Rivera i Arrimadas, els ciutadans regeneradors

Albert Rivera

Joan del Alcàzar

El partit que lidera Albert Rivera va emergir en l’escenari polític català com a una alternativa frontal al catalanisme polític, com el partit que havia de regenerar la política catalana. Després del seu aterratge a bombo i plateret en l’escenari espanyol, el partit taronja ha viscut electoralment transitant entre expectatives de triomf i realitats d’insuficiència, però sempre fent bandera de la seua voluntat regeneradora de la política espanyola.

Després de la moció de censura que va fer fora Mariano Rajoy, també semblava que Ciudadanos anava a tocar el cel amb els dits, però és a les vespres del cicle electoral que s’acosta quan cau en les enquestes i el nerviosisme campa descontrolat de dalt a baix de l’organització.

La bona qüestió és que el discurs regenerador de l’alegre colla de Rivera, que era la principal bandera a exhibir davant una opinió pública cansada i fastiguejada front al bipartidisme del PP i el PSOE, evidencia símptomes d’asfíxia per incoherència. Regenerar és un verb atractiu quan se’l relaciona amb escenaris insalubres, com és el de la política partidària espanyola, però conjugar-lo exigeix una coherència, una perseverança i una honestedat que són inexistents en les actuacions que està desplegant el partit de Rivera i, cada vegada més, d’Inés Arrimadas.

La jove cap de l’oposició al Parlament de Catalunya, que sempre ha treballat molt més per a l’escenari espanyol que per al que va ser elegida, ha destacat fins ara per la seua incapacitat per a incidir de manera efectiva en la política catalana. Tot i eixa ineficàcia, Arrimadas és una de les cares més amables i atractives del partit: jove, preparada i dinàmica.  Per això ha donat el salt a Madrid, tot i que així nega rotundament aquell compromís amb Catalunya que tantes vegades havia exhibit i assegurat. També és cert que quan la jove dirigent es veu obligada a anar un poc més enllà de les frases fetes, de les respostes d’argumentari i dels llocs comuns de la retòrica del partit, Arrimadas patina. La darrera evidència ha vingut de la mà de la seua aposta pel “feminisme liberal”, una etiqueta que no inclou més que una defensa de les llibertats individuals més bàsiques.

El partit va donant batzegades des de fa mesos, com pollastre sense cap, intentant pescar en tots els caladors i, molt especialment, competint amb el Partit Popular i amb Vox en el terreny de l’espanyolisme més castís. Les contradiccions dels de Rivera són cada vegada més gruixudes i difícils d’explicar; i corren en paral·lel al nerviosisme demoscòpic que està sacsejant-los.

L’últim greu error ha sigut el de Castella-Lleó, on Rivera havia fet un fitxatge més que discutible. Incorporar una senyora de dubtosa moralitat en la gestió de la cosa pública, que era una dirigent desnonada pel PP després d’anys d’ocupar càrrecs de gran rellevància, ja era difícil d’explicar, a votants i a afiliats. Però promocionar-la amb un impresentable i maldestre frau informàtic, que es va descobrir i denunciat al jutjat per l’aspirant perjudicat, ha ultrapassat allò tolerable. Tant i més quan des de la direcció del partit de la regeneració s’ha volgut explicar el frau com un simple error informàtic. Les màquines, perverses, són les que han tingut la culpa.

Ciudadanos transmet la idea que més que regenerar el que busca és tocar poder, accedir al poder, usar el poder i, vertaderament, res fa pensar que la pretensió siga la de regenerar absolutament res. Ans al contrari.

Què van a regenerar a Andalusia amb un govern amb el PP recolzat i dependent de Vox? Qui pot empassar-se eixa coalició i connectar-la amb la publicitada intenció de la regeneració? Tant i més quan la relació andalusa amb Vox no és una excepció, sinó que Ciudadanos ha declarat que serà norma allà on convinga, ja siga a ajuntaments, comunitats autònomes o govern central. Paral·lelament, Rivera ha anunciat -precedit per trompes wagnerianes- que mai, en cap cas, pactarà amb el PSOE, de manera que els seus votants hauran de tindre ben present que Ciudadanos sols sumarà per a formar governs amb la dreta extrema i amb l’extrema dreta.

El partit regenerador s’aliarà amb el PP més a la dreta des d’Aznar i amb els neofeixistes d’Abascal si amb això toca poder. Com han fet al govern de Sevilla. Fan alardó de tindre uns principis que duren el que dura la conveniència de mantindre’ls.

Albert Rivera va anar a la fallida concentració de la madrilenya Plaça de Colón i va trair els acords signats amb PP i Vox, que havien establert que els tres líders apareixerien a l’escenari. El gran líder de la regeneració d’Espanya va mentir, i va pujar a l’escenari flanquejat per una colla de correligionaris per a irritació de Casado i Abascal. Tot amb tot, no va poder evitar la foto de la vergonya que el perseguirà per Europa.

Per a negació dels principis, tanmateix, el pacte que acaba de signar a Navarra. Amb Unión del Pueblo Navarro (UPN) i amb el PP. Tant de donar la tabarra amb el cupo basc i navarrés i de desqualificar el foralisme per injust i anacrònic, tant de que ell els derogarà només puga, i signa un pacte pre-electoral amb els foralistes més foralistes com són els d’UPN. Una més, autènticament notable: Ciudadanos s’oposa ara als permisos de paternitat igualitaris, pels quals havia clamat tradicionalment. Allò que els de Rivera proposen, si ho poden materialitzar altres, com ara el PSOE, ja no resulta vàlid ni desitjable. Principis d’usar i tirar.

Ciudadanos, a més a més, està emetent senyals inequívoques de ser un partit dèbil i fràgil. Està tenint problemes greus per configurar unes candidatures presentables, tant i més ara que les enquestes no són favorables. Begoña Villacís, desqualificada per assumptes fiscals, per Madrid; una semi-desconeguda per Catalunya, després la fugida d’Arrimadas; i, per no ser exhaustius, un increïble personatge de telenovel·la costumista com Toni Cantó per a la Generalitat Valenciana; tres candidats que donen les mides del que realment és el partit taronja que dirigeix Albert Rivera.

Un líder que fa de la mentida un espectacle que fa vergonya. Fa un parell de dies, en una entrevista a TVE, va afirmar sense pestanyejar que el seu partit va inventar les primàries i que Pedro Sánchez ha promès l’indult als presos independentistes catalans. Les dues coses són falses i ell ho sap; però, no importa. Per a Rivera i per a Ciudadanos regenerar no és incompatible amb mentir. Veurem què diuen els electors.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER