Íñigo Errejón i Manuel Valls fan trontollar el tauler post electoral en diferenciar política i partidisme

=?UTF-8?B?VmFsbHNfRXJyZWrDs24uanBn?=

Joan del Alcàzar

El jove líder de Más Madrid i l’ex primer ministre francès, eixe inesperat candidat a l’alcaldia de Barcelona, acaben de fer sengles propostes que han desconcertat a molts i n’han posat dels nervis encara a més. Tant que han estat primera plana a tots els mitjans.

Estem molt mal acostumats en aquest país a confondre política amb partidisme. Els primers que es confonen, sovint de manera deliberada, són els propis polítics professionals. La ciutadania, en general, no diferencia amb claredat entre una cosa i l’altra.

Aquesta és una de les raons –en cap cas l’única- del descrèdit de la pròpia política i, encara més, de la desconfiança envers els que s’hi dediquen. No és que resulte esperpèntic que en ocasions es desqualifiquen els uns als altres acusant-se “de fer política”, sinó que col·laboren així a estendre la idea de que la política és una activitat deshonesta, pròpia de brivalls, vividors i, en general, de gent malfaenera i aprofitada.

El més greu és que d’eixa confusió entre política i partidisme se’n deriva, automàticament, una tendència a que el ciutadà s’allunye de “la política”, la qual cosa provoca un descrèdit de la pròpia democràcia com a forma de resoldre qui i com es governa en unes societats complexes com són les nostres. És un dels resultats més perversos d’allò que en diuen “la política de l’anti-política”.

Tot amb tot, un percentatge encara representatiu del cens electoral acudeix regularment a les urnes quan és convocat i diposita la o les paperetes que millor considera d’acord amb el que entén que són les propostes dels qui s’han presentat com a candidats a ser elegits regidors, diputats o senadors.

La segona part per a resoldre allò que és l’objectiu del sistema democràtic –qui i com es governa- consisteix en que els electes han de gestionar allò que els votants han expressat mitjançant la seua papereta. És a dir què, amb els resultats que han donat les urnes, els representants han de triar uns càrrecs molt principals: els alcaldes de cada municipi i el presidents dels governs, central o de comunitat autònoma.

En aquesta fase estem ara. Una en la que resulta dramàticament evident la manca de cultura democràtica d’aquest país, en la que els pactes entre formacions distintes és encara molt poc freqüent. Paral·lelament, s’aprecia una altra mancança que els polítics coneixen però callen mentre que bona part dels electors la ignoren: que governar significa, quasi sempre, optar entre el dolent i el pitjor. Sovint no es tracta de triar el que és millor, sinó entre el que és possible d’entre les opcions menys dolentes.

Més enllà d’això, si s’ha de decidir qui i com es governa, és fàcil d’establir-ho quan els resultats són clars i contundents. Estem prou acostumats que guanye l’opció A o l’opció B, inclús per majoria absoluta. Llavors no n’hi ha cap problema, com hem comprovat en temps passats amb determinades victòries del PSOE o del PP. Això era senzill quan el sistema bipartidista feia que els dos partits es repartiren el 80 per cent dels vots.

També ha sigut fàcil en altres ocasions –si parlem de l’elecció de president del govern, per exemple- quan PSOE o PP pactaven amb els representants del nacionalisme basc o català. El PNB i Convergència i Unió pactaren amb Suárez, González, Aznar o Zapatero un win-win que donava satisfacció a tots.

El govern de Mariano Rajoy de 2011, en un escenari de crisi brutal com la que havia començat en 2008, va fer una demostració paorosa d’on podia dur-nos la imperícia, la tendència al tancredisme del titular de l’Executiu i, molt especialment, la substitució de la política pel partidisme judicialitzat en dosis letals. És ara que estem collint els fruïts d’unes polítiques partidistes i miops, tan maldestres com interessades que, especialment quant a la crisi catalana, van fer-se explícites tant en el govern de Madrid com en el sobiranisme amb seu a Barcelona.

Des de fa uns anys, però, aquell escenari bipartidista corregit pels nacionalistes bascos i catalans va desaparèixer. Primer Podemos i després Ciudadanos van emergir amb certa força. Les eleccions de 2016 van confirmar que aquell tauler a dos s’havia convertit en un tauler a quatre, mentre que com ja havien anunciat les eleccions andaluses de 2018, en 2019 la partida s’ha complicat del tot: ara ja en són cinc els actors, més les opcions nacionalistes i regionalistes diverses de les Espanyes. No oblidem que darrere d’aquestes n’hi ha més de tres milions d’electors que els hi donen el seu suport de manera continuada.

Què s’ha fet des de la política convencional llavors? Doncs és senzill de veure: s’ha substituït el bipartidisme del passat per la configuració de dos blocs: el de les dretes, que està entre el blau marí més o menys acusat [segons dies] i el blau mahó més o menys falangista; i el de les esquerres, que cobreixen diverses tonalitats del roig. Al marge, uns més que altres, queden els nacionalistes dominants: el PNB, sempre pragmàtic, però també seriós i confiable; i els sobiranistes catalans que semblen més que atabalats  en tant que pateixen alhora l’excepcionalitat de tindre bona part dels seus líders a la presó o fugits a l’estranger, mentre lliuren una dura batalla entre ells per a veure qui hegemonitza l’independentisme.

Ara, quan està decidint-se qui i com s’ha de governar als ajuntaments, els governs autonòmics [en tretze dels disset] i qui ha d’ocupar La Moncloa, resulta particularment evident que aquella confusió entre política i partidisme és senzillament lamentable i perillosa. Com també ho és haver substituït el bipartidisme imperfecte i matisat del passat per un bi-bloquisme molt difícil de gestionar.

És per això què, més enllà de les simpaties o de la distància que a cadascú el separe d’Errejón i de Valls, les seues propostes són aire fresc i regenerador front al roda i volta al que estan abocats amb més o menys tossuderia la resta dels estats majors dels diversos partits.

L’escenari és complex en extrem. Totes les instàncies de poder estan a debat, i no serà possible trobar una única fórmula de pacte a aplicar per tot arreu. Caldrà, precisament, fer molta política de la bona i menys partidisme amb les llums curtes; caldrà política estratègica i no partidisme carrincló.

Errejón està disposat  a acceptar un mal menor [per a ell i els seus] com és cedir l’alcaldia de Madrid a Ciudadanos, evitant el mal major que significaria l’entrada de l’extrema dreta de Vox als governs de la capital i de la seua comunitat autònoma. Valls, acceptaria el mal menor [per a ell i els seus] de revalidar com alcaldessa Ada Colau, evitant el mal major que Barcelona es trenque completament en ser instrumentalitzada per l’independentisme que està en minoria a la ciutat.

Ja veurem què resulta d’ambdues propostes. Potser res. Potser. Però, s’ha de reconèixer que iniciatives com la d’Errejón i la de Valls són vies que convindria explorar i que podrien ser la llavor d’un canvi fonamental en la cultura política espanyola: fer explícit que els pactes entre diferents són possibles i desitjables pel bé d’assolir una governabilitat de base ampla, que permeta eixir de la confrontació tan polaritzada com tòxica en la que vivim des de fa massa, provocada en bona part per aquella confusió entre política i partidisme.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER