Noves eleccions? Ens hem tornat bojos?

noves eleccions

Joan del Alcàzar

La situació política quant a la formació de govern ja s’ha convertit en un maleït malson que no acaba. Després d’una marató electoral entre abril i maig, estem a juliol i encara no ha acabat l’electoralisme barat, el negar-se el pa i la sal entre els partits, ni la confrontació d’egos superlatius de tant de matxo alfa –i alguna dona passada de revolucions- com n’hi ha a les direccions partidàries. Tanmateix, no poden ocultar el que ja és una evidència per a bona part de la ciutadania: que hi ha una incapacitat manifesta a les direccions dels diversos partits per a posar-se a treballar en els problemes reals i concrets dels que van acudir responsablement a les urnes en dates recents.

Si això es pot dir amb caràcter general, particularment dolosa és la situació per al sector progressista de l’electorat, i en especial per als que senten l’esquerra com la seua terra natal. Resulta feridor el mal-tracte que els partits d’esquerra –grosso modo parlant- practiquen envers aquest segment dels homes i les dones, aquella part de la ciutadania que està atenta a la cosa pública, que procura estar informada, que llig i escolta quan els polítics parlen, que debat i opina sobre els temes que a tots ens afecten i interessen. El contingent d’electors que vota de forma més informada i convençuda per opcions de progrés està assistint a un espectacle lamentable, en el que aquells que van rebre els seus vots són incapaços de gestionar-los.

No mal-parle ni dels uns ni dels altres, que a tots els escolte i, en certa mesura, els compadesc perquè entenc que la situació és molt complexa. Tots tenen les seues raons, encara que sovint les defensen de forma inadequada, amb prepotència o amb desconsideració envers els seus hipotètics aliats. Entenc, tot amb tot, que l’electorat progressista no mereix aquest comportament, i els líders dels seus partits s’ho haurien de fer mirar. Ells i elles estan per a resoldre problemes complexos, no per a exigir a la ciutadania que sols els plantegen problemes senzills.

Podria resultar que la suma d’incapacitat i manca de respecte cap a aquest immens sector pogués arribar a convocar-nos a noves eleccions. Els dirigents polítics no saben o no volen fer la faena que les urnes va encomanar-los, i li estan diguent als ciutadans i ciutadanes que van votar malament, que no van saber votar. Per tant, com els estudiants malfaeners, hauran d’estar votant fins que els resultats siguen els que ells troben de gust.

Això és el que estan emetent tiris i troians. Després de les consultes d’abril i maig, els representants electes no accepten el repte de configurar majories tant per a la investidura com per a governar.

Continuen dedicant-se a malparlar els uns dels altres, a acusar-se mútuament de ser els responsables de la paràlisi, a aparèixer davant l’opinió pública tot repetint sense descans frases buides, intercanviant-se els mateixos arguments reiterats fins la nàusea, descarregant sobre els contraris la responsabilitat de l’atzucac en el que ens trobem.

Des de l’esquerra estant, escoltar les entrevistes radiofòniques o televisives és gairebé un exercici tan nociu com descoratjador. Allunyen als ciutadans de la política, i encara més: li transmeten la idea que dedicar-se a ella és qualsevol cosa menys noble i honest.

Cada cop més resulta evident que alguns requisits per a dedicar-se a la cosa partidària està en contradicció amb el perfil més convencional dels ciutadans. No contestar a les preguntes més clares i concretes, àdhuc quan són re-formulades amb insistència, és una característica inherent a la condició de polític. Com ho és respondre a una crítica envers el que ell o ella representa argumentant que més es pot criticar a tots els altres. Imprescindible resulta, altrament, tindre el valor de negar l’evidència. Inclús quan aquesta és tan objectiva com indiscutible per a qualsevol persona que compte amb una capacitat lògica elemental.

Hi ha massa incapacitat, massa frivolitat en l’escenari polític actual. Amb els problemes que exigeixen especial i urgent atenció, com són els desastres que pot provocar Donald Trump, l’emergència climàtica que ja no és sols una amenaça, la violència de gènere que no para, el repte que significa el drama migratori, els insuportables nivells de vulnerabilitat de més d’un terç de la població, la regressió que està imposant allà on pot l’extrema dreta, la crisi d’Estat a Catalunya a l’espera de la sentència del Tribunal Suprem… Davant aquesta agenda d’urgències, la resposta és que potser anirem a noves eleccions. De veritat? Ens hem tornat bojos?

Tornarem a entrar en el forat negre al que ja vam caure en 2016? Noves eleccions? Quin resultat podrien donar? Un ben probable seria que les tres dretes sumaren i s’havia acabat el problema. És a dir, s’estendria el trist i lamentable model andalús a tot Espanya. Serà això el que aconseguiran els dirigents de l’esquerra partidària hispana?

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER