Sal·lus Herrero
Tot i que jo no ho veig gens clar, ho assenyalava el catedràtic de dret penal de la UOC i la UdL, Josep Maria Tamarit en una entrevista al diari Ara, el 4 de març del 2019: “El Vaticà està fent passos per reconèixer els fets, condemnar-los i prevenir que es puguin continuar produint, però sembla que alguns d’aquests passos són tímids, excessivament prudents, amb reticència i por per afrontar plenament el problema dels abusos” [sexuals]. No obstant això, matisava i urgia a anar més enllà i que calia estudiar més com influeix el celibat en els abusos.
Encara no podem dir que aquest papat hagi assumit una responsabilitat plena sobre la qüestió, més encara quan en “La cimera del Vaticà planteja la justícia civil als abusos” (segons relat de Soraya Melguizo, el 23-F del 2019, al diari Ara), alguns bisbes deien que havien d’esmenar-se de les errades anteriors i no podien emparar un comportament criminal dels que havien de retre comptes davant les autoritats civils, tot que admetien que podia ser “complicat” quan les relacions entre l’Església i l’Estat foren antagòniques; un arquebisbe de Chicago denunciava que sovint els superiors religiosos s’han “encegat davant l’abast i el dany de l’abús sexual de menors” i va insistir que “l’Església no pot amagar els abusos per raons legals o per por a l’escàndol”… No obstant això, les intervencions més coratjoses contra l’encobriment, foren les de dues dones, el testimoni d’una dona que va denunciar haver patit abusos per part d’un sacerdot i haver-se sentit abandonada per l’Església. “Quan necessitava algú a l’Església per parlar de l’abús i de la meva soledat, tots es van amagar”, va explicar. A la vesprada va ser el torn per de la professora italiana de dret canònic Linda Ghisoni, l’única dona, juntament amb la periodista Valeria Alazraki -històrica vaticanista mexicana-, que participa com a ponent en l’assemblea. Ghisoni va presentar el testimoni d’una dona víctima d’abusos de consciència, poder i sexuals per part de sacerdots als quals va definir com “llops que entren udolant a la cleda per espantar encara més el ramat”. I va dir que l’actitud per tractar els abusos ha de ser “de genolls davant les víctimes i les famílies”.
En aquest context de la cimera dels abusos, després de la intervenció de les dones, el papa actual Francesc, present a tota la jornada tot i que no estava prevista la seua intervenció, va voler agrair davant els jerarques convocats, (potser davant el temor a la reacció dels sectors clericals més ultres pel sol fet d’invitar alguna dona a parlar) es va sentir obligat a advertir: “Convidar a parlar una dona no és entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic, perquè al final tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilla”, i va esclarir, desbarrant més encara “No es tracta de donar “més funcions” a la dona a l’Església, sinó “d’integrar-la” com a figura de l’Església en el nostre pensament” [remembrem, un pensament patriarcal, masclista i misògin]. Aquesta acusació contra el feminisme, que lluita per la igualtat de drets, en comparar-lo amb el masclisme que lluita per mantenir els privilegis dels homes i la discriminació de les dones, des d’una posició de tebiesa i de complicitat amb les desigualtats i injustícies, mostra l’enorme ignorància que hi ha al cim de l’Església, acostumada a maltractar les seues víctimes, en especial les dones, humiliar-les, vexar-les, excloure-les i discriminar-les sense cap respecte, pietat, consideració, misericòrdia ni compassió, en vulnerar els drets humans de les dones pel sol fet de ser-ne. Des d’un model patriarcal i masclista antihumà i “potser” anticristià a no ser que el cristianisme haja esdevingut això que diuen “un masclisme amb faldilles”; recordem, per contrast, que les esglésies protestants i anglicanes, que des de Luter feren servir el lliure examen de consciència, fa temps que tracten de reparar la discriminació de les dones i els homosexuals al si de les seues respectives organitzacions, en general, molt més democràtiques, igualitàries i respectuoses amb la llibertat i sexualitat.
Falta una posició més clara, declara Tamarit, per voler saber els riscos que la mateixa organització eclesiàstica comporta, i això és més dur d’afrontar: demana més coratge. Però hi ha hagut Esglésies locals que ho han fet, als Estats Units i a Alemanya, per exemple. Això implicaria que l’Església es plantegés qüestions com ara quina posició té davant la sexualitat, quina formació dona a les seves institucions educatives; discutir l’estat clerical, que s’enten com a funcionariat sotmés de manera incondicional a la institució clerical, des de la contrareforma de Trento, aquesta figura quasi sacra que és el capellà, considerat de manera sacrosanta i jerarquitzada, com a “pastor” d’un “ramat” submís i obedient, preguntar-se si això realment comporta un risc perquè hi hagi abusos i incapacitat d’examen amb consciència i llibertat, perquè la solitud dels religiosos és un factor molt important” [que incrementa els delictes d’agressió i abús sexual]. La concepció d’obediència, carismàtica i quasi militar i cega, sense haver llegit ni integrat les valuoses lliçons de David Toureau “Sobre la desobediència”, la necessitat d’oposar-se a les injustícies inclús la conveniència d’oposar-se a les regles, normes i lleis injustes o en l’esfera religiosa els missatges de Bonhoeffer, que defensava el dissentiment per consciència davant la inacció de les esglésies oficials en silenci i complicitat davant els crims nazis i en el seu llibre d’Ètica, des de l’universalisme, denunciava: “L’Església romania muda quan hauria d’haver cridat… L’Església reconeix haver sigut testimoni de l’abús de la violència brutal, del sofriment físic i psíquic de nombrosos innocents, de l’opressió, l’odi i l’homicidi, sense haver alçat la seva veu per ells, sense haver trobat els mitjans d’acudir en la seva ajuda. És culpable de les vides dels germans més febles i indefensos…”. El que val davant els crims del nazisme, al meu parer, també s’hauria d’aplicar davant els abusos sexuals contra dones i menors.
Després, continua demanant el catedràtic de dret penal, que l’Església hauria d’abandonar la banalitat, les excuses i la superficialitat davant els delictes dels abusos sexuals del seu clergat, mitjançant la reparació a les víctimes amb criteris transparents i generalitzables, sense comprar silencis, s’hauria de replantejar la noció que té del pecat i de la sexualitat, la concepció que els delictes sexuals del seu funcionariat no és un afer merament individual, quan és evident que es tracta d’una estructura eclesial que imposa càrregues molt pesades i regles impossibles de complir, per a molts dels seus membres, i facilita la coartada perquè els botxins sexuals esdevinguin depredadors fins ara amb una certa sensació d’impunitat; haurien d’assumir els jerarques les responsabilitats que no són només individuals sinó col·lectives, institucional, com a organització o multinacional religiosa que promou un comportament antinatural, contra els instints sexuals bàsics i la necessitat afectiva, recordem els “Diàlegs sobre la religió natural” de Hume, que qüestiona els sacrificis absurds i “prehistòrics”, lligats a l’ofrena als déus, a la mort d’animals, a l’abstinència i a la castració sexual (propagada i publicitada, com a excel·lents “virtuts” privades es tornen perills públics), que esdevenen la causa principal que facilita els abusos, la clandestinitat del sexe, l’estafa moral, la promoció dels delictes d’abús, la pederàstia i la depravació sexual d’alguns dels seus membres amb la creença cega d’una cobertura eclesial que ha resistit el pas del temps durant més de 2019 anys protegida peu un “Déu” que li atorga coartades terrenals i celestials, doncs s’afirma, com a paraula divina, que l’Església prevaldrà fins a la fi del temps, en una mena d’inviolabilitat i impunitat semblant a les que gaudeixen les monarquies als països democràticament subdesenvolupats.
L’Església hauria d’estudiar greument la qüestió del celibat, remarca Tamarit, “En força països s’ha demostrat que hi ha moltes més denúncies d’abusos a l’Església catòlica que a d’altres organitzacions religioses d’altres confessions, i és clar que un dels elements singulars del catolicisme és “el celibat obligatori” que no tenen altres confessions. Per tant, s’ha d’estudiar seriosament aquesta qüestió. Perquè segons aproximacions estadístiques, “A Irlanda el 9% dels religiosos tenien denúncies, i Espanya s’hi assemblaria, perquè un 1% deien haver patit abusos eclesiàstics el 1994: serien 400.000 casos”. Als Estats Units, on entre un 4% i un 5% dels religiosos catòlics tenien denúncies creïbles d’abusos sexuals; a Austràlia era un 7% i a Irlanda arribava a un 9%. És una important part del clergat… A Espanya és un afer que no s’ha estudiat massa, “hi ha l’obligació de les institucions de conèixer què va passar, per exemple durant el franquisme. Quan hi ha haver més abusos va ser durant els anys 50, 60 i 70, i després va anat baixant perquè el nombre de menors en contacte amb els religiosos ha disminuït, com també s’ha reduït el poder de l’Església”, conclou Tamarit.
Per tant, davant la doble moral, la hipocresia, la mentida, el fariseisme, l’ocultació, el secretisme i el cinisme de les altes institucions jeràrquiques de l’Església, no podem fiar-ho tot a que examinen seriosament les seues pròpies estructures i les seues regles i normes sexuals d’insostenible aplicació generalitzada perquè quan es tanquen les portes del sexe, aquest ix per la finestra de manera desbocada i intempestiva, el seu patriarcat, el masclisme, la misogínia, el foment de la “gran virtut”, egotista i supremacista, de la castració sexual de cara al públic i el deixar fer el abusos sexuals en privat, de la doble moral, de cinisme i la hipocresia perquè “dels pecats del piu Déu se’n riu”, de l’exigència de regles obligatòries insuportables, perverses i indignes, com el celibat, la discriminació de les dones, l’homofòbia, etcètera, per la qual cosa, no s’hauria de deixar sols en mans de l’Església aquesta obligació de “repensar-se” i autoexaminar-se; des de la fiscalia dels estats, s’hauria de contribuir per proposar exigències judicials clares a l’Església, que l’obligatorietat del celibat deixi d’aplicar-se al si del clergat perquè està comprovat que promou els abusos sexuals, a dones i infants i la abona la pederàstia, així com la discriminació i exclusió de les dones facilita la seua subordinació i els maltractaments, viola la dignitat i vulnera drets humans fonamentals, que no poden ser trepitjats.
No obstant això, algú pot dir, potser “legítimament”, que ja s’ho faran, que és un afer “privat” de l’Església i que, els qui no som fidels ni creients, no podem immiscir-nos en la seua organització, fins i tot quan s’abonen discriminacions, perquè es tracta d’una esfera privada amb els seus procediments canònics per resoldre els seus propis afers… I tanmateix, al meu parer, a risc d’errar, quan aquestes regles sexuals discriminatòries o misògines generen delictes i abusos sexuals contrastats, i els procediments canònics s’han demostrat del tot inútils i improcedents, els poders públics han de legislar de manera adient per tractar d’impedir-ho i no facilitar els delictes que sovint resten impunes; més encara quan tenen constància de la relació entre els abusos a menors o a dones a causa de les exigències celibatàries imperatives vinculades a la misogínia, l’abús sexual i una discriminació que propicia la subordinació, la vulneració de drets humans i els maltractaments de les dones.
Al meu parer, s’haurien de canviar les lleis perquè les esglésies no s’estructuren de manera que vulneren els drets humans fonamentals lligats al desenvolupament humà i inclús a la possible “felicitat” o “infelicitat” (amb la finalitat de tractar d’evitar els greus traumes que suposen els abusos sexuals a dones i menors, que sovint porten al suïcidi o a una vida amarga, ressentida i frustrant), que no puguin promocionar, joiosament, els delictes i abusos sexuals com un fàbrica de pederastes, d’abusadors de dones i generar un aparador públic, jerarquitzat, on els homosexuals, transsexuals, bixesuals, lesbianes, els infants i les dones són humiliades, tractades com a serventes, subordinades i discriminades completament, en trobar-se casos de servitud que s’acosten a esclavatge des d’una presumpta “superioritat moral” que no resisteix el més mínima contrast racional ni científic… Si més no, una institució que discrimina les dones, propaga la misogínia, l’homofòbia, la fòbia al sexe, etcètera i la desigualtat entre dones i homes i, tossudament i inexplicable, no remou les causes principals que promouen els abusos sexuals de menors i dones, no hauria de rebre cap subvenció pública per banda d’un estat democràtic, no patriarcal i defensor dels drets humans, sobretot de les dones que són vexades, insultades i humiliades per aquesta institució eclesial obsoleta .
Per últim, per una banda, en l’encíclica sobre ecologia, el papa Bergoglio va estar ben assessorat davant dels reptes que amenacen els ecosistemes que sostenen la vida del planeta, Ernest Garcia va publicar un article elogiant un missatge que s’escau davant els riscos greus que pateix el planeta Terra davant els canvis climàtics i les amenaces ecològiques a escala planetària, per l’altra, en la cimera sobre el abusos sexuals s’ha vist una jerarquia de l’Església molt deficient, inhàbil i maldestre per acarar i superar aquests greus problemes que la tornen una secta perillosa; la mateixa que als anys vuitanta, durant el papat de Wojtyla i Ratzinger (Joan Pau II i Benet XVI) va condemnar la teologia de l’alliberament i va excloure, posem per cas, el teòleg ecologista brasiler Leonardo Boff o a casa nostra, Joaquim Garcia Roca, que han treballat en defensa dels drets humans, en defensa dels menors marginats, per la justícia social dels més pobres i per una ecologia transformadora davant el risc de’extinció de les societats humanes per un productivisme capitalista que soscava la biodiversitat, els ecosistemes i omple el planeta de residus; uns residus contaminants greus, com la concepció malaltissa de la sexualitat que hi ha al si de l’Església i que engendra delictes greus, sofriments insuportables i indignitats incompatibles amb la dignitat humana que expliciten els drets humans, la igualtat d’homes i dones i el dret de les dones a l’alliberament i la superació del paradigma patriarcal d’esglésies, estats i societats que les condemna a la discriminació, a la subordinació, a la vexació i a l’esclavatge.
