Tres hiverns a Londres

 Sal·lus Herrero

Una novel·la és una obra d’art, sobretot quan ens commou i ens fa estremir, fins al punt que si la celebrem esdevé una obra mestra almenys per als ulls que la miren i al contrari si l’acusen de ser poc interessant i vana, al remat es torna vana i ningú la llig, venia a dir un personatge recreat per Isak Dinensen a un relat de «Contes d’Hivern».

Escric aquestes línies perquè no deixeu de llegir «Tres hiverns a Londres» de Fúlvia Nicolàs. Em sembla que és la seua primera novel·la i és una novel·la formidable, més encara per ser la primera, tot i que ella havia fet molts guions a TV3 com a periodista. La novel·la és un homenatge a sa mare i a la generació del jovent de finals dels anys cinquanta i seixanta que van haver de marxar de la seua terra, Catalunya, a cercar treball i una vida diferent a d’altres països d’Europa, per eixir de la mediocritat i les misèries de la dictadura. En una societat patriarcal i masclista, on les dones eren empetitides i disminuïdes (com encara ara voldrien fer alguns en l’amenaça d’un retorn al feixisme, a la misogínia i al terrorisme masclista que no ha marxat mai), en un estat on es cridava molt i es feia molt de soroll perquè no es pensara res, on les mentides brollaven per tot arreu, on tot eren culpes, pecats, xafarderies, tragèdies, excuses i una incultura i analfabetisme crònic… la protagonista s’autoretrata en contrast: «A casa em deien Anita, però em dic Anna, com la meva àvia. Anna Belaure Vidal. No crido mai. Detesto les tragèdies. No dic mentides. No em poso excuses. Soc discreta: m’escapo per dins. No crec en Déu ni en coses que no puc entendre. Llegeixo tant com puc. Sé d’on vinc i no vull tornar-hi».

En un món de súbdits (que encara s’ha reproduït i s’arrossega) tornar-hi volia dir abaixar el cap, fracassar i acceptar una submissió plena d’indignitat, reproduir l’ordre imposat pel nacional-catolicisme que omplia de ferides la pell i el cos amb pessics de monja… Tot i que al llarg de la novel·la hi ha molts més pessics, més ferides, mossegades i morts, no només a l’hospital sinó en el frec a frec de la vida.

«Anita» és una jove infermera que ha emigrat a Londres fugint de la por, la grisor, els crits i les misèries de la Barcelona dels anys cinquanta; en realitat, és el viatge d’una noia catalana, de postguerra, que se’n va per convertir-se en infermera a l’hospital de barri pobre Saint Olave’s; va a penes amb el bagatge d’uns cursos de la Creu Roja, les ganes de sortir del forat fosc i de menjar-se el món i no sap en què es trobarà, ha jurat no tenir por i no tornar-se’n enrere perquè sap, potser només intuïtivament, que la resistència davant les dificultats la farà créixer i la tornarà més resilient per reeixir de les pertorbacions que ha sofert; arriba sola al Saint Olave’s però li obre la porta la «síster» Parker, li presenten a la «matron» Campbell i també troba una colla d’infermeres catalanes (Mercedes, Júlia i Flora) amb les que compartirà treball, confidències, trossos de vida i relats de guerra, coneixen amics i naixen els primers amors i desamors. És la història de sa mare però també de la seua família sencera, desestructurada per la guerra i la pobresa: la de les seues germanes i amigues (la Muntsa, la Nuri i el Ton), companyes de viatge enmig de les durícies i les carícies de la vida. També és la història del seu primer amor, que li deixarà empremta per sempre i que allargarà, en la fantasia, fins a la vellesa.

És una novel·la amb distintes capes i lectures, amb una emocionalitat continguda i equilibrada, que descriu i ens mostra moltes vides i morts i ens fa passejar pel creixement que atorga la lectura, una afecció que li inspira el seu pare perquè es refugien, i que li amplia l’horitzó en saber d’altres vides més enllà de les que l’envolten de prop, Victor Hugo, Stendhal «El roig i el negre» definida com la història d’un arribista, d’un home que enganya a tothom en un món on tot és mentida, «Crim i càstig», «Anna Karènina», «El retrat de Dorian Gray», Darwin, «La Ciudadela, d’A. J. Cronin, la lluita d’un metge contra la corrupció, «Homenatge a Catalunya» de George Orwell, de Walt Whitman «Stop this day and night with mi and you shall possess the origin of all poems… [«Acompanya’m aquest dia i aquesta nit, i teu serà l’origen de tots els poemes,/ Teva serà la benaurança de la terra i del sol (milions de sols encara esperen ser descoberts)/ Deixaràs d’acceptar coses de segona i de tercera mà, deixaràs de mirar a través dels ulls dels morts i deixaràs d’alimentar-te de les bubotes [spectres] dels llibres,/ Deixaràs de mirar a través dels meus ulls deixaràs d’acceptar tot allò que de mi et vingui, tot allò que jo fins ara he acceptat,/ Escoltaràs totes les coses i les filtraràs a través del teu tu mateix.»], traducció de Jaume C. Pons Alorda, Edicions de 1984, 2014.
A través de la mirada de la protagonista, descobrim el contrast entre una societat sota una dictadura on ha guanyat el feixisme i domina l’arbitrarietat i l’autarquia dels ‘poderosos’, posem per cas l’estat espanyol, i una societat democràtica, com la de la Gran Bretanya, que ha passat una guerra, que ha guanyat la pugna contra el nazisme i es reconstrueix a poc a poc, que té una assistència pública que atén molt millor els pobres, una formació mèdica i infermera més rigorosa i no tronada i plena de supersticions, un accés als museus i a la cultura més obert i accessible que a Espanya on l’adhesió al règim totalitari i les “influències”, als anys cinquanta, seixanta i següents fins ara, són decisives per resoldre problemes vitals. Hi ha un viatge d’ascens, d’una dona que torna de Londres canviada en un procés d’aprenentatge que la fa ésser diferent al que era abans perquè pren distància del seu petit món i aprén a saber no només el que no vol sinó també allò que vol, amb més claredat, certesa i clarividència; s’allunya del que la tortura, de les escales fosques, dels crits i de les olors pútrides a col bullida i sap que “la felicitat” es construeix a cada instant, enmig d’entrebancs, riscos, vulnerabilitats i incerteses. Hi ha també, cartes breus i cartes llargues, cartes que s’obren i cartes que s’obliden i es perden, hi ha la memòria que batega en cada vida com un cor obert a l’esperança, que pot cercar-se i sovint trobar-se; hi ha vida, hi ha amor, hi ha l’oblit, ferides i malalties que ens empaiten cap a la fi irreversible. Hi ha vides que lluiten per recompondre’s després del sacseig causat per les derrotes per tal de viure dignament.

Post Scriptum:

A mitjan dècada dels vuitanta, potser el curs 84-85 (quan Alfonso Guerra, vicepresident del Govern del PSOE, declarava que “Montesquieu havia mort”, perquè s’havia carregat la separació de poders a l’estat espanyol), vaig fer de professor de filosofia i de “religió” al col·legi Guillem Tatay de Rocafort, València, perquè tot i que “oficialment” hi era obligat proposar també l’ètica, no s’oferia en aquell col·legi l’opció de l’assignatura d’ètica per economitzar despeses i observàvem, al dia a dia, que en separació de poders, en laïcitat i separació església-estat, en promoció del valencià-català al PV a moltes escoles i col·legis privats i a d’altres llocs, la “democràcia” coixejava moltíssim, no hi havia entrat, hi havia múltiples deficiències i a molts espais públics i privats funcionaven, en massa aspectes, com si estiguérem al règim anterior. Feia classes a BUP i vaig tenir d’alumna a Dafne Nicolàs Tolosa que estudiar física i va morir molt jove a Alacant; als anys vuitanta, tot i que procedent de Catalunya, la família Nicolàs-Tolosa vivia al carrer Batxiller de València i Fúlvia estudiava psicologia, tot i que a alguns “valencianos”, els semble impossible i decreten el negacionisme més absolutista i borbònic contra Catalunya, que és la nostra mare pàtria vertadera, aquesta era una família valenciano-catalana o valenciana d’origen català, com passa en la immensa majoria de famílies als Països Catalans amb cognoms catalans  i fins i tot castellans (a no ser que u siga un ultranacionalista espanyol excloent catalanofòbic, com ho és el nacionalisme estatal actual que té l’arrel endinsat al si del nacional-catolicisme gens democràtic).

Al col·legi Guillem Tatay, de Rocafort, doncs, vaig sentir en una reunió de claustre, que, pràcticament, tot el professorat (molt ‘competitivista’), deia que Fúlvia havia sigut “la millor alumna” que havien tingut mai; i que la seua germana, Dafne, tot i que hi era “de les millors”, no era Fúlvia, cosa que m’incomodava molt que es feren comparacions odioses i que es definís a una com a “especial”, “única”, “extraordinària”, “fora de sèrie”, quan tots ho són de singulars i Dafne ho era tot això i més. Perquè imagine que la seua mare i el seu pare van fer tot el possible perquè fos així, perquè les seues dues filles foren excel·lents i ho eren, almenys ho era, la que jo coneixia. Segurament, sense aquella experiència escolar i aquells comentaris que aleshores em semblaren, poc pedagògics, extemporanis i “banals”, no hagués llegit aquesta novel·la amb l’atenció, l’interés i la cura que es mereix, sense deixar de remembrar, amb nostàlgia, melancolia i goig, el fet d’haver sigut durant un curs professor d’una alumna estimada, molt intel·ligent i bondadosa. He trobat també la seua mirada neta i innocent i la seua petjada meravellosa enmig de la novel·la “Tres hiverns a Londres”; i, evidentment, la mà de la seua mare en el respecte, la curiositat i les ganes d’aprendre i de voler transformar el món.