La vida de Brian i el cisma de Podem

la-vida-de-brian

Joan del Alcàzar

Podem ja és com l’esquerra de sempre, per a desgràcia de la parròquia progressista. El jove partit ha complert cinc anys i sembla que en són cinquanta. L’organització que va sorgir de la Complutense, amb gent formada, atrevida i segura de si mateixa al capdavant; la que va encarnar l’esperit enfadat i rebel del 15M; la que anava a assaltar els cels després d’acabar políticament amb la Casta; aquesta, s’assembla com un ou a un altre ou als seus majors; a l’esquerra de tota la vida, ja siga la d’empremta socialdemòcrata o la de velles arrels bolxevics.

Aquesta esquerra de sempre ha combinat històricament virtuts i defectes. Entre les primeres la valentia, l’abnegació, la immensa capacitat de treball i el generós esforç per transformar un país com Espanya, tan complex i tan tenallat i amenaçat sempre pels poders fàctics més durs i incansables de la nostra Europa. Una Espanya que la dreta autòctona sempre ha considerat de la seua propietat, que històricament ha comptat amb els militars per posar ordre al carrer, i amb l’Església Catòlica per posar ordre dins de les cases, fins al llit. Aquesta esquerra hispana va lluitar contra la dictadura més sanguinària d’Occident, la més duradora i cruel, i va aconseguir imposar la democràcia que els hereus del franquisme van regatejar fins al final, tot i que ara blasonen d’angelicals consensos i tendres esperits constitucionals. Parle d’una esquerra, doncs, heroica en el seu historial de lluita per la llibertat i la democràcia.

Però també pateix una sèrie de defectes crònics que han minvat la seua eficàcia, que han delmat les seues files i que han debilitat la seua força. Sempre ha estat caïnita, quan no caníbal. La història dels enfrontaments interns és quilomètrica: entre els partits, entre les organitzacions socials i, també, dins dels partits i dins les organitzacions. La batalla a mort amb els correligionaris, els més propers i els no tant, és una malaltia crònica de l’esquerra hispana. Escindir-se, fragmentar-se, dividir-se, trencar-se són pràctiques tradicionals en ella. Un repàs revelador l’ha escrit Enric Juliana, en una columna de La Vanguardia, sota el títol de Directes al desastre, en la què afirma: “Després de perdre Andalusia, l’esquerra es dirigeix al desastre en Madrid”.

Sempre ha sabut aquesta esquerra el que no vol, el que rebutja, contra el que lluita, però amb altíssima freqüència ha estat incapaç de definir amb claredat el que sí que vol. Quan, malgrat tot, ho ha aconseguit, quan ha estat capaç de definir un objectiu estratègic, llavors la baralla, la divisió, fins i tot els enfrontaments personalistes, s’han produït per la tàctica, pel com assolir aquesta meta.

Massa sovint les esquerres hispanes, parle de totes elles, també les que operen en àmbits de la perifèria, han tendit a l’ostentació gestual, a agitar les banderes més enllà de la capacitat real per a la transformació social. Són incomptables els exemples, fins i tot alguns d’absoluta i rabiosa actualitat, en què les forces polítiques de l’esquerra confonen l’ésser i l’haver de ser. Com les coses haurien de ser de tal manera, han de ser de tal forma. S’ha practicat molt, i se segueix practicant el que Rafael del Águila va anomenar el Pensament Impecable; és a dir, aquell que exigeix solucions perfectes als problemes més complexos, i ho fa des de l’absurda creença que la decisió adequada i la políticament possible són la mateixa cosa.

A més, aquesta esquerra dels nostres pecats ha sabut arreglar-se-les per donar molts, molts disgustos a la seua parròquia. Generant expectatives infundades, confonent la raó moral amb la raó política, malbaratant actius, oferint espectacles lamentables i, a més, facilitant-li les coses a la dreta reaccionària i egoista que sempre vol, ha volgut i voldrà l’ou per menjar-se’l ella sola.

Parlant d’espectacle lamentable, al mateix temps que trist i dolorós, què dir de la sorprenent decisió d’Íñigo Errejón i Manuela Carmena a quatre mesos de les eleccions, i amb el fred que fa? Què dir de la visceral resposta de Pablo Iglesias i Pablo Echenique?

A l’alcaldessa de Madrid van voler lligar-la curt des de Podem i es va rebel·lar, però la direcció de Pablo Iglesias no es va atrevir a desafiar-la. Amb Errejón la resposta ha estat molt diferent. Tant que li han demanat que abandone l’acta de diputat, i li han anunciat que haurà de competir contra la candidatura que presentarà Podem a la Comunitat de Madrid. Una guerra oberta que pot abocar a part de la seua parròquia electoral a la malenconia i a quedar-se a casa el dia de les eleccions.

Madrid és molt Madrid, i més enllà de la capital del Regne d’Espanya és un estendard polític que la dreta vol recuperar al preu que siga. Pot, perquè a la força et pengen, acceptar que neo-comunistes de divers pelatge o fastigosos separatistes, junts o separats, governen Barcelona; porta aquesta dreta anys i anys sense poder disputar l’Ajuntament de la Ciutat Comtal, però Madrid, una altra vegada en mans dels comunistes disfressats d’anciana amorosa, això sí que no. Per aquí no volen tornar a passar. És per això que han d’estar destapant ampolles de cava [o de xampany, per no fer-li caixa als indepes] i fregant-se les mans davant la notícia d’obertura de la premsa escrita, la ràdio i la televisió. Valga com a exemple La Vanguardia: “Desolació en la direcció de Podem, que espera que Errejón retorne la seua acta. Dirigents del partit es prodiguen pels mitjans per expressar la seua “sorpresa”, “tristesa” i “vergonya” per la decisió de l’ex número dos del partit“.

Que Íñigo Errejón és un dels millors caps polítics d’Espanya és cosa que no es discuteix, com tampoc hi ha dubtes respecte a la llibertat vigilada a la qual ha estat sotmès per la direcció de Podem. És cosa sabuda, igualment, que ja des dels temps en què es va descobrir una operació que qüestionava el lideratge d’Iglesias -que li va costar el lloc a Sergio Pascual, que era el Secretari d’Organització-, els pablistes van demanar sense èxit el seu cap al gran líder. També és conegut que, després del Vistalegre II en què va ser derrotat per Iglesias, aquest va fer una purga d’errejonistes, però al líder de la facció perdedora no el va sacrificar, sinó que li va retirar el càrrec de portaveu al Congrés i el va relegar a treballar en la regional de Madrid.

Íñigo desperta fílies i fòbies internes en Podem. Fins i tot antics partidaris li retreuen, habitualment en privat, que en diverses ocasions no haja exercit de líder en la defensa dels seus, dels que se l’havien jugat donant-li suport i es van trobar sols davant de la resposta dura del pablisme.

Tot amb tot, Errejón està convençut, i no està sol, que si d’alguna manera es pot fer front a l’avanç de les tres columnes de la dreta cap els governs locals i regionals que es decidiran en el pròxim mes de maig és sumant. Sumant actius i obrint les propostes partidàries fins fer-les atractives a la major quantitat possible de ciutadans progressistes. En aquest sentit, el tàndem Carmena/Errejón és una excel·lent proposta estratègica. Però han fallat les formes, els temps i, potser, alguna cosa més.

Així doncs, precisament ara, quan pitjor està el panorama polític, quan s’acosta la mare de totes les batalles electorals, les esquerres han tornat a pegar-se un tret al peu.

La derrota de Susana Díaz pot quedar en poca cosa si prossegueix en la seua obstinació de mantenir-se al capdavant de l’organització socialista andalusa i des de Ferraz fan el necessari per apartar-la. Allò dels socialistes extremenys votant al costat de la dreta l’aplicació del 155 a Catalunya, sega l’herba sota els peus de Miquel Iceta i el PSC. Però allò de Podem, el cisma de Podem, el tsunami de Podem, aquest pot ser el que certifique la victòria de les dretes més espanyolistes i extremes en el pròxim mes de maig.

Se’n recorda l’amable lector de La vida de Brian, dels Monty Python? Doncs d’això va la pel·lícula que s’ha estrenat aquests dies. Res de nou sota el sol, però que trist.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER