmnateix, sempre hem d’analitzar i preveure les conseqüències de l’acció i tenir en compte la distinció weberiana entre l’ètica de les conviccions i l’ètica de la responsabilitat
A Amb tota la tendresa, ho encapçala per una frase de la seva companya, Txell Bonet: “A vegades, amb una manta i una cançó també es construeix una família” i la frase d’Antígona perseguint la fraternitat: “No hem nascut per compartir l’odi, sinó l’amor“. Albert Camus, el 1943, a una Europa ocupada pel feixisme, escrivia, sense deixar-se portar per l’odi, a Cartes a un amic alemanyÉs justament pels matisos, que combatem. Pel matís que separa el sacrifici de la mística, l’energia de la violència, la força de la crueltat, lluitem encara per aquell lleu matís que separa allò vertader d’allò fals“. Perquè aquest “lleu matís” és vital per a una societat democràtica per a no caure en les urpes del feixisme.
Cap por, posa una cita d’Emily Dickinson “No hi ha res al món tant poderós com la paraula”, on recorda que amb la sentència de l’Estatut del 2010, l’Estat va trencar el pacte constitucional amb Catalunya. L’única fractura que patim de veritat és la pobresa extrema i l’atur de llarga durada, fruit d’una crisi que encara no s’ha acabat, mentre la desinversió estructural a Catalunya és indiscutible. Paradoxalment, els qui més parlen de famílies dividides són sovint els responsables de cronificar les desigualtats i els problemes socials. Invoca la coherència política i intel·lectual de Gramsci: “Instruï-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Mobilitzeu-vos, perquè necessitarem tot el vostre entusiasme. Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”. Aquests principis, que van inspirar l’oposició al feixisme ara fa cent anys, continuen sent per a nosaltres, guia i brúixola de conducta en la situació actual.
Cap renúncia, posa frase de Chimamanda Ngozi Adiche: “La nostra època ens obliga a prendre partit“. Mai renunciarem a decidir el nostre futur. Amb Manuel de Pedrolo afirma: Cal lluitar fins i tot quan sembla que no serveix per a res”. Reafirma que Catalunya és un país d’immigrants i com el català continua sent una llengua de cohesió social. Els Països Catalans són terra de lluites compartides, de carrers i places asfaltades amb les mans, de moviment veïnal, de persones vingudes arreu, gent humil i treballadora, que ha pogut tirar endavant els seus projectes empresarials de manera honesta i compromesa. No ens podem permetre el luxe de la desesperança: deixem la desesperança per quan arriben temps millors. Recorda Rosa Parks “Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven“. Es pregunta: Si la brutalitat policial de l’1-O no van poder aturar les votacions, algú creu que la sentència del Suprem farà que els catalans deixin de lluitar pel seu dret a l’autodeterminació? Amb la saviesa de Salvat-Papasseit: “La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar“. Proclama Jordi Cuixart, amb un somriure als llavis: “I, sí, ho tornarem a fer. Ho farem per amor a la vida. “Ho farem”, “Tornar a fer-ho“, defineix, en la llengua catalana del País Valencià [i de tot arreu], un acte vital, d’amor, de sentiments vital i d’afecte necessari per a viure i per a crear plaer i generar vida; clar que ho tornarem a fer, no podem renunciar a la sexualitat, a tastar el gust, a l’amor i a la vida. Com diu Clara Alzina: L’important de debó no és el nosaltres que érem, sinó el nosaltres que serem”.
Ho signa Jordi Cuixart a 16 de juny del 2019 a la presó Soto del Real, Madrid, Espanya. I fa una llarga llista d’agraïments, el darrer “capítol” d’annex, començant pel represaliat antifranquista, Marcos Ana i terminant per la seua estimada Txell Bonet, per acceptar compartir, quan més sol es sentia, el camí del bosc de la vida.

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER