El PP i els jubilats: No és falta de sensibilitat, és ideologia selvàtica pura i dura

Pensionistes

Joan del Alcàzar

Han eixit als carrers els jubilats, farts d’estar farts del discurs autocomplaent d’un Govern que ha fet del desvergonyiment una categoria de la seua identitat. Tant ha insistit Rajoy que la crisi ha passat, que se li ha rebel·lat un col·lectiu que ha estat un graner de vots històric per al PP. El descosit electoral pot ser, si les coses van per on apunten, apoteòsic.

La crisi econòmica que va resultar ser una estafa va treure al carrer, des de 2008, a milers i milers de persones, ciutadans que protestaven contra les retallades pressupostàries en àrees tan sensibles com la sanitat o l’educació; contra la pobresa tan creixent com la desocupació laboral; o contra la manca d’esperança per als més joves abocats a l’emigració o l’atur crònic. Hi va haver una Vaga General el 2012 i, dos anys després, les anomenades Marxes de la Dignitat van prendre Madrid al març de 2014.

Uns anys abans, el 2011, havia irromput amb força, més com un crit de rebel·lia que una altra cosa més sòlida el moviment del 15M, que responia a la convicció generalitzada que els partits sistèmics, el PP i el PSOE, ni hi eren ni se’ls esperava per fer front a l’ofensiva radical de la banca i les grans corporacions financeres i empresarials. D’aquelles grans acampades i les seues corresponents mobilitzacions sorgiria un nou partit amb l’objectiu de representar als anomenats indignats: Podem.

Va canviar l’escenari partidista. Els dos grans van veure sorgir al seu costat a Ciutadans i als alternatius de Pablo Iglesias, però tot i menjar-li terreny als dos grans, aquests van seguir sent el primer i el segon partit en vots i representació parlamentària. Encara després de la pèrdua de la majoria absoluta dels de M. Rajoy, la miopia i les mesquineses ideològiques i electorals dels altres tres partits d’oposició no van aconseguir desallotjar el Partit Popular de La Moncloa, i aquest ha seguit practicant una política d’ajust dur, de nul·la sensibilitat social, que ha convertit els més febles en els grans pagans de la crisi.

La poca vergonya política del Partit Popular, capaç de violentar en el seu benefici fins on faça falta el funcionament de les institucions de l’Estat, en un escenari en el qual tot el focus porta mesos sobre “el desafiament català que atempta contra la sacrosanta unitat d’Espanya”, ha permès resistir sense grans aclaparaments Rajoy i els seus.

Les seues polítiques sectorials, tan antisocials que han posat Espanya en el furgó de cua de la Unió Europea, no han servit perquè l’oposició haja estat capaç de fer-los fora del Govern. Les tribulacions electorals dels partits grans, amb la seua bona dosi de personalismes, i els interessos particulars dels partits nacionalistes, tan lícits com miops i egoistes, expliquen una mena d’empat catastròfic en l’escenari espanyol: ni el govern és capaç de governar ni l’oposició ho és de conformar una alternativa a aquest. Rajoy només vol resistir, contra vent i marea, guanyant un temps que li permeta recuperar forces. És la seua forma de ser i de viure la política des de sempre: ha collit èxits a força de no moure’s, de no fer res i de deixar als altres consumir-se al foc lent de la seua immobilitat.

Però, com apuntàvem, ara ha passat una cosa nova, la irrupció en l’escenari d’un col·lectiu que pot, aquest sí, posar contra les cordes aquest Govern de les retallades socials: els pensionistes.

És fàcil trobar motius per a la rebel·lió: una pèrdua real de poder adquisitiu que s’ha anat reforçant any rere any des que es va abandonar la revaloració d’acord amb la pujada de l’IPC que va establir Zapatero. L’increment d’un 0.25 per cent aquest any, que per a les pensions majoritàries a penes dóna per a un cafè, unit al desvergonyiment de Rajoy, Montoro, Báñez o Celia Villalobos, han escalfat la sang reivindicativa de milers de jubilats.

El president del govern, en una ostentació inusual de sinceritat, va exhortar els espanyols a contractar plans de pensió per assegurar-se una jubilació tranquil·la, i va suggerir estalviar per pagar els estudis dels fills [sic]. Montoro -el petulant ministre que afirma que cal guardar carlotes per a les campanyes electorals- ha dit que això d’indexar amb l’IPC és una antigalla, i que cal connectar -sense major explicació del com- les pensions al creixement de l’economia [sic]. Báñez, la més inefable entre les ministres, que sembla una caricatura de si mateixa, ha declarat emfàticament que el sistema de pensions és fort i sòlid gràcies a Rajoy [sic]. Per la seua banda, Celia Villalobos, flagell de desafectes al règim, ha afirmat sense vergonya que hi ha pensionistes que estan més temps cobrant la pensió que treballant [sic].

Aquestes declaracions, així com tantes altres i, sobretot, les accions de govern de Rajoy evidencien que no estem, simplement, davant d’una manifestació de falta de sensibilitat social del Partit Popular. No, això no és nul·la empatia cap als grans perdedors de la crisi; no és, tampoc, una sorprenent manca de pietat i misericòrdia cristiana amb els que pateixen. Aquests fets i paraules són l’expressió explícita de la ideologia selvàtica, en què només sobreviuen els més forts, del partit de la corrupció sistèmica que dirigeix Rajoy.

Si el Govern segueix per aquest camí i els jubilats perseveren en les seues mobilitzacions i en la seua amenaça de expressar-se clarament a les urnes, podem estar a les portes d’un escenari partidari molt diferent a l’actual. Aquesta pressió dels pensionistes no només amenaça i espanta al PP, sinó que és avís de navegants per als altres partits de l’arc parlamentari. Atents, que els vells sembla que han dit  Prou!

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER