Davant la marató electoral de 2019, per a l’esquerra no serà prou agitar la por a l’extrema dreta

COLABORACIÓN DE MUJERES EN UN PARQUE DE REPARACIÓN DE AUTOMÓVILES.

Joan del Alcàzar

La ressaca de les eleccions andaluses ha coincidit amb el 40 aniversari de la Constitució de 1978, amb les dificultats operatives del govern de Pedro Sánchez amb els pressupostos; amb la vaga de fam d’alguns dels presos independentistes catalans en el confús panorama del Procés; amb l’entrada en escena de Vox i el seu intent de fer tornar Espanya a 1975; i amb l’ansietat indissimulada del PP i de Ciudadanos per tombar Sánchez i anar a eleccions legislatives.

Quant a la Constitució de 1978, és molt el que es podria dir, però ens quedarem amb allò que cal subratllar en aquests moments: tot i que ha envellit malament, convé no oblidar que va ser el gran pacte civil que ha permés dècades de convivència abans no coneguda en Hispania. És cert que està demanant reformes amb urgència, como ho és que les dretes que per genètica s’oposen sempre als canvis no estan per la faena. Així i tot, cal perseverar en la seua actualització, en la seua sintonització amb l’Espanya del segle XXI.

No serà gens fàcil, però. PP i Ciudadanos diuen que no és el moment de cap revisió del text constitucional per manca de consensos, oblidant que aquests han de produir-se al final de les negociacions i no al principi. Mentrimentres, des del PSOE parlen de federalisme, però ni el defineixen ni expliquen quin model dels diversos existents en Occident tenen en ment. Podem, al seu torn, parla d’incloure al text compromisos socials avançats i vol obrir el debat sobre la república, la qual cosa irrita la dreta casadoriverista i la reforça en la seua negativa a modificar res.

Els nacionalistes perifèrics aspiren, com és comprensible, a eixamplar els seus marges de maniobra respecte de l’Estat. Però, aquí rau un dels grans obstacles per a la reforma de la Constitució de 1978: la situació catalana, en la mesura que polaritza bona part de l’atenció dels actors polítics i de la ciutadania en general. Tanmateix, siga com siga el camí de la reforma constitucional, la vida política continua i aviat entrarem en una marató d’eleccions.

En l’escenari que vivim, les dretes [també l’extrema, que està per a actuar a demanda i amb mètodes contundents] sempre gaudeixen d’un avantatge: el seu objectiu és el poder, i estan disposades a fer el que més convinga per mantindre’l quan el tenen i aconseguir-lo quan l’han perdut. Ara no és distinta la cosa: volen fer caure Pedro Sánchez, siga com siga, i pactaran amb els neofeixistes de Vox tot el que siga menester. El preu d’eixe pacte, clar, el pagarem els demòcrates, també els conservadors.

Les esquerres, al seu tomb, sempre ho tenen més difícil: saben perfectament allò que no volen, però tenen dificultats gairebé insalvables per a definir allò que volen. Una indefinició que sovint les fa navegar entre la utopia i el possibilisme, entre els bons sentiments i la complexa gestió de la sempre crua realitat. A propòsit de l’esquerra del seu país, el filòsof i historiador nord-americà Mark Lilla diu que a “L’esquerra li agrada resistir, no governar, perquè té una visió teatral de la política”. No és possible traslladar eixa sentència a Europa, però sí que és cert que les nostres esquerres estan més preparades per a resistir que per governar.

A més, malauradament, les esquerres tenen en el seu ADN alguns automatismes que l’experiència històrica hauria d’haver-les fet abandonar. El més cridaner és la tendència a explicar-li a les dretes què haurien de fer i com haurien d’actuar, abans que no preguntar-se pels errors o les insuficiències pròpies. Una altra, no menor, és respondre a problemes del present amb receptes del passat, tot i que aquestes hagen estat fracassades. Manca, a parer meu, més anàlisi, més reflexió, més debat, més innovació en la praxi política dels partits d’esquerra.

La nova realitat oberta a Andalusia és un exemple recent del que diem. No són pocs els dirigents de les esquerres als que hem escoltat aquests dies, després dels inesperats resultats de les eleccions, exigir al PP i a Ciudadanos que facen o que no facen allò o allò altre amb Vox. La senyora Susana Díaz, per exemple, que en comptes d’explicar el seu fracàs es dedica a pontificar sobre què han de fer els demés. Teresa Rodríguez, la cap de llista d’Adelante Andalucía, tampoc no explica com és que mentre que el partit dels socialistes andalusos s’ha ensorrat (ha perdut vora 400 mil vots), la seua coalició no n’ha arreplegat ni un i, a més a més, n’ha perdut vora 300 mil. Cap de les dues donen raó del per què el 40 per cent dels convocats a les urnes va quedar-se a casa, més enllà de parlar d’un electorat desmobilitzat. Per què estava desmobilitzat, l’electorat?

Preguntes sense resposta a banda, diversos analistes ja han avançat valoracions a tindre en consideració. Ignacio Escolar explicava, de manera molt pedagògica, la dimensió del problema:  l’esquerra en el seu conjunt hauria de preguntar-se què ha passat perquè una important part del seu electorat l’haja abandonat. I afegia: qualificar a centenars de milers de votants de Vox simplement com feixistes serveix de poc per comprendre el que ha passat. A parer del periodista: una gran causa és el rebuig a l’Espanya interior a l’independentisme català. Una altra, el desgast de la representació política i la manca de resposta dels partits davant les conseqüències de la crisi, que encara no està resolta per a molts sectors de la societat. Al seu torn, el politòleg Antón Losada aportava una idea tan suggeridora com pertorbadora: l’esquerra segueix instal·lada en la idea que agitar la por a l’extrema dreta serà el seu millor combustible per a les eleccions que vénen. Si no pots mobilitzar-los amb les teues polítiques, mobilitza’ls amb les seues pors; aquesta sembla ser l’estratègia.

No tot és silenci o foscor entre els responsables polítics, tanmateix. Cal valorar com mereix l’aportació d’Íñigo Errejón, que ha afirmat que cal aplicar-se una alta dosi d’humilitat en l’anàlisi de l’entrada de 12 diputats de Vox al parlament andalús. Afirma el jove dirigent de Podem que no és cert què, de cop i volta, hagen aparegut quatre centenars de milers de feixistes a Andalusia, i que els elements a considerar respecte d’aquest fenomen son molts i diversos.

Efectivament. És molt el que cal analitzar i debatre al sí de les esquerres hispàniques, les estatals i les de les diverses nacionalitats. Mentrimentres, convindria ser prudents amb la promoció de respostes emotives del segle passat davant l’amenaça de l’extrema dreta [com ara el No passaran o Andalusia serà la tomba del feixisme, per citar-ne dues], que van tindre un èxit més que discutible en el passat, quan no el fracàs més rotund.

A més d’això, posar al centre de les actuacions de les esquerres als neofeixistes de Vox és un error tàctic i estratègic. No és una bona idea atorgar-los tal dosi de protagonisme. Una part de la potència amb la que han emergit obeeix més a errors propis que a èxits d’ells, així que és necessari centrar-se en solucionar eixes mancances, eixos errors, eixes insuficiències de les propostes polítiques fetes des de l’esquerra. I no serà prou en fer crides a l’antifeixisme si aquestes no van acompanyades de propostes concretes davant els problemes reals i concrets dels ciutadans que s’ubiquen en la regió de l’esquerra partidària. Caldria tindre idees clares al respecte de cara la marató electoral que viurem al 2019.

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER