Recta final de campanya a Catalunya: alerta amb les paraules grosses

Paraules grosses

Joan del Alcàzar

Darrers dies d’una campanya electoral més que singular, a Catalunya. Cadascun dels partits que es presenten per aconseguir el suport dels electors juga, com és lògic i legítim, les seues cartes per obtindre el millor resultat possible.

Els independentistes, que van anar de victòria en victòria fins a la derrota final de l’aplicació del 155, ni es resignen a reconsiderar els seus objectius, ni són capaços de posar-se d’acord entre ells. Per descomptat que no s’espera que les CUP renuncien a les seues línies programàtiques, però mentre que alguns esperaven que republicans i puigdemonistes mantingueren, si més no, la mínima sintonia que els hi va permetre mantindre la flama de la República catalana, la realitat s’ha evidenciat contrària: Junqueres i ERC aspiren a treure del centre de la foto al MHP que està a Brussel·les; mentre que allò que representa la parròquia de Convergència s’ha posat en les seues mans, i anuncien que tot el que no siga recolzar Puigdemont serà refrendar el 155.

Els que van propiciar la seua aplicació, amb més o menys ganes, també tenen la seua lluita interna. El PP, amb el pitjor candidat possible [“ser català és festejar les victòries de La Roja”, ha declarat l’home], ha obligat M. Rajoy i la companyia a fer hores extres a Catalunya. La senyora Arrimadas, l’antítesi de l’asilvestrat García Albiol però amb pareguts objectius, aspira a guanyar: fins aquí han arribat a canviar les coses a Catalunya durant els darrers dos anys. El senyor Miquel Iceta, lluita contra tot i, particularment, contra el seu partit d’Espanya: tot i el tebi calor de Pedro Sánchez, tothom sap que el seu marge de maniobra és curt, nugat com el tenen des de Madrid.

Els Comuns, del tàndem Domènech-Colau és, sobre el paper, -entenem-  l’alternativa més atrevida. Aspiren a ser decisius, i han posat molta carn a la graella. La calculada equidistància de l’alcaldessa de Barcelona no és sinó una crítica poc fonamentada, que ha obeït al desig de la majoria de polaritzar la situació al màxim: bons i dolents, catalans i espanyols, republicans i constitucionalistes, el qui no està amb mi està en contra meua. És d’agrair que els Comuns [i Colau suportant pressions fortíssimes] hagen mantingut la seua negativa a acceptar la divisió binària de la societat catalana, que és molt més plural que tot això. Veurem el resultat que recullen, i fins a quin punt un discurs complex com el d’ells i poc procliu a l’èpica és beneït per un segment important dels electors.

En qualsevol cas, algú haurà de començar a fer propostes en positiu des del matí del divendres, dia del sorteig de la loteria de nadal. On i a qui l’eixirà la Grossa?

Mentrimentres això arriba, darrerament han pujat els decibelis dels sectors més radicals i intransigents dels polaritzats. Uns parlen de franquisme i de feixisme per tot arreu, i d’altres no veuen més que nazis i racistes a tort i dret.

Tot aquell que no està, a parer d’aquesta gent, a favor de la separació de Catalunya és un franquista; tot allò que fa el govern de M. Rajoy, és franquisme. Des de l’altra vora del riu, tot el qui no s’emociona amb la bandera espanyola és un nazi[onalista] i un racista.  Fins a aquest punt han arribat a degradar-se algunes posicions polítiques d’entre les confrontades.

Des dels sectors més identificats amb el separatisme català sembla que no tenen la mínima intenció a distingir entre un govern reaccionari, antisocial i recentralitzador, ofegat per la corrupció sistèmica, com és el de M. Rajoy, i Espanya en el seu conjunt. Es pren la part pel tot.

Des dels més ardents defensors de l’espanyolitat de Catalunya, tots els indepes són una colla de racistes i xenòfobs, que odien fins i tot La Roja. Tampoc aquests tenen la menor intenció d’obrir el diafragma, així que a la desqualificació absoluta del sobiranisme uneixen el desig confessat de castigar els independentistes. També prenen la part pel tot.

Uns i altres, potser, podrien parar compte i pensar què va ser el franquisme, què és el racisme, que va ser el nazisme, què és la xenofòbia.

La joventut que no va viure la llarga nit franquista, els qui no van patir la llarga mà d’una dictadura cruel que va estar afusellant gent des de 1936 a 1975, està sent enganyada. No, ara no hem tornat al franquisme. Altres joves, al seu tomb, poden creure que els nazis eren allò que ara els assenyalen, i seria terrible. El racisme ha existit, si més no des de La Controvèrsia de Valladolid fins a l’actualitat, i és una cosa molt greu i seriosa com per a banalitzar alegrement sobre ella.

Convindria no fer servir paraules tan grosses amb tanta lleugeresa. Són paraules carregades de moltes coses, no fan sinó embrutar més l’aire que respirem, dificulten el necessari diàleg que tard o d’hora haurà de fer-se i, a més a més, pot confondre una bona part de la joventut.

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER