Jordi Muñoz
Tot l’episodi d’Iceta al Senat ens ha regalat una altra setmana política de soroll, en què costa destriar el gra de la palla. Però convé fer un esforç per anar més enllà, perquè el debat públic hauria d’orientar-se cap a les qüestions de fons.
D’entrada, hi ha un punt de partida que sembla difícilment discutible. El PSC-PSOE té dret, per raons legals i democràtiques, a triar representants al Senat en proporció a la seva representació al Parlament. Per complir amb aquest principi, la pràctica habitual i raonable és que cada grup proposa els seus candidats i la resta de grups els voten sense discutir-los. Així és com s’ha fet fins ara. Certament, la llei preveu que els senadors de designació autonòmica han de ser votats pel ple del Parlament, i per tant és responsabilitat de tots els grups buscar un cert consens. Però, en tot cas, no hauria de ser difícil posar-se d’acord que en circumstàncies normals cada grup ha de poder proposar lliurement les persones que vol que el representin i la resta limitar-se a assentir.
Però cal aixecar la mirada. En aquest país fa almenys un any i mig que no estem en circumstàncies normals. Per molt que hi hagi sectors, començant pel PSOE, molt interessats a construir una ficció de normalitat, i tapar tot el que passa. Els líders polítics de la majoria parlamentària són a l’exili o a la presó, sota unes acusacions absolutament aberrants. I, per sota, hi ha centenars de persones sota persecució policial i judicial. És una situació que provoca molt de dolor col·lectiu, encara que hi hagi qui prefereixi mirar al sostre i no enfrontar-s’hi de cara.
A més, s’han anat forçant les costures de l’estat de dret per impedir que els represaliats exerceixin els seus drets polítics com a candidats i representants polítics. La Fiscalia, el Tribunal Constitucional, l’Advocacia de l’Estat, la Junta Electoral i tutti quanti han fet les interpretacions més restrictives o, en el millor dels casos, arbitràries, per impedir que siguin diputats i que participin en les campanyes electorals.
Fins ara, el PSC-PSOE ha acompanyat políticament aquesta estratègia judicial i parajudicial. I Pedro Sánchez insisteix a tractar els partits independentistes com empestats, als quals ni es considera per a les rondes de consultes, ni per als lloc que els correspondrien als òrgans de govern del Congrés, ni tan sols per parlar-hi amb una mínima normalitat.
És en aquest context d’anormalitat que s’explica una decisió anormal com la de bloquejar la candidatura d’Iceta. És una decisió greu, però que pretén no donar pàtina de normalitat a aquesta situació d’excepcionalitat. No fer veure que aquí no passa res. Perquè, d’una altra manera, la repressió política surt massa barata.
Ara bé, tot això són les consideracions del curt termini. El debat de fons que s’hauria de tenir és sobre l’estratègia a mitjà termini de l’independentisme. I, malauradament, aquest debat costa de veure’l.
Hi ha una posició que ve a dir que l’independentisme hauria de mantenir l’estratègia de la moció de censura de manera incondicional i sostinguda en el temps. Donar suport al PSOE sense esperar-ne contrapartides a curt termini. Amb un doble objectiu: allunyar l’espantall de l’extrema dreta i crear les precondicions per a un hipotètic diàleg polític en el futur. És raonable, perquè veient el panorama a Espanya el diàleg serà amb el PSOE o no serà. I una sortida dialogada al conflicte polític que vivim seria la més òptima socialment.
Ara bé, cal no oblidar que aquesta aposta en un context de repressió com el que vivim té costos importants per a l’independentisme. Primer, pel risc de divisió interna: és una estratègia que demana un càlcul intertemporal molt llarg. És difícil de mantenir el suport a una aposta de distensió unilateral. D’altra banda, hi ha un risc implícit en aquesta estratègia, perquè el PSOE té incentius a acceptar aquest suport sense oferir res a canvi, i allargar aquesta situació indefinidament. Això comporta un risc de normalitzar la situació de repressió, fer-la més digerible, sense obtenir res a canvi.
Ara bé, qualsevol estratègia ha de ser avaluada respecte a les alternatives disponibles. Hi ha qui pensa que l’alternativa és tornar al 27 d’octubre del 2017, abaixar la bandera espanyola de Palau i publicar decrets al DOGC i sortir massivament al carrer a controlar el territori [sic]. És una alternativa, diguem-ho així, poc realista.
L’altra alternativa, més factible, seria senzillament allargar la situació de bloqueig amb accions com la d’aquesta setmana. Especialment ara que l’espantall de l’extrema dreta sembla que s’allunya, l’independentisme podria decidir no normalitzar la situació, mirar d’incrementar els costos que té per a l’Estat mantenir la repressió, i esperar temps millors. Assumint, això sí, la possible intensificació de la repressió a curt termini, com suggeria aquests dies Carmen Calvo.
El principal problema d’aquesta alternativa és que només té sentit si l’independentisme té expectatives raonables que arribin, efectivament, temps millors en un termini raonable. Bé perquè serà capaç de tenir una majoria clara, bé perquè aconseguirà més aliances a dins i a fora, bé perquè la correlació de forces li serà més favorable o bé perquè l’Estat no podrà assumir indefinidament els costos de la repressió i s’obrirà al diàleg. Però hi ha el risc que no passi cap d’aquestes coses, també.
Per això, totes les opcions estratègiques plantegen riscos i oportunitats. En tot cas, fa l’efecte que aquest és el tipus de debat que caldria tenir, de manera oberta i explícita. Si no, ens veiem abocats a la improvisació i la sobreactuació constants.
(Ara, 18 de maig 2019)
