Mireia Mollà

mireia

Una de les novetats del Govern valencià en la segona legislatura del Pacte del Botànic és Mireia Mollà (Elx, 1982). Però no es tracta d’una desconeguda, ni molt menys, en la política valenciana perquè, amb Mónica Oltra, al partit de la qual, Iniciativa del Poble Valencià, pertany, ha sigut una de les cares visibles de Compromís des que la coalició va irrompre en la política valenciana. Diputada durant les tres últimes legislatures en les Corts Valencianes, Mollà ha sigut també regidora a Elx. El seu departament, que engloba les àrees d’agricultura i medi ambient, i que va incorporar el canvi climàtic a la seua denominació durant el primer Govern del Pacte del Botànic, amb Elena Cebrián al capdavant, s’ha rebatejat ara com a Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica. La política verda apunta a un protagonisme especial, no exempt de polèmica, en el nou mandat del Govern que presideix Ximo Puig.

Vosté va decidir no tornar a repetir com a diputada en les Corts Valencianes i centrar-se en el seu càrrec de regidora a Elx i en el seu treball polític a les comarques valencianes del sud. No obstant això, ha tornat per incorporar-se com a consellera del Govern valencià. Com ha passat?

El segon Govern del Pacte del Botànic té un projecte polític il·lusionant. La transició ecològica, el moment d’unir projectes de vida digna, que era el rescat social en el primer Govern del Botànic, a entorns de vida digna, que és l’objectiu d’aquest segon Botànic, per a mi és apassionant. Aqueixa era la faena que estàvem fent a Elx, i m’hi sent identificada. També crec que cal assumir que en la política, quan et fan ofertes com aquesta, quan sorgeixen peticions com aquesta, has d’estar al costat de persones amb qui aquesta aventura val la pena. En aquest cas, m’anima treballar en el Govern de Mónica Oltra.

Aquest segon Govern del Botànic presenta algunes particularitats. Té un soci nou, Unides Podem-Esquerra Unida. I la seua incorporació ha causat problemes en la negociació de les competències i algunes interferències en l’àrea de canvi climàtic.

No són solament interferències. Poden ser també oportunitats de construir sinergies. He negociat durant quatre anys els pressupostos de la Generalitat Valenciana amb el PSPV-PSOE i amb Podem i som l’única comunitat autònoma que ha tirat avant cada any uns comptes pactats i acordats en bones condicions. Crec que tinc experiència pel que fa a la meua contribució personal al fet que hi haja diàleg i consensos. Però, a més, la meua conselleria és, probablement, la que té més mestissatge de totes [càrrecs de diferents partits en el mateix departament]. Pense que això és positiu. Des de la nostra conselleria es construeix Botànic en conjunt. Se’ns vol dotar d’una transversalitat el propòsit de la qual és ser exemple per a la resta. No convertir el mestissatge en un problema d’interferències sinó en una oportunitat.

El seu departament ha canviat de nom. La nova terminologia inclou “emergència climàtica i transició ecològica”. Quines implicacions té?

El canvi climàtic és un terme que tothom ha assumit, però que no transmet de manera pedagògica o divulgativa la situació crítica que afrontem i que exigeix prendre decisions justes en el moment just. I cada moment que es perd a prendre decisions de lluita contra el canvi climàtic, davant l’emergència climàtica, resulta irreversible. No es podran adoptar demà les decisions que podríem prendre avui si perdem l’oportunitat de fer-ho. Per això es dota d’aquesta paraula forta: emergència. Quan parlàvem en el primer Botànic d’emergència social, d’emergència política, d’emergència econòmica, parlàvem d’una crisi que havia de tindre una resposta urgent. En aquests moments, parlar d’emergència climàtica és parlar de crisi climàtica i que toca adoptar decisions. És ara o mai.

Això implica, sens dubte, enfrontar-se a inèrcies i, d’altra banda, a lobbies de pressió.

Clar. I caldrà fer-ho construint uns altres lobbies. La idea és impregnar, fer que la societat valenciana s’implique en una tasca de lluita contra el canvi climàtic, de construir noves oportunitats, noves economies, noves produccions, una nova manera d’entendre l’autoconsum, de relacionar-nos amb els recursos naturals. Volem muntar un gran lobby com a conjunt de la societat. A part d’això, els lobbies que interpel·len els models energètics des de les energies renovables, que parlen de la gestió de residus, no des de les màfies que han funcionat tants anys, sinó des de la reutilització, el reciclatge i la bona gestió individual, tindran molt de protagonisme. Tindré molta relació amb la Conselleria d’Economia Sostenible, perquè hi ha moltes oportunitats des de la innovació, i també des de la ciència, per això també la relació que tindrem amb la Conselleria d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital.

A quines oportunitats es refereix?

Hi ha molts jaciments d’ocupació sobre els quals hem estat perdent molt temps. Parle de fórmules que generen treball sostenible, riquesa i benestar col·lectiu.

El medi ambient, des del punt de vista de la gestió, ofereix molts fronts. Quina és la seua prioritat?

Una de les coses que vaig repetint és que aquesta és una única conselleria. Quan parlem d’agricultura, de desenvolupament rural, d’emergència climàtica i de transició ecològica, algú podria tindre la temptació de dir que Mireia Mollà gestiona dues conselleries. I no és així. És un tot. Tenim el nostre sector primari per excel·lència, l’agricultura, ramaderia i pesca, que ha de guanyar potència política per part de la conselleria per a fer-nos forts en els àmbits estatal i europeu. Caldrà fer lobby valencià. I aqueix sector es relacionarà amb la part ambiental, dels nostres entorns naturals i de com construir societat mitjançant la bona gestió dels recursos. Dit això, per a mi hi ha dos elements fonamentals: l’energia i la gestió de residus.

Aqueixes seran les seues prioritats?

Sí. Per exemple, la gestió de l’aigua tindrà també una visió global, perquè és gestió agrícola i pròpiament ecològica. Tindrà un recorregut important a través de l’empresa pública Epsar (Entitat Pública de Sanejament d’Aigües Residuals). No parlarem només d’aigua de reg, sinó també d’aigua de boca, que els nostres recursos tan limitats siguen gestionats amb eficiència. En aquest àmbit, l’agricultura és un dic de contenció de la desertificació del sud del territori de la Comunitat Valenciana, i d’aquesta en conjunt com a part del sud d’Europa. L’aigua és un element fonamental, però l’energia i la gestió de residus són dos puntals importantíssims en inversions, en conscienciació, en nous jaciments d’ocupació, a tornar a ser el que mai hauríem hagut de deixar de ser: un país pioner en fórmules de generació d’energia renovable. Hi ha molt per a oferir i molta faena per fer.

La consellera de Agricultura, Desarrollo Rural, Emergencia Climática y Transición Ecológica, Mireia Mollà
La consellera Mireia Mollà, a la Ciutat Administrativa 9 d’Octubre. JESÚS CÍSCAR

L’agricultura és un sector protegit. En això s’assembla al medi ambient: necessita protecció. Però fa un gran consum de medi ambient, d’aigua; té un impacte en termes de contaminació, com passa, per exemple, amb la indústria agroalimentària; pateix problemes permanents, com el de la plaga de Xylella o la crisi del sector citrícola. S’ha parlat en algun moment de buscar un altre model: una agricultura amb més valor afegit, ecològica. Vosté què en pensa?

El sector està disposat a recórrer el camí del canvi. Però no ens equivoquem, vol eines, suport institucional, que s’eviten les agressions externes. Està disposat a complir totes les regles del joc, en primer lloc les de protecció de la salut, però es tracta d’un camí que exigeix esforços a un sector que no té matalaf. En altres sectors econòmics que han de fer transició, sí que hi ha aqueix matalaf. En l’agricultura, no. Parlem d’agricultors i ramaders sotmesos a una forta pressió des de fa dècades, que han vist empitjorar la seua situació i amb un relleu generacional escàs. Es tracta d’una situació crítica. Estan disposats a fer aqueix camí, però et demanen que estigues al seu costat, que sigues valent, que busques els instruments de suport econòmic.

I estarem al seu costat. Però hauríem d’evitar elements externs com l’acord de la UE amb Sud-àfrica o el possible acord amb Mercosur, que agreugen la situació de l’agricultura o la ignoren com un sector fonamental. All sud, això ho entenem molt bé. Hem fet una gestió de recursos hídrics exemplar, tenint en compte l’escassetat, hem fet els deures. Ara bé, si volem convertir el sud en un desert, si no entenem l’agricultura com un instrument fonamental, ens equivocarem. A més, la nostra agricultura està sotmesa a unes regles del joc que garanteixen l’alimentació saludable, però es troba davant d’acords de lliure comerç que obrin la porta al fet que es puga perdre qualitat en aqueix terreny.

Fa quatre anys, quan es va produir el canvi d’un govern del PP a un altre d’esquerres, la titular d’aquest departament es va trobar una autèntica conselleria paral·lela. Una bona part de la gestió es portava des de l’empresa pública Vaersa (Valenciana d’Aprofitament Energètic de Residus, SA). Quina és ara la situació?

Hi ha moltes coses per fer, tant en Vaersa com en Epsar, perquè puguen ser instruments útils. Vaersa és imprescindible des d’una visió de la gestió presidida per l’ètica, la transparència i el compromís de no pervertir la seua funció. L’Epsar també ha de seguir aqueixos paràmetres, però a més té una oportunitat d’inversió i un objectiu de primer ordre. La capacitat d’inversió en depuració és irrenunciable.

L’emergència climàtica, en quins objectius ha de centrar-se?

Té a veure amb mobilitat, amb energia, amb l’ordenació del territori. Moltes d’aqueixes coses tenen la seu competencial en altres conselleries, però lògicament hi ha un treball conjunt per fer. No s’entén la lluita contra el canvi climàtic, davant l’emergència climàtica, sense una bona ordenació del territori. S’hi ha avançat molt. En l’anterior Govern valencià, el director general, que després va ser secretari autonòmic, Lluís Ferrando, va posar en marxa eines importantíssimes, de manera conjunta amb la Conselleria de Medi Ambient. El Pativel (Pla d’Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral) n’és una. No solament és una norma de protecció del litoral, sinó dels pulmons i els corredors verds fonamentals davant el canvi climàtic. Un altre exemple n’és la Llei de l’horta, en què van col·laborar aquesta conselleria i la d’Obres Públiques. Està també la Llei d’estructures agràries. Es tracta de construir dics i pulmons contra les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. D’altra banda, la mobilitat és fonamental. La nostra conselleria tindrà molt a aportar sobre la manera de concebre en les pròximes dècades la mobilitat a les nostres ciutats i el nostre territori.

També té a veure l’emergència climàtica amb les indústries, i en això treballarem de manera coordinada amb la Conselleria d’Economia. Quan es programen, per exemple, entorns o parcs empresarials, haurem de col·laborar-hi per a impulsar economies verdes, sectors innovadors que facen empresa. Però també han d’adaptar-se les empreses que hi ha a l’emergència climàtica. Parle de la indústria tradicional, de l’agricultura… Han de tindre pautes per a reduir l’empremta ecològica.

La consellera de Agricultura, Desarrollo Rural, Emergencia Climática y Transición Ecológica, Mireia Mollà
Mireia Mollà. JESÚS CÍSCAR

Una de les grans assignatures pendents heretades de l’època del PP era posar ordre en la gestió de residus, en la qual va campar la corrupció i que presentava problemes greus.

En la legislatura anterior s’ha deixat programat el Pla Integral de Residus (PIR) i ara cal posar en marxa les mesures concretes. És veritat que ha sigut una legislatura sense grans accions, però calia un marc normatiu que requeria molt de diàleg. Jo tinc la responsabilitat de desenvolupar els models que s’han creat. Tenen a veure a ordenar el territori per a organitzar els residus, sabent per exemple que el concepte de marcoplanta de residus és caduc. Hem de poder desenvolupar microplantes que reduïsquen l’impacte en emissions que representa el transport de residus. Cal integrar en aquesta lluita els ajuntaments i els consorcis, que són actors imprescindibles, i les diputacions. En algun moment haurem de denunciar comportaments que trenquen amb aqueixos nous models i apoderar a qui s’hi compromet de manera decidida. En definitiva, haurem d’assumir que la fiscalitat verda serà fonamental.

Es refereix a impostos relacionats amb el medi ambient?

No han de concebre’s necessàriament com a gravàmens. Defense que la bona gestió ha de reflectir-se en l’àmbit impositiu.

Aposta per les bonificacions?

Sí. Els bons comportaments estalviaran més diners del que podem imaginar. Un dels grans costos dels ajuntaments és la recollida, el tractament i la neteja. Saber que podem contribuir a fer bé les coses i que això ens reportarà un estalvi pot ser una bona opció.

El Govern del Botànic era en l’anterior mandat un bipartit. Ara s’ha convertit en tripartit. Preveu que el funcionament siga més conflictiu?

Preferisc les tensions que són evidents a les que s’amaguen. Les tensions que s’amaguen acaben beneficiant interessos ocults. Els governs monocolors han tingut tensions amagades que van produir efectes nocius per a l’interés general. Algú pot pensar que les tensions són roïnes perquè generen polèmica mediàtica o incertesa, en veure que es prolonga la negociació o que encalla en algun punt. Ha passat amb la meua conselleria, perquè era important. La transparència, si al final es resol, construeix més unió, fa més força.

Però la negociació d’aquest segon Govern ha produït una imatge en què Compromís i Podem, que semblaven aliats potencials, s’han convertit en rivals…

Nosaltres en el Govern valencià no tenim rivals. Es tracta d’un Govern plural, amb el que comporta la pluralitat. Acordar objectius comuns i fer de les diferents visions renúncies acordades és democràticament saludable, encara que siga costós i dur. Estic convençuda que reforça el projecte.

Es portarà bé amb el nou vicepresident Rubén Martínez Dalmau?

Segur. Quan em preguntaven en prendre possessió per què aquesta conselleria havia sigut el focus de discussió, vaig entendre que aquest serà un Govern que creu de debò que la tasca d’aquesta conselleria té un valor imprescindible per a la Comunitat Valenciana. El primer Botànic es va centrar a construir projectes de vida digna. El segon Botànic serà el de construir entorns de vida digna. I no és una renúncia al primer objectiu, sinó que s’entenen com a objectius integrats. Vaig dir una cosa a Mónica Oltra, que ella ha repetit alguna vegada, el repte és “ser capaços d’aliar el que està preocupat pel final del planeta amb el que està preocupat pel final de mes”.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER