«El senyor Marx escrivia a la llum d’un gresol», recordava Fuster per remarcar les transformacions socials que s’havien produït des del segle XIX. Ell escrivia a la llum d’un flexo, però teclejant en una màquina d’escriure i traient les còpies amb paper de calc. Nosaltres, els valencians es va publicar en 1962, l’any que va morir Marilyn Monroe, el de la crisi dels míssils a Cuba i del casament, a Atenes, de la glamurosa parella formada per Joan Carles de Borbó i Sofia de Grècia. Quan el País Valencià eren tres províncies trossejades d’una Espanya franquista que tot just començava a besllumar el que podia ser una societat de consum. L’esdeveniment, com la resta de l’obra de Fuster, hauria de pertànyer a un clausurat i llunyà segle XX. Ara bé, igual que les idees de Marx, malgrat totes les mutacions del capitalisme, continuen tenint vigència per a comprendre –i transformar?– el món, com s’ha vist arran de la darrera crisi econòmica mundial, les de Fuster encara són una eina útil per aplicar al País Valencià.
En mig segle la societat valenciana ha canviat molt, evidentment, però no fins al punt d’haver superat totes de les inèrcies i indecisions que Fuster va cartografiar en Nosaltres, els valencians. I que justificaven l’actitud crítica amb què les va abordar. El fet mateix que les seues idees susciten encara fòbies, incomoditats i adhesions més o menys cauteloses, delaten que, sota noves formes, en plena postmodernitat, continua existint aquella societat provinciana, empobrida econòmicament i culturalment, sucursalista dins del consens autonòmic vigent, obsessionada encara a «ofrenar glòries a Espanya». L’hegemonia mediàtica i social d’una dreta antivalenciana, d’un regionalisme anticatalanista, marca encara la pauta d’allò que és admissible en l’esfera pública. I, tanmateix, alguna cosa continua bategant sota la contundència de les enquestes d’identificació nacional ‒aclaparadorament espanyola i regional‒ dels valencians. Si no, no s’entendria perquè les idees de Fuster continuen semblant tan perilloses. Si tot hagués acabat, podria ser assumit com un gran escriptor, com es va fer amb el menjacapellans Blasco Ibáñez, quan l’anticlericalisme ja havia deixat de ser una força subversiva. Fuster és demonitzat perquè la seua crítica encara pot estendre’s a la societat valenciana d’avui dia.
Fuster tenia raó en el diagnòstic de fons que va fer de la realitat valenciana, i la seua proposta nacional va esdevenir una «utopia necessària» per a orientar la construcció del país. Ara bé, els conceptes i els arguments concrets que feia servir l’assagista llavors, podrien aplicar-se de la mateixa manera avui dia? La persistència de les deficiències de la societat valenciana justifica que les idees de Fuster no s’hagen de desestimar, enterrant-les en els arxius de la història del pensament valencianista. Però la situació també ha experimentat uns canvis que no poden ser ignorats pel «fusterianisme». En lloc de liquidar el discurs de Fuster, caldria, doncs, actualitzar-lo. No en el sentit d’elaborar una teoria acadèmica del fet nacional d’acord amb els paradigmes del mainstream de les ciències socials i de la historiografia sobre el nacionalisme. Això s’ha de deixar en mans dels especialistes, atents a les exigències científiques i del currículum.
«Discurs teòric», doncs, voldria dir ací alguna cosa com marc prepolític o cívic que pogués orientar les propostes pràctiques, ja estrictament polítiques, partint ‒això sí‒ de les conviccions decididament imprescindibles de Fuster. Evidentment, no es tracta d’una descripció neutral de la realitat, sinó que es parteix d’una presa de posició semblant a la que va fer l’assagista. És el camp dels qui pensen que la societat valenciana, per més autonòmica, democràtica i postmoderna que es vulga, dista molt de ser un model de normalitat. (…) Les idees fonamentals de Fuster, doncs, poden i haurien de rellegir-se a la llum de les condicions actuals, de la mateixa manera que les certeses il·lustrades de la Modernitat, les que ell mateix compartia, han anat reformulant-se. Però sense avalar, ni en un ni en l’altre cas, la liquidació propugnada per un postmodernisme desdenyós.
(Fragment de l’Epíleg del llibre de Pau Viciano, Perquè Fuster tenia raó, València, Tres i Quatre, 2017.)
