Església i país (1)

esglesia i transicio

Sal·lus Herrero

Arran del plet per les obres d’art del Museu de Lleida reclamades pels aragonesos de Sixena, promogut per un anticatalanista furibund, un tal Lambán, president d’Aragó, en connivència amb el Govern corrupte del PP (i també amb bona part del PSOE), ha aparegut als mitjans de comunicació de Catalunya el bisbe Salvador Jiménez Valls (nat a Muro d’Alcoi, comarca de L’Alcoià-Comtat) junt al bisbe de Barbastre. I m’ha fet recordar, d’una glopada, temps passats que no tornaran mai, tot i que hi ha partits espanyolistes que pretenen fer-nos retornar-hi, en una “democràcia” cada vegada més degradada, amb l’espoli fiscal continuat dels Països Catalans, l’opressió, la repressió política, policial i judicial, l’espoli d’art romànic (comprat, reparat, salvat i custodiat) de Catalunya. I gràcies a la ignominiosa aplicació de l’article 155 per segrestar obres d’art a Lleida amb el suport de sentències dels tribunals de “justícia” de l’estat espanyol per a lliurar-li-les a Aragó, en recompensa per l’ajuda a la causa. En aquest atac, sord i constant, d’estigmatització i criminalització contra l’independentisme i per l’espanyolització dels Països Catalans, una de les peces claus de l’estat nacional-espanyol és la via eclesiàstica, la via “valenciana”, espanyolitzada i ultracastellanitzada durant la dictadura per l’ultra Antonio Rodilla (Sieteaguas 1897-València 1984), al llarg de la seua vida de rector del Seminari de València on va desplegar les seues poderoses urpes i potencialitats al servei de la ideologia de l’estat espanyol de matriu castellana, anticatalanista i uniformitzadora, que perviu encara avui…

Com escrivia Mireia Rourera al diari El Punt-Avui, el 9 de juny d’enguany, en una crònica sobre la jubilació dels bisbes catalans els propers 5 anys, “El 2023 es jubila el bisbe de Lleida, Salvador Jiménez, un alacantí format a València que ha heretat el litigi de les obres d’art de la Franja, un problema que neix que l’Església espanyola i l’Estat van aconseguir que el Vaticà cometés la ignomínia de dividir en dos la històrica diocesi de 800 anys de Lleida i creés el bisbat de Barbastre i Montsó (terra d’Escrivà de Balaguer)”; també s’anota que els sectors més espanyolistes de l’Església per tal de dividir la gran diòcesi de Barcelona, que des d’aleshores, va quedar partida en tres: Barcelona, Terrassa i Sant Feliu de Llobregat, on es va col·locar el bisbe valencià Agustí Cortés. Operacions vaticano-estatals espanyoles per a castellanitzar o espanyolitzar Catalunya aplicant l’estil de l’exministre d’educació de Rajoy, un tal Wert, “Hay que españolizar a los alumnos catalanes”  [els fidels eclesiàstics, mossèns, periodistes, directors de cinema que reben subvencions de l’estat, els jutges, els Mossos, els mestres…].  Arran d’aquesta notícia, Mireia Rourera esmenta el document Església catalana: present i futur (2018) que diu coses com que cap aprofundir una visió de conjunt de Catalunya com a unitat pastoral i que cal mantenir i crear estructures unitàries promulgades per la Tarraconense, signat pel filòsof Francesc Torralba, Margarida Bofarull, Margarida Mauri, Joan Planellas, nou arquebisbe de Tarragona, entre d’altres. Les maniobres espanyolitzadores de l’Església espanyola, de posar bisbes espanyolistes, serviran perquè a Catalunya i als Països Catalans s’avanci en una major laïcitat. Perquè les esglésies dels Països Catalans o es reivindiquen com a pròpies i identificades amb el país, la seua cultura i la seua llengua catalana o s’accelerarà la seua irrellevància. No podem oblidar que el bisbat de Tortosa  arribava fins Almenara -a tocar de Sagunt- i també van delimitar les fronteres eclesiàstiques al gust i demanda de l’estat, creant la diòecsi de Sogorb-Castelló. (El nord de Castelló encara roman al bisbat de Tortosa.) Perquè quan menys lligams i connexions hi hagi entre el País Valencià i Catalunya, a tots els àmbits, millor per a l’estat amb tendències de nacionalisme unionista, monàrquic i uniformitzador.

Perquè, com assenyalen Enric Marín i Joan M. Tresserras a Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme, Pòrtic, 2019, al capítol Decadència. Quina decadència? en remarcar el poder popular d’una nació sense estat propi, que el 1640 com mostra Josep Fontana a La formació d’un identitat. Una història de Catalunya, Eumo, 2014, “Els esdeveniments de 1640 han estat molt més que una revolució; han tingut un caràcter netament revolucionari, però no constitueixen, per ells sols, la revolució catalana, sinó que són un moment en un procés de transformació a llarg termini, que només es pot entendre plenament si el seguim almenys des de les Corts de 1480-81, passant per les de 1585 i les de 1626-1632, fins a la culminació que s’ha produït en les Corts de 1702 i 1706″. Una revolució que seria abruptament avortada el 1707 i el 1714. Si la “decadència” hagués estat tant profunda com sostenen alguns, la cultura i la llengua catalanes no haurien pogut sobreviure ni als reptes de la modernitat ni a les persecucions polítiques de què ha estat objecte. I no és el cas afirmen Marín i Tresserras. Malgrat la pressió imperial i inquisitorial van viure un moment, com a mínim, ambivalent. Les classes altes s’orientaven cap a la cort de l’imperi, però entre els classes populars la continuïtat cultural va ser prou ferma  i efectiva perquè, quan les condicions socials i polítiques ho van permetre, fos possible la represa i tornar a disposar d’un cultura nacional “completa”. La continuïtat de la cultura catalana es produirà “per baix” i no pas “per dalt“, i aquest fet la condicionarà, com a mínim, fins al noucentisme. Entre finals del segle XVI i començaments del XVIII, la llengua catalana va viure una situació que pot recordar la dels segles IX i X: un nou “instant de llibertat” que avança en paral·lel amb l’absentisme monàrquic. El protagonisme en l’evolució de la llengua el tenen les classes populars, sense cap poder imperial o monàrquic que hi interfereixi. La perfecta “compañera del Imperio” del període és la llengua castellana. L’Església, a més, té una incidència limitada i perifèrica en l’evolució de la llengua oral i escrita, i de fet els notaris hi influeixen més. El poder cortesà i eclesiàstic no tenen prou capacitat ni prou pes, en un ecosistema on la distància entre l’alta cultura i la cultura popular és molt considerable, per imposar una determinada ortodòxia o estètica lingüística. No hi ha un model vertical de dalt a baix, que pugui condicionar la comunicació horitzontal popular, la que fa possible tota la trama d’interrelacions que sostenen la convivència de la gent. I, conclouen, Marín i Tresserras que, en aquestes condicions la llengua evoluciona sense cotilles d’acord amb les necessitats pràctiques quotidianes dels parlants.

En aquest context, Marín i Trasserras, esmenten Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, segons l’estudi d’Albert Rosich (Edicions de la Universitat de Barcelona-Publicacions de la Universitat de València) inscrit en l’estètica irreverent i carnavalesca analitzada per Mikhaïl Bakhtín en la seua interpretació de la cultura popular a l’edat mitjana i el Renaixement. Ara mateix, hi ha tanta o més proximitat entre els variants dialectals catalanes que es parlen a Figueres, Ciutadella i Alcoi que entre les variants del castellà que es parlen a Burgos i Sevilla. Evitar la connexió de l’eix o corredor mediterrani catalanoparlant o la disponibilitat recíproca de les televisions públiques en català als darrers lustres s’han convertit en una obsessió apuntada des de la FAES i duta a terme per l’estat espanyol contra els Països Catalans.

Tornem a la missió espanyolitzadora de l’Església. Aquest alt capitost de l’Església ‘valenciana’, el tal Antonio Rodilla, fou director del Col·legi Major de Burjassot (on s’integrà el 1923) i posteriorment rector del Seminari de Montcada, València, des dels anys 1939 al 1969, i com anota Gustau Muñoz en la Introducció a Els reaccionaris valencians. La tradició amagada (i no tan amagada perquè si gratem una mica trobem els reaccionaris valencians de seguida tot i que sovint l’han ‘dissimulada’ o disfressada, però les filles dels falangistes Joan Beneyto o  Josep Barberà, han continuat la seua ideologia, degudament contextualitzada i aclimatada a la fi del franquisme, per continuar-la amb el dictador mort i venerat a Cuelgamuros). Ho explica, això del poder reaccionari de l’estat, del nacional-catolicisme, atiat per l’Església, Gustau Muñoz al llibre Corrents de fons. Cultura, societat, política (Lletra Impresa, 2019) perquè Rodilla va marcar “a ferro la formació de l’Església valenciana, quant a actituds de fons i mecanismes estructurals de relació amb la societat. Incloent l’especial animadversió envers la realitat nacional, cultural i lingüística del País, superada tan sols, al si de l’Església, per alguns nuclis progressistes i valencianistes realment heroics i admirables. Perquè al cap i a la fi, fou Antonio Rodilla, l’amic de Josemaría Escrivà de Balaguer, el franquista i castellanista de ‘recia contextura’, qui s’emportà el gat a l’aigua i no el benemèrit canonge Josep Espasa”.

Efectívament, aquell rector de Seminari Metropolità, Rodilla, va jugar un paper central en l’espanyolització i feixistització de l’església i la societat valenciana, junt a les directrius de l’Església espanyola d’enviar al País Valencià bisbes espanyolistes i castellans, quasi en exclusiva des de fa 300 anys, com una decisió estratègica d’estat, que és una de les baules de la cadena, molt important, per tractar de castellanitzar i espanyolitzar el País Valencià, les Illes, Catalunya i els Països Catalans, sencers i complets, amb diverses i variades estratègies i tàctiques colonitzadores encaminades vers el nostre extermini lingüístic, cultural i nacional. El corrent de fons persistent de l’estat des de Felip V, o ja abans, fins a la restauració borbònica i el regnat de Felip VI, ha estat l’intent d’extermini dels altres, considerats antiespanyols, renegats, traïdors o deslleials a Espanya o a l’Espanya castellana. En aquesta estratègia d’estat vers l’espanyolització definitiva, des de fa uns 40 anys, el País Valencià, de fet, ha sigut un dels major vivers de bisbes que ha aportat “sang nova” a la Conferència Episcopal Espanyola. Amb la finalitat d’enviar bisbes castellanitzats o espanyolitzats al si de l’església valenciana a la Tarraconense (a Catalunya i les Illes), fer servir la “via valenciana”, d’un espanyolisme desfressat, bisbes als quals pel seu origen valencià no se’ls podia rebutjar. Posem per cas, un tal Vicente Juan, bisbe a Eivissa, de l’Opus Dei, un “valencià” espanyolista de Tavernes de Valldigna, un senyoret de casa bona, que després d’estudiar a la Facultat de Dret de València, quan aquesta Facultat era d’extrema dreta (no sé si encara ho és, perquè fa uns quatre o cinc anys vaig anar a unes jornades sobre feminisme i per expressar-me en català part de l’alumnat es reia, es burlava i feia bromes de mal gust dels que no estan acostumats a respectar el dret dels catalanoparlants a València), el tal Vicente Juan, va ingressar al seminari col·legi del Patriarca, del Beat Ribera, per continuar les petjades espanyolitzadores d’aquest ínclit espanyol de terra castellana de conqueridors que han fet de l’anticatalanisme, la judeofòbia i la islamofòbia unes de les virtuts més “excel·lents“, que encara s’arrosseguen. Puresa i neteja de sang (i de llengua i cultura catalanes!).

L’historiador Hilari Raguer, alhora monjo de Montserrat, sovint ho ha explicat de manera excel·lent, i ha denunciat el que és una estratègia vaticana i de la CEE (Conferència Episcopal Espanyola) nefasta de colonització per a extermini de la nostra catalanitat. Envien molts bisbes ‘valencians’ a Catalunya, inclús alguns amb ideologies d’extrema dreta, com un tal Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, que era un senyor castellanoparlant i reaccionari, molt de dretes (amb un valencià-català molt escàs i molt poc fluït per no parlar-lo mai) que es barallava amb el meu professor d’història de COU, Ximo Azagra, “per foteses” (o no tant!) fins foragitar-lo de professor del CEU, segurament perquè era socialista. Perquè també hi havia socialistes que eren d’esquerres, republicans, qüestionaven el paper repressor i de suport de la dictadura que havien tingut la Guàrdia Civil i el TOP (l’actual Audiència Nacional) i defensaven el dret a l’autodeterminació dels ‘pobles’ d’Espanya.  Quan el vaig conèixer de lluny, Cortés exercia de director espiritual/manifasser al CEU Sant Pau (en realitat “San Pablo!”). Cap al 1975 era un centre d’estudis universitaris espanyol, antivalencià i anticatalà, creat pels propagandistes catòlics franquistes -ACNP- que preparaven el pacte amb les “esquerres” per mantenir-se en el poder de l’estat.

Significativament, l’Església espanyola no nomena cap bisbe català o valencià catalanoparlant al País Valencià. Lluny d’això,  l’omplen de bisbes castellans i anticatalanistes o antivalencianistes. Com a mostra l’actual, un tal  Cañizares, falangista, nacionalista i imperialista (espanyol), de cap a peus, que reedita el nacional-catolicisme a la segona dècada del segle XXI des de l’arquebisbat de València amb misses i pregàries en defensa de la sagrada unitat de la pàtria espanyola.  Que declara bé moral i immaterial de la humanitat la sagrada i indivisible unitat de la pàtria.

No obstant això, l’anàlisi de Gustau Muñoz, pel que fa al rector Rodilla, em produeix sensacions contradictòries, per una banda fa un esment aclaridor perquè contextualitza la tradició reaccionaria que nia al País Valencià amb especímens ideològics com Joan Beneyto, Vicente Ramos, Rafael Calvo Serer, Diego Sevilla Andrés, Rodríguez de Cepeda, José Corts Grau, José Maria Albinyana (d’Ènguera)… i caldria incloure també José Calatayud Bayà (el protector del criminal nazi-croata Max Luburic) i altres, junt a Rodilla. Tots ells  exponents d’ideologies reaccionàries, anticatalanistes, nazifeixistes, antidemocràtiques i tridentines. Gustau Muñoz esbudella aquest guirigall ideològic grotesc i seguidista del nacionalisme espanyol de l’estat, com a vulgars epígons de Carl Schmitt, Heidegger, Spengler, Ortega… o de Hitler, Mussolini i Franco. I tanmateix, al meu parer, és matisable en algun aspecte, perquè potser no s’és prou conscient en la formulació d’aquesta frase concreta de la correlació de forces que hi havia, al si de l’Església llavors, en el sentit del context polític dels poders en joc. Rodilla, al meu parer, no se’n va ‘emportar’ el gat a l’aigua, el gat ja estava a l’aigua des de feia molts anys, ben remullat a dins d’un toll d’aigua molt extens i profund. Perquè en la partida de cartes o d’escacs, per fer-se en el poder a dins de l’església “valenciana”, entre l’amic de Joan Fuster i de Vicent Ventura, el bonhomoniós i liberal canonge Espasa, amb qui Fuster “discutia“, sorneguerament, sobre la Santíssima Trinitat (i inclús la noció d’Esperit Sant) i l’altre, el reaccionari Rodilla, que es vantava i es considerava “amic” (o deixeble) d’Ortega y Gasset i del dictador Franco i ho era, amic i seguidor, d’Escrivà de Balaguer, en conseqüència hi havia una distància abismal tant en termes personals, religiosos, polítics, com en termes de poder. Perquè entre ambdós hi havia una desigualtat de poder i d’armes enorme i descomunal, incomparable, estructuralment i materialment. La baralla estava en mans de Rodilla i Espasa tenia molt poques cartes i molts pocs números, i molt baixos,  per poder guanyar. Per no dir que no cap. Fou una ‘batalla’ impossible de guanyar, que prefigurava la correlació de forces que hi hagué a la fi de la dictadura, després de 40 anys de feixisme, entre els partits espanyolistes i el valencianisme polític. Per una banda, l’un només era un canonge atípic, rector del col·legi Tomàs de Villanova, al carrer les Barques, on dirigia un seminari “pobre”, reduït i limitat, però, quan els jerarques s’adonaren que aquest rector, escrivia i publicava llibres  d’espiritualitat en català (a Edicions 62) i formava als seus col·legials en l’esperit més oberturista del Vaticà II, en la crítica i en un valencianisme obert a la realitat del País, que es contraposava i col·lisionava frontalment amb l’espanyolisme triomfant i el feixisme victoriós de la dictadura de l’època, el depuraren i el feren fora immediatament i mossén Espasa, deprimit i vençut, se’n va anar a Dènia a llepar-se les ferides, a morir en la pau que li restava.

Entre d’altres afer, perquè a alguns dels seus seminaristes, els d’Espasa, foren depurats i foragitats de seminari de Tomàs de Villanueva, de València, “ipso facto”, i, des del palau arquebisbal, se’ls va delatar i denunciar perquè quan anaren a fer el servei militar els jerarques militars els castigaren, enviant-los a camps de treball al Sàhara i els vigilaren i sancionaren per “rojos” i “separatistas”, llenguatge que ha tornat de nou a l’escenari mediàtic i polític de l’Espanya “eterna”. Per  l’altra banda, Rodilla, era el rector plenipotenciari i totpoderós del Seminari Metropolità de la postguerra (semblant al frare Oltra, un franciscà ultra de Carcaixent, un altre protector del criminal nazi de la ustatxi croata, Max Luburic; Eladi Mainar n’ha descrit la vida a El último cruzado español: el padre Oltra y el Franquismo). Una semblança que és molt interessant per copsar la ideologia i l’ambient estatal eclesiàstic del nacionalcatolicisme ; el seminari de Montcada, a prop de València, era un edifici mastodòntic, construït a la postguerra, amb més de mil seminaristes, molts suports, molt diner i molt de poder, grans “influències” polítiques i econòmiques per banda de la dictadura, mediàtiques  (Las Províncias, Levante,  premsa del Movimiento) i tot el suport de la jerarquia espanyola i “valenciana” per adoctrinar en el nacional-catolicisme, en un ‘elitisme’ populista, idiota i barroer al servei dels més rics i poderosos, un desclassament social, cultural i lingüístic,, en un intent de (de)formar en l’aristocratisme clerical i en l’autoodi lingüístic, en odiar rabiosament (o, en el millor dels casos, amb gran indiferència i menyspreu) i girar-li d’esquena a la llengua i la cultura catalana del País Valencià, doncs es perseguia i es castigava el fet de parlar en català-valencià, amb penyores, passar-se una pedra o un anell, l’últim rebia càstics físics, tancaments en cambres fosques, dijuni o quedar-se sense postres, perquè l’aversió fes abandonar la llengua que portaven la majoria dels seminaristes dels seus pobles catalanoparlants del País Valencià, i calia “fer neteja”. Perquè parlaren en la llengua de l’Imperi que els permetia l’ascens social posterior, com ha passat a tots els sectors de l’alta burgesia als Països Catalans des del segle XVII i XVIII quan imitaven a l’aristocràcia de la Cort madrilenya. Tot plegat, perquè es tractava i es tracta de substituir el suposat “evangeli” (que, en general, els alts jerarques prediquen i carreguen sobre les espatlles dels altres, càrregues  molt pesades que “ells” no solen practicar mai), per un adoctrinament espanyolista imperial basat en el nacional-catolicisme i la noció reaccionària i medieval d’una “cristiandat” inquisitorial.

Unes polítiques proestatals, amb concordats i prestació de serveis mutus a canvi de substancioses subvencions (col·legis privats, universitats, hospitals, presons, casernes, exèrcit…), d’una la jerarquia catòlica que fa servir un “cristianisme” (cesaropapista), aliat de l’estat, que se’ns torna del tot alié, estrany i repugnant per les seues dinàmiques contràries als drets humans, reproductores del dictador sota el pal·li i la “unitat d’Espanya” com a “bé moral” de la humanitat, contraris al dret a decidir, a la justícia social, a la llibertat i els drets dels pobles oprimits, fet i fet, als valors democràtics, al reconeixement del dret a l’autodeterminació, per la imposició de les pràctiques sexuals castrants, antinaturals i pederàstiques, patriarcals, masclistes, antifeministes, antidemocràtiques i anticatalanistes.

Una decisió concertada, entre política i religió, on, al País Valencià, l’Església catòlica, s’ha convertit, tret d’escassíssimes excepcions (la revista Saó... i poc més), en l’enemic públic número 1 contra la llengua del País Valencià i la nostra cultura catalana, potser competint amb l’exèrcit espanyol i l’estat monàrquic borbònic, ja que, aquesta trinitat o quadrilàter (església, exèrcit, tribunals-banca, com a alts entramats de l’estat), a més dels mitjans de comunicació espanyols hegemònics,  han fet tot el possible per continuar l’obra del dictador (potser sovint una mica més “subtilment”, altres voltes tan grolleres i brutals com sempre) per destruir la nostra llengua i cultura catalanes, acollint als seus parlaments i palaus reials o arquebisbals a acadèmies secessionistes d’una llengua denigrada, censurant, prohibint i menyspreant i inferioritzant estatalment i eclesiàstica, el català, tractant de dividir-lo, fracturar-lo, limitar-lo o fer-lo desaparèixer de l’escena pública i l’ús social per tots els mitjans, com hem vist que ha fet el jutge del Suprem, el tal Marchena, judicant innocents, prohibint la llibertat de parlar en català i obligant, amb amenaces penals, perquè els testimonis declararen el castellà o espanyol i deixen de banda la nostra llengua. Fins i tot des del diari feixista madrileny de l’ABC, li han atorgat un premi i l’han elogiat a la portada per haver evitat que es parlés en català a la magnífica sala del Suprem i per no deixar que les defenses dels acusats pogueren argumentar convenientment i veure els vídeos de a violència policial contextualitzades. Ho deuen considerar indecorós i ignominiós, en un acte d’indecència i de feixisme reactualitzat. En un retorn als usos i costums jacobins i dictatorials, en una interpretació de l’actual constitució espanyola (ja de per si, molt injusta, supremacista i anticatalanista) a la manera de l’extrema dreta, que els socialistes espanyols també han defensat fins ara (com el PP, C’s i Vox).

Recordem els exabruptes, les vexacions i els insults de Manuel Marín, Bono, Trillo, Fernanda Rudi, Ana Pastor i, evidentment, tots els presidents del Congrés dels Diputats de Madrid (amb major o menor intensitat), posats per la UCD, el PP i el PSOE, censurant, prohibint i reprimint la llibertat d’expressió en català/valencià al Congrés i Senat espanyol i obligant a parlar en espanyol o castellà, així com els eurodiputats socialistes i peperos, corruptes i anticatalanistes, votant a Brussel·les i Estrasburg perquè el català no fos reconegut oficialment a la UE. De fet, Meritxell Batet i Manuel Cruz, segurament, esdevindran els continuadors de la repressió, amputació i castració lingüística de l’estat espanyol contra la nostra llengua i cultura catalana i la vulneració de drets de ciutadania i polítics dels representants escollits per una bona part del poble català, com hem pogut certificar i confirmar recentment.

Ha estat una il·lusió vana, esperar que, perquè eren ‘catalans’ (com Iceta!), els presidents del Congrés i Senat, no continuarien la tradició. Que tractarien amb respecte i reconeixement als diputats elegits. Perquè sovint, els “nostres” són els que mouen, els que orienten, dirigeixen i estrenyen els fils de la repressió des de l’ombra “des del darrere” -Franco tingué un gran estol de col·laboradors catalans al costat- perquè des de la seua ideologia volen éssers posseïts per una Espanya que escanya els Països Catalans i genera fronteres per dividir les ‘autonomies’, sense cap possibilitat de federar-se o confederar-se. I tracten de governar-nos des de dins i des de fora, com explicita la cançó d’Al Tall contra els Borbons, que és la nostra cantata de País… Recordem que un català, amb més de trenta generacions catalanes, Alejo Vidal-Quadras, va fer mans i màniques al Parlament europeu per impedir, junt els socialistes (l’actual delegada del Govern a Catalunya, Teresa Cunillera), que el català fos declarat idioma oficial. Amb la interpretació que fa l’Estat espanyol en ple (el TC, el Suprem, el Congrés i Senat i els europarlamentaris espanyolistes) d’una Constitució espanyola, que no respecta la llengua, la cultura i el vot d’un gruix de catalans, quanta ciutadania dels Països Catalans votaria avui aquesta Constitució tan procliu a xocar frontalment amb drets fonamenatls reconeguts per l’ONU, a ignorar-los i menysprear-los?

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER