El Magnànim: setanta anys de cultura valenciana

el magnànim

Francesc Calafat

La institució més antiga del segle xx, el Centre de Cultura Valenciana (1915),  es va crear perquè el sector més dinàmic del valencianisme cultural demanava una mena d’institució semblant a l’Institut d’Estudis Catalans, desig que dugué el diputat provincial Joan Pérez de Lucia a proposar el 1913 la creació del Centre de Cultura Valenciana, una institució potent que servirà d’estímul a la llengua i a la cultura en l’idioma propi. Bé, com havia passat una mica amb Lo Rat Penat, les forces vives, en aquest cas, les pertanyents a la Diputació de València, decideixen assumir la proposta, però la descafeïnen del tal manera que esdevé bilingüe i d’escàs moviment, pel curt pressupost. Eliminada del joc cultural,  la serietat cultural  queda en mans de la Castellonenca de Cultura. Ben entrada la dècada dels vint, Ignasi Villalonga impulsa El Centre d’Estudis Econòmics Valencians. La Diputació, pel seu cantó, crea el Servei d’Investigació Prehistòrica i, ja en guerra, les autoritats republicanes de València crearen l’Institut d’Estudis Valencians.

La victòria franquista va suposar un terratrèmol social i la cultura esdevingué un camp assolat. El desert cultural del primer franquisme va generar en alguns mandamassos la necessitat de reorganitzar l’àmbit cultural i acadèmic i lligar-lo al franquisme. Des de Madrid es volgué promocionar l’estudi de «lo local» per tal enaltir la grandeur de la pàtria espanyola. Un dels inspiradors d’aquest nova orientació, José Maria Alabareda, posà com a model la Societat Castellonenca de Cultura. A més, l’experiència d’altres organismes culturals provincials, com el de Lleida i el de Saragossa, va facilitar l’organització de la Institució Alfons el Magnànim.

En la seua creació tingueren un pes clau sobretot dues persones, Felipe M. Garín Ortiz de Taranco i Arturo Zabala. La idea era crear, des de la Diputació i sota la tutela del  CSIC, un organisme rigorós que projectara una cultura de qualitat. Una alternativa, conscient o no, a la cultura momificada en eixos moment del Centre de Cultura Valenciana i de Lo Rat Penat.  Els directius, per bé que ben situats amb el règim, no eren caps quadrats. Cal dir que eren un producte dels aires renovadors de la Universitat de la República. Per aquest motiu, integraren al Magnànim el SIP i recuperaren la biblioteca de l’Institut d’Estudis Econòmics. El seu objectiu era enllaçar el Magnànim al món de la cultura i de la Universitat.

L’any passat la institució, de gran importància per a la cultura valenciana, feia setanta anys de vida. Per aquest motiu, la institució va demanar Gustau Muñoz, bon coneixedor d’un període de la casa, que coordinara El Magnànim: setanta anys de cultura valenciana. El volum integra un dibuix complet de la complexa història de la institució i tot un seguit d’articles que valoren l’evolució d’algunes de les distintes branques acadèmiques que han tingut pes al llarg d’aquest temps.

Santi Cortés en un article ben documentat i força detallat, confecciona una història breu, però exhaustiva, de l’evolució i dels vaivens de la institució, que balla al compàs de l’evolució política i del tarannà dels dirigents. Sens dubte, el paper de més abast del volum. Cortés fixa tres etapes. La primera és la creació i evolució del Magnànim al franquisme fins els primers anys de la transició (1948-1979). L’època fundacional, caracteritzada per encarar amb rigor el món valencià, tot defugint els tòpics i la folklorització. Es divideix en quatre àrees: l’economia, centrada en estudis del teixit productiu valencià, en el comerç de la taronja…; la història, la música culta i popular, i l’estudi de la filologia, on a més de la llengua, estudia la literatura en valencià i castellà.

Els objectius d’aquesta primera etapa ˗que amb graus diversos serà un dels eixos constants de la institució˗ eren promoure la investigació, la difusió editorial i l’organització d’actes culturals, en què participaren els personatges més rellevants del moment. Per tal de poder dur a terme la tasca de publicacions s’hagué de muntar una impremta pròpia. Tot plegat, el resultats en pocs anys, gràcies a l’eficàcia i al bon ull dels gestors, foren altament positius. Es publicaren els premis València, on foren premiats, entre altres, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. També es va publicar la Revista de Filologia Valenciana, de qualitat notable i on molts estudis es trobaven escrits en la llengua pròpia. La institució fou bastant sensible al tema de la llengua i permeté que molts actes  i conferències es feren en la llengua del país. Els anys 1954-1967 venen marcats per l’ampliació de seccions de caràcter científic general, en contra de l’opinió dels gestors, perquè distorsionava les orientacions fundacionals i depassava les possibilitats de l’estructura d’un organisme d’àmbit regional limitat. Es crearen un nombre rellevant d’instituts que a la llarga dificultaren el bon funcionament de l’ens. Així i tot, l’activitat i les relacions exteriors foren creixent.

Ben entrats els anys seixanta del segle passat, es produeix un retorn als orígens (1964-1974). Es tornen a reduir les seccions. Vist amb perspectiva històrica, sembla un període d’impasse, d’espera que es produïsquen canvis polítics de transcendència llarga.

Amb l’arribada de la democràcia i l’impuls de Manuel Girona des de la presidència de la Diputació de València, es genera un gir de molts graus, tot i els entrebancs. És l’etapa més productiva i brillant (1980-1995)  Els nous directors, Josep Picó i Mario Garcia Bonafé, es proposen, com solia dir-se en aquells moments “valencianitzar i europeitzar la societat valenciana”. Les directius mestres de la nova etapa són: modernitzar i vincular la institució a les urgències del país i sintonitzar la nova situació amb l’actualitat del context europeu.

Es torna a reorganitzar l’organigrama per tal de fer més eficaç la investigació, la publicació d’obres de recerca i d’estudis d’interés general i l’organització de congressos científics, seminaris universitaris, exposicions artístiques, etc.. Creixen de manera exponencial projectes d’investigació i el nombre de publicacions. L’edició fa un gir de cent graus: es fan 11 col·leccions ben variades a fi de permetre tota mena de temes, interessos i públics. Sense entrar en detalls, poden dir que abasten materials per a investigació, documents i divulgació de temes relacionats amb la història del país. També obres de músics, obres completes, com les de Gil Albert, i la Biblioteca d’autors Valencians, que dona a conéixer amb edicions assequibles autors d’èpoques ben diferents.

L’estrella de la casa, fou sens dubte la  revista Debats, que volia aprofundir en els problemes claus del país, però que al mateix temps aspirava a connectar amb les preocupacions que travessaven Europa. Al poc de temps, es redueix la història i es transforma en una revista de cultura que fa d’altaveu dels corrents de pensament més renovadors del  moment.  Tingué una forta acceptació per tot arreu.

Per tal enfortir i multiplicar el valor de les tasques a desenvolupar, es va idear de donar a l’entitat una nou estatus que el fera més efectiu i poder-se desfer de les barreres burocràtiques del passat. El resultat va estar  la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), un consorci entre la Generalitat i la Diputació. Els efectes foren immediats: pressuposts generosos que enfortiren la investigació de tots els instituts que conformen la IVEI. Es creen noves col·leccions. En l’àmbit cultural, destaquen la de «Poesia en valencià», amb títols i traduccions de pes. La cirera literària va ser «Biografies», amb autors de llarg recorregut: Gallimard, Robert Musil, Hannah Arendt, René Char… Una col·lecció que els futurs dirigents del PP considerarien una excentricitat. Coses que passen.

Amb els canvis polítics de 1995, el PP passa a governar totes les institucions, i en conseqüència, tractarà projectar la seua sensibilitat a les institucions. En els primers anys, l’actuació fou discreta, i es mantingueren algunes de les pautes de treball anteriors. S’hi combinava unes orientacions més filosòfiques, liberals i comunitaristes (de línia conservadora, perquè també n’hi ha d’orientació contrària), com es veurà en Debats.

Siga com siga, les relacions entre polítics, directius i els consellers dels diversos instituts són tenses. La solució és salomònica: el president de la generalitat rebenta l’institut: trau els instituts científics i tècnics de la IVEI i crea un nou organigrama només per a les seccions científiques. Amb una simple signatura es van desfer tots els avanços que s’havien aconseguit. L’antiga institució torna a ser Alfonso El Magnànimo i deixa de ser autònoma. Ara només tenia seccions humanístiques, anomenades Aules, sense la capacitat gestora i investigadora d’abans. La personalitat de la institució esdevé més difusa, de vegades erràtica, no sempre atractiva, encara que no deixa de publicar coses valuoses. La reducció de publicacions serà significativa i la presència del valencià serà testimonial. Un exemple clar és el de la revista Debats, tot i que dedica números a qüestions candents, l’aura de la revista anirà cap avall, i desapareixerà com a revista de referència. Cortés conclou que aquest període acabà amb un  «saldo discretament positiu».

Com és d’esperar, Cortés, per la falta de perspectiva, prefereix no dir res del període nou que s’inicia el 2115.  Per la nostra banda, lectors i observadors de la casa, no ens podem estar de dir-ne alguna cosa. Els entrebancs administratius impostats en els darrers temps han dificultat veure fins ara l’orientació que vol impulsar el nou director, Vicent Flor. Ha hagut de complir, com és lògic, amb  compromisos anteriors. Ha tingut l’encert de renovar i doanr-li un toc d’elegància a la «Biblioteca d’autors Valencians», on la majoria de títols estaven exahurits. Ha refinat el disseny de la col·lecció on es trobaven les Obres Completes de Gil Albert. Per ara s’han publicat la poesia completa de Marc Granell, de Jaume Pérez Montaner i de Josep Piera. Està previst que en poc temps isca al carrer el teatre complet de Manuel Molins.  «Adés & Ara» és una nova col·lecció dedicada a temes d’actualitat, com ara el naixement i evolució de la política neoliberal, o l’analisi dels distints elements teòrics que han fet créixer i consolidar el pensament feminista. S’ha recuperat la col·lecció «Poesia», amb versos inèdits i acaba de sortir del forn un llibre extremadament potent: Ciutadà Poema líric nord-americà, de Claudia Rankine i traducció de Carme Manuel.

Un altra iniciativa afortunada és una col·lecció dedicada a la memòria dels valencians. N’hi ha més, de novetats, encara que no estem en disposició d’oferir-ne al lector una idea clara.  Podem dir, en canvi, que en poc temps ha sortit un ventall ample de novetats de gran interés que abasta temes i públics ben diferents. Potser l’únic punt feble que li trobem és el fet que Debats ha deixat ser una revista cultural i s’ha transformat en una revista de sociologia i acadèmica. Els signes dels temps, supose.

Pel paper que ha jugat Debats, Francesc Martínez Sanchis hi dedica un article a la analitzar la seua importància i trajectòria. D’entrada, dibuixa un context marcat per grans inquietuds intel·lectuals, on tot un seguit de professionals (historiadors, sociòlegs…) es mostren preocupats per les realitats concretes en un societat que acaba de sortir de l’infern d’un règim autoritari, quan calia connectar amb els grans debats i les línies de pensament més renovadores. En la confluència d’aquestes qüestions sortirà Debats. Primer, com ja hem dit, el focus central seran els problemes que singularitzaven el país. A poc a poc la revista gira cap a una mirada més cultural. Toca els temes sensibles que han recorregut Europa, com la revolució industrial, els nacionalismes a Europa, els totalitarismes, l’amenaça nuclear…. El tema de la dona, de l’evolució de les tendències de pensament, de les noves històries… Tot plegat, al costat dels grans noms, hi ha un acostament a les noves mirades, sobretot aquelles que ofrerisquen una sensibilitat social fèrria. Un altre nucli foren els monogràfics de ciutats i de moments concrets: Viena, Praga, Nova York, Alexandria, Trieste, Tànger… Comptat i debatut, en l’etapa dirigida per Màrius Garcia Bonafé,  la recorre una curiositat immensa, una vitalitat inquieta amb la voluntat de pintar tensions i escenaris potents i personalitats que es deixen el lleu per bastir un món o un pensament.

Les altres etapes, ja en temps del PP, volien també ser ambiciones, però la pretensiositat i l’espessor superaven els objectius proposats. No dic que no pogueren ser atractius, però la qualitat i el recorregut del pensament no sempre estava a l’altura ambicionada. El resultat ho confirma: el lectors anaren a la baixa.

Debats presenta una història potent i el repte de cada nou responsable és mirar de fer-la anar endavant amb una nova personalitat. Amb tot, aniria bé no oblidar allò que la convertir en un petit far per als amants de la cultura.

La segona part del llibre se centra en dibuixar algunes de la cares que cisellen el context intel·lectual del país des dels anys 40. En el capítol dedicat a la història, Pau viciano, com sempre, amb una anàlisi aguda, segueix l’evolució del estudis històrics i assenyala els contextos que acompanyen o dirigeixen en cada moment els interessos d’estudi, amb especial cura per les aportacions i metodologies i perspectives que els historiadors fan servir. El següent capítol, de Francesc J. Hernàndez, gira al voltant dels estudis sociològics i de l’antropologia social. Indica que abans de la guerra la sociologia estava en ocasions contaminada per la religió. Després, al llarg d’un període es va desenvolupar sota la mirada jurídica, en què es realitzaren estudis amb components de la sociologia comprensiva o de la interpretació cultural. Tot seguit les investigacions deriven cap una sociologia estructural i funcional, influïda per Parson i Merton. A partir dels anys seixanta, els estudis sociològics evolucionen cap al territori de l’economia. A finals de la dècada i inicis dels setantes aconsegueixen protagonisme àmbits nous de la sociologia: la sociolingüística, de la mà d’Aracil i Ninyoles, els quals observen amb nous instruments la realitat lingüística valenciana;  i la sociologia política que tracta d’estudiar la realitat valenciana, amb un gruix rellevant d’estudiosos, com ara Picó, Marqués, Salcedo, Poveda, Moya, Xambó, Flor… Darrerament, un centre d’interès sociològic, per l’abastat i complexitat del fenomen,  ha estat l’educació, modalitat que encara té un llarg camí per recórrer.

El tercer punt d’estudi és la ciència al País Valencià, analitzat per Pedro Ruiz-Castell. L’article estableix que la investigació científica va lligada a la programació del CSIC. Per tant, els centres d’investigació en depenen totalment, o quasi.  Els laboratoris sovint estan relacionats amb  la indústria de tota mena, especialment en l’àmbit de la biologia, de la química, on té força importància la física vegetal, lligada amb el camp valencià. Els camps d’investigació són múltiples i variats. Les que creixen a la carrera, per raons òbvies, són les ciències fisiomatemàtiques i les ciències mèdiques.

Un altre apartat és el dedicat a la situació de la llengua i literatura. La situació de la llengua al país l’analitza Miquel Nicolàs, que explica amb precisió l’evolució històrica i política, les distintes polítiques lingüístics que s’han aplicat, l’escassa voluntat de determinats sectors ˗socials i polítics˗ per resoldre la qüestió. Per això, malgrat alguns pal·liatius, la situació esdevé cada vegada més negra. A Vicent Simbor li ha tocat ballar la part més lletja, perquè en poques pàgines ha de ventilar tota la literatura en valencià al llarg de 70 anys. Per aquest motiu, es centra des la postguerra  fins als anys 80, moment en què més o menys s’ha construït el circuit literari en català. Apunta els noms significatius de cada moment, sobretot a partir dels anys setanta, que fou el moment d’esclat de la literatura moderna, amb especial atenció als problemes de la llengua literària. Això fa que els darrers vints siguen un buit aclaparador.

L’apartat que tanca el llibre és el dedicat a l’assaig, signat per Gonçal López-Pampló. L’assaig sempre ha estat el pobret de la casa. En darrers els anys, si ho conceben d’una manera generosa, el gènere ha crescut molt, en llibres i en qualitat. La veritat és que el gènere ofereix un seguit de títols de gran interés. L’autor en el preàmbul exposa el que considera les condicions bàsiques per apamar allò que és un assaig. Havent quedat establerts els criteris, inicia el repàs del gènere, fa una parada llarga amb Fuster. Tot seguit, pinta els dos grans horitzons: el país com a tema, on a partir de Fuster fa un dibuix dels noms més significatius. Potser caldria haver remarcat una mica els canvis de perspectiva que s’han introduït en les aproximacions al país. El segon calaix literari el formen els diaris. Tot seguit, afig una secció dedicada a l’assaig actual, on tenen cabuda temes i perspectives diferents. Tot plegat, l’estudi de López-Pampló ofereix un mapa del gènere força ajustat i amb una generosa relació de noms.

L’editor d’El Magnànim:  setanta anys de cultura valenciana no ha volgut complir amb l’expedient de fer la història de la institució, sinó que ha volgut una cosa més viva, participar en el debat cultural actual, oferint l’evolució i l’estat de distintes matèries que formen un gruix substancial de la cultura valenciana del nostre temps.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER