La gestió ambiental a Penyagolosa: diferències de criteri o interessos?

penyagolosa

Miquel Ibáñez

L’article ‘’Les claus de Penyagolosa’’ de la periodista Violeta Tena, conté fonamentalment una crítica esbiaixada de la gestió del Parc Natural; la periodista basa el seu text en les paraules del professor de sociologia jubilat de la UJI, Artur Aparici Castillo, de l’alcaldessa de Vistabella del Maestrat, diputada i alhora presidenta de la comissió de Medi Ambient a les Corts Valencianes per la coalició Compromís, Belén Bachero, d’una sèrie de persones anònimes darrere les quals és fàcil identificar algun dels representants de l’organització de les curses de muntanya a Penyagolosa i, com a única veu dissident, el Director General de Medi Natural, Antoni Marzo.

Sembla que tot el veïnat està en contra, segons l’article, de la gestió del director del Parc, quan en realitat estem davant d’unes poques persones que pretenen representar l’opinió de tot el veïnat i més. El recurs a les persones anònimes és un estratagema consistent a protegir unes persones d’unes presumptes represàlies. Així s’introdueix la figura d’un repressor -el director del Parc- i d’unes persones innocents que temen ser reprimides. D’eixa manera l’anàlisi naix ja dirigit i el resultat és previsible (el recurs a les vaques charolaise fa que Gregorio aparega com algú que no té por i pot mostrar la seua identitat).

L’article recull un cúmul de falsedats, calúmnies i insinuacions amb l’objectiu d’estendre el dubte i la difamació sobre el Parc Natural i sobre el seu responsable tècnic. La primera és dir que el director del Parc ha sigut nomenat pel Govern del Botànic, convertint-lo així en un càrrec a dit, amb la qual cosa passa a ser una persona amb poder (aspecte reforçat amb els anònims que no s’atreveixen a dir la seua identitat) que atemoreix i prohibeix a mansalva. La realitat és que estem davant d’un funcionari amb 30 anys d’antiguitat a la Generalitat Valenciana que va aconseguir una plaça en comissió de servei a mitjans de 2016, i que a hores d’ara l’ocupa amb destinació definitiva després d’haver-la guanyada en un concurs (cosa que ha estat publicada al DOGV). Aquest funcionari entre altres coses fa informes, que eleva als seus superiors que són els que en definitiva han d’aprovar o no les sol·licituds i tampoc imposa sancions perquè no té la consideració d’agent de l’autoritat.

Per tant, estem davant d’un tècnic que respecte als expedients que han acabat en informes, d’un total de 94 n’ha fet 80 favorables i 14 desfavorables. D’aquests, 2 han sigut corregits pels promotors i han passat a favorables i la resta es refereixen a carreres de motocross, de 4×4, la BTT Gegant de Pedra 2018, el vedat de caça major al Pic, etc. En conseqüència, està completament fora de lloc la idea que escampa l’article de què ‘’el director perjudica tant com pot qualsevol activitat’’.

Sobre les actuacions que se m’imputen al llarg del text no m’estendré al detall de cadascuna d’elles, cosa que per altra banda ja he fet en un altre escrit; simplement inste els diferents interlocutors de la periodista a que aporten les oportunes proves més que res perquè no parega que estan sembrant dubtes i alarmes sense fonament. Jo les tinc totes ben documentades i els puc dir que la pista que demana Gregorio té informe favorable. De la tala al Parc poden preguntar a la Direcció Territorial de la Conselleria a Castelló. De la carrasca i el pou no sé si es refereixen a alguna rondalla perquè jo no conec cap expedient o informe sobre el tema. De les ulleres i la gorra dir que han vist vostès moltes pel·lícules de lladres i serenos. De la cursa de BTT Gegant de Pedra només dir que contravé la legislació i jo ni puc ni vull prevaricar. I de les carreres a peu per la muntanya ara en parlarem.

La bandera del PORN: la maldat que no és intrínseca al director del Parc sembla que està al Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN). M’agradaria que els detractors feren una llista dels articles que perjudiquen les persones i impedeixen el normal desenvolupament dels pobles, o millor una llista de qui s’ha llegit el PORN, perquè com a bandera sembla que vinga d’una guerra, està plena de forats. És un PORN d’última generació del govern anterior amb unes regulacions mínimes i molt menys acurades que les de molts altres espais naturals valencians protegits; per no parlar d’altres espais protegits a Andalusia, Astúries, Aragó, etc. Per a ser un dels Parcs Naturals més emblemàtics del País Valencià, resulta que juga a tercera regional en l’àmbit de l’Estat. I damunt no té un Pla Rector d’Ús i Gestió que definisca les normes de regulació d’usos i activitats, les activitats d’ús públic, les d’investigació, programa d’actuacions, etc. Tampoc el Lloc d’Interès Comunitari (LIC) ES5223004 Penyagolosa, la Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) ES0000466 Penyagolosa, ni el Monument Natural del Camí dels Pelegrins de les Useres s’han dotat encara d’una normativa específica.

 

Els actuals responsables dels Parcs Naturals som funcionaris, però ens trobem mancats de normes. Llavors, en què ens basem? En l’arbitrarietat i la discrecionalitat del funcionari de torn? Això és el que al·leguen els interlocutors de l’article. Però ni tan sols s’han mirat altres PORN, les normes i criteris en què basem els nostres informes, ni cap altre element mínimament contrastable; ens remeten a models d’Austràlia, o de no se sap on, per a tirar pilotes fora i aparentar coneixements que no expliciten respecte a la gestió dels recursos naturals. Repeteixen una vegada i una altra el mantra del despoblament i del desenvolupament rural sense aportar res en concret. Doncs bé, els directors de Parc ens hem de basar en criteris objectius i en allò que està al nostre abast. Ens basem en la normativa, en criteris de general acceptació a l’àmbit científic o tècnic, manuals o guies de consens, assessorament d’experts, etc; com he dit per evitar l’arbitrarietat.

En el cas concret que tant preocupa la senyora Bachero i els interlocutors anònims ens basem en la ‘’Guia de buenas prácticas para el desarrollo de carreras por montaña en espacios naturales protegidos’’ publicada el 2016.

La guia és el resultat de les conclusions d’un grup de treball en l’àmbit de l’Estat on hi havia representats la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada i les administracions públiques amb competències en espais naturals protegits, entre elles la Generalitat Valenciana. La guia és un manual eminentment pràctic on es detallen fases, procediments, etapes, informes, etc., amb la idea de garantir el correcte desenvolupament de les proves des del punt de vista ambiental.

El problema és que els organitzadors de les carreres, amb els que s’ha intentat parlar des del 2016 sobre una aplicació progressiva de la guia, s’han tancat en banda i neguen cap possibilitat de negociació. I la senyora alcaldessa i diputada els dóna suport, pressiona sobre la Conselleria on aconsegueix la major part dels seus objectius fins a extrems escandalosos, com passar una carrera per damunt d’un hàbitat prioritari de la UE. L’última ocurrència de la senyora Bachero, recollida a l’article a què conteste, ha sigut oferir fons públics per pagar una sanció imposada a un infractor flagrant (un dels anònims) per tallar arbres (ginebres, savines, carrasques, etc) en un traçat de les carreres, com recull l’acta d’un agent mediambiental. És francament vergonyós que l’alcaldessa i presidenta de la comissió de Medi Ambient de les Corts Valencianes, ho diga públicament i que ningú li exigisca responsabilitats.

Però jo sóc el ‘’doctor no’’, el que ‘’estigmatitza’’, el que té ‘’una actitud absolutament hostil cap a la gent que hi viu’’, ‘’al que li molesten les persones’’, etc. Potser per això el principal argument que va utilitzar el director del parc per a informar de forma desfavorable el vedat de caça major al pic de Penyagolosa, va ser la seguretat de les persones. Serà eixe un dels seus grans pecats? Se m’acusa d’actuar com si el parc fora la meua finca i els usuaris i propietaris uns intrusos i uns subordinats i ací radica un dels problemes de base; resulta que projecten sobre mi les seues aspiracions. Són ells qui s’atorguen el dret a parlar en nom de tots els habitants dels pobles de Penyagolosa i encara més, en nom de tots els valencians. Perquè Penyagolosa, sense menystenir res, és alguna cosa més que Vistabella i que Xodos, pobles molt importants per al Parc. Però al famós PORN hi entren parcialment Llucena i el Castell de Vilamalefa i trobem llocs molt especials com el riu Carbó. Penyagolosa, també mira cap a Vilafermosa, i hi mira tant que el seu terme arriba fins al pic. I encara més: el president de la Generalitat deia fa uns dies que Penyagolosa és ara un poc més de tots els valencians. Amb la compra del mas de Sanaüja (del terme de Xodos) la major part del Parc està en mans de la Generalitat Valenciana que és qui en col·laboració amb la resta d’administracions, entitats, associacions, propietaris, organitzacions d’usuaris, etc.; repetisc en col·laboració amb totes elles, té la responsabilitat de la gestió.

Sembla que a alguns no els va agradar el meu breu diagnòstic sobre la problemàtica de la manca de participació o d’implicació/acceptació del Parc i per això extracten de manera manipulada les meues paraules. La memòria de gestió no és cap arma de destrucció massiva. El problema apareix quan no es vol reconèixer que hi ha problemes a resoldre; però sóc jo qui es nega al diàleg. Els òrgans de participació en la gestió del Parc són la Junta Rectora i les comissions; en eixe marc darrerament estem tractant el Pla de Prevenció d’Incendis Forestals però vostès no volen participar. Ens poden dir perquè estan buidant de contingut els àmbits de diàleg i de consens?

Respecte als plantejaments de desenvolupament que presenten els interlocutors de l’article només en sabem algunes pinzellades. Es refereixen a conceptes en abstracte i quan baixem al detall el que trobem són propostes de grans infraestructures (carreteres, pantans), de curses de muntanya o de BTT, o deixar via lliure a les activitats en general sense cap avaluació de les repercussions ambientals. Això no és presentable. Basar el futur dels pobles en obres d’infraestructura és un tipus de visió que no té en compte les necessitats diàries de les persones, ni l’escala on ens movem, ni el medi on ens situem. Aquest plantejament en realitat només busca moure capitals dels quals únicament quedaran uns pocs jornals i els dèficits del manteniment. Les carreteres que pretenen només serviran per a que els nostres interlocutors arriben abans el cap de setmana al poble i, per a que els pocs veïns que hi queden l’abandonen.

Respecte a les activitats esportives no tinc, com diuen, una mania preestablerta com pinten els interlocutors, de fet en tots els informes que he plantejat inconvenients mediambientals sempre he ofert alternatives viables. D’acord amb la guia de bones pràctiques han d’adaptar-se al medi on es desenvolupen. Els parcs naturals no poden ser poliesportius a l’aire lliure on alguns fan negoci i el medi ambient s’emporta les pèrdues. I respecte de les activitats tradicionals, si s’hagueren llegit amb detall el PORN, veurien que les protegeix. Només cal actuar amb el trellat que tenien els avantpassats, una vegada i una altra invocats, per fer sostenible la seua activitat. A més que els avanços científics estan per a alguna cosa més que per a confinar-los a les aules mentre l’esport campa lliure.

Els interlocutors de l’article en definitiva ens plantegen traslladar els hàbits urbans a la muntanya protegida (podrien provar de fer-ho a l’inrevés), l’arquetip podria ser la trilogia: competir, córrer i malbaratar recursos (per exemple, es van gastar el 2017 en 28 hores de carreres 25m3 d’aigua de la font de la Pegunta). De la competició només diré si no serà millor per a la societat la col·laboració, i dels recursos naturals en seguirem parlant.

L’esport és un recurs que dóna resultats, seguidors i benefici econòmic. L’expectació que creen els Rafa Nadal, Alonso, Messi o Ronaldo, abans l’Indurain o avui Kílian Jornet, són un reclam que no falla. Sota la capa de les gestes esportives pretenen vendre el producte de l’heroi de la muntanya. Un premi assequible per unes dotzenes d’euros en la inscripció que van a parar a la butxaca d’organitzacions ‘’sense ànim de lucre’’ subvencionades per les administracions públiques. Caldria preguntar-li a la Diputació de Castelló si sap que les carreres que subvenciona no compleixen la guia que va promoure la FEDME. Caldria preguntar-li a la senyora Bachero si va informar la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esports que la cursa que va subvencionar (la Trail World Championship 2018) discorria per un itinerari sancionat per una infracció sobre el medi ambient.

Sí, caldria preguntar-los-ho perquè aquestes subvencions contravenen l’article 5.2.c de la Ley 42/2007, del Patrimonio Natural y de la Biodiversidad que obliga els poders públics a desincentivar les iniciatives que tinguen una incidència negativa sobre la conservació de la biodiversitat i l’ús sostenible del patrimoni natural.

I què proposa el director del Parc? Podria parlar-los ací del millor rebollar del País Valencià, de les toves calcàries del Carbo, dels canvis en la vegetació i la papallona apol·lo, del lliri de neu, dels grèvols del mas de…, del barranc de l’Astor, dels savinars de la Lloma Bernat, dels teixos de…., de les orquídies del mas de…., dels picots, de la vegetació gipsòfila dels volants de Vilafermosa, dels prats de sega del botànic Josep Vigo, de laboratori de geomorfologia que pot veure’s al riu Vilafermosa, de l’estratègia de boscos madurs, del Marinet o de les Roques Llises, de Marcen, etc. I millor encara els ho podrien contar un bon grapat d’experts en els diversos camps agrupats sota el concepte del medi ambient que han estudiat Penyagolosa.

Considere que és imprescindible la participació de la població local i de la societat en general en les activitats d’educació ambiental; ja s’ha dit a molts llocs que només es valora allò que es coneix. Tenim un immens laboratori a l’aire lliure a l’abast de les persones, cadascuna al seu nivell, i l’adquisició i la transmissió de coneixement ha sigut sempre el motor que ha fet avançar la societat. No estic en contra de l’esport, cap especialista del medi ambient ho pot estar, al contrari, pense que és una activitat més i que efectivament pot millorar puntualment les economies locals, però no podem quedar-nos amb el ‘’corre Forrest corre’’ (aquell entranyable personatge que interpreta Tom Hanks a la pel·lícula Forrest Gump, que al final acaba preguntant-se per què corre) mentre els corredors no saben ben bé que xafen o ningú els ha informat.

I pel que fa a les activitats tradicionals tenim un patrimoni cultural enorme que no s’aprofita en totes les seues possibilitats, un ric ventall d’usos i costums tradicionals (cal reconèixer iniciatives com les jornades de la tòfona, dels bolets, etc), el patrimoni de la pedra seca, de les peregrinacions i camins, treballs del camp, etc., que poden ser font de moltes activitats.

No m’equivoque molt si dic que el sector relacionat amb el medi ambient, tot i que completament insuficient, és un dels que més jornals aporta a la zona: brigada del Parc, brigada Natura 2000, brigada Senda-verda, brigades forestals més o menys ocasionals, brigades municipals, personal de Prevenció d’Incendis, bombers forestals, educadors ambientals, agents mediambientals (un altre col·lectiu menystingut), etc. I tots eixos llocs de treball, a partir d’una estabilitat laboral, poden mantenir famílies en els pobles.

En la modèstia de les meues aportacions al desenvolupament (en tant que la meua participació ha d’estar més enfocada a les rendes o beneficis que es poden obtenir a partir dels recursos naturals), considere que hi ha alguns aspectes bàsics a contemplar. A manera de pluja d’idees: que la despoblació no és un fenomen recent i calen propostes a diferents escales i etapes, que cal un treball d’educació ambiental per revalorar el medi natural que explique la necessitat i els beneficis de protegir-lo, que sense comunicació i sensibilització no es podran adquirir complicitats i acceptació, que cal partir de projectes a l’escala micro per a actors individuals o grups molt reduïts, etc. En definitiva, considere que l’administració ha d’impulsar un pla de dinamització dels pobles de Penyagolosa que pivote sobre el medi ambient i on es combinen la resta de sectors econòmics que han de potenciar els poders públics. Una utopia, en l’actual situació de manca de recursos públics. Sembla una utopia que podria servir de projecte pilot per estendre’l/escampar-lo al territori rural de l’interior valencià.

Per acabar vull aprofitar l’ocasió per a expressar el meu agraïment a totes les persones i col·lectius que m’han fet costat. Ens uneix la voluntat de protegir i conservar el medi ambient a Penyagolosa en el marc d’un desenvolupament harmònic dels pobles. Sincerament gràcies.

 

Article publicat a la web d’El Temps. L’autor és director-conservador del Parc Natural de Penyagolosa (L’Alcalatén, País Valencià).

El debat de fons és més important del que podria semblar en principi -no és cap picabaralla menor-  i pot marcar una inflexió en alguns aspectes. Interessos particulars i personals versus interès públic i general i, a la llarga, la continuïtat d’una política en benefici de la comunitat que la incompetència i l’estretor de mires, o un oportunisme amb prou feines disfressat, vol atacar. Molt simptomàtic que alguns que no van badar boca davant la política del PP que va destrossar les possibiloitats econòmiques i socials de les comarques de l’interior, ara, quan es vol fer alguna cosa positiva -es planteja la qüestió i es compra el pic del Penyagolosa per incorporar-lo al patrimoni públic-, aquests mateixos estripen la baralla. Lamentable. (N de la red.).

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER