El ruixat de Rufián

=?UTF-8?B?UnVmacOhbi5qcGc=?=

Joan del Alcàzar

Esquerra Republicana de Catalunya ha fet malbé la intenció del PSOE de convertir Miquel Iceta en president del Senat. Ha sigut una maniobra, més enllà d’altres valoracions, més que discutible si atenem als seus interessos estratègics. A més a més, i contràriament al que podria semblar a primera vista, ha significat una mostra de debilitat d’aquest partit. ERC corre el risc, una vegada més, de confondre l’activisme i l’agitació permanent amb la capacitat de transformació política efectiva.

El nou home fort de l’esquerra independentista a Madrid, després la retirada de l’històric Joan Tardà, el jove Gabriel Rufián, qui s’ha fet un nom per les seues poc convencionals formes parlamentàries, no ha pogut dissimular la seua incomoditat pel veto a Iceta al Parlament de Catalunya.

El diputat Rufián ha declarat tres coses en un intent de desdramatitzar la situació: que havia estat una decisió del grup d’ERC al Parlament de Catalunya; que el no al primer secretari del PSC no té res a veure amb la posició d’Esquerra quant a la investidura de Pedro Sánchez; i que eixe desencontre entre ERC i el PSC a Barcelona és un simple “ruixat que ha de passar ràpid”.

Malgrat tot, el diputat català sap que la negativa a avalar la designació de Miquel Iceta pel Parlament de Catalunya ha sigut més un alleujament, un donar-se el gust per part d’ERC, que el resultat d’una valoració realista dels costos que eixe veto pot tindre. Els socialistes han pres bona nota i tard o d’hora els passaran la factura als republicans, i Rufián sap que serà elevada.

És cert que a Catalunya tot està contaminat pel judici als dirigents del Procés en l’Audiència Nacional i pel manteniment injustificable com a presos preventius dels que no van fugir a l’estranger. Com també ho és que ERC i el postpujolisme –amb les sigles que siguen- mantenen una pugna per ostentar la primogenitura de l’independentisme. Tot i la victòria en les eleccions del 28A dels republicans, els ex convergents de Puigdemont/Torra han mantingut uns resultats que certifiquen que estan encara massa vius, malgrat tot, i constitueixen encara uns competidors seriosos per als de Junqueras.

Més enllà, però, de la pura conjuntura, que no és fàcil transcendir, ERC amb el seu comportament segueix emetent senyals clares de pànic davant la possible acusació de connivència amb l’espanyolisme per una part de l’electorat independentista, tant i més perquè això pogués ser rendibilitzat des de Waterloo.

Els republicans saben que no poden refiar-se dels post convergents absolutament en res. No és sols que mai podran perdonar que Puigdemont fugira indignament mentint a propis i estranys; no és que no puguen refiar-se d’uns independentistes d’última fornada que fins fa quatre dies estaven tan a gust amb una autonomia que els havia permés dècades de control absolut a Catalunya. La realitat que els republicans no poden oblidar és que el projecte de país que ells tenen està a anys llum del que tenen els ex convergents, i que si algun dia l’eix nacional deixés de ser el pal de paller de la política catalana i tornara a ser-ho l’eix esquerra/dreta, aleshores la col·laboració amb ells no seria tan difícil com és ara, sinó que esdevindria impossible.

Ni Pedro Sánchez ni Miquel Iceta són germanetes de la caritat a efectes de confiança, però a Esquerra saben que estan obligats a entendre’s amb ells, tot i les distàncies que els separen. Però, si no poden refiar-se dels socialistes, tampoc poden fer-ho de Puigdemont o Torra ni dels que els acompanyen. És per això que durant la propera legislatura se’ls farà necessari desmarcar-se dels ex pujolistes per poder seure a negociar tant amb el PSC i el PSOE com amb els Comuns i Podemos.

Han vetat Iceta i la resposta de Sánchez ha sigut contundent: Meritxell Batet va a presidir el Congrés i Manuel Cruz el Senat. No volien donar-li aire a un dirigent del PSC, i ara en tenen dos en llocs de gran rellevància a l’Estat. I podria ser que, a més a més, Miquel Iceta, és una hipòtesi, es convertira en ministre d’administracions territorials. Seria llavors no un home al Senat, sinó l’interlocutor del Govern de Catalunya amb l’Estat. Caram amb els possibles efectes del ruixat!

Fa ja vint segles que Marco Favio Quintiliano aconsellava que en la disputa jurídica –i política, podríem afegir- convenia ser suaviter in modo, fortiter in re, una màxima que Karl Marx també va fer seua. Efectivament, ser moderat en la forma no és obstacle per a ser dur en el fons; ans al contrari.

Evidències tenim que cridar més fort i de forma més agressiva no assegura res. Que li pregunten a Pablo Casado que procura digerir el desastre electoral o a Cayetana Álvarez de Toledo, que encara no ha acceptat allò de tornar el centre centrat dels centristes de tota la vida. Gabriel Rufián potser sí ha comprés que cal canviar el registre, com ho ha entès Pablo Iglesias al seu torn. És per això que parla d’un ruixat, tot i que ell sap que l’aiguada ha sigut severa. Confiem, no obstant, que escampe aviat i que durant la nova legislatura no patim gotes fredes.

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER