Barcelona, ciutat commoguda

bcn

Gustau Muñoz

Em trobe de fa uns dies a Barcelona. Uns dies seguits, com feia temps que no em passava. Ciutat coneguda i viscuda, en reprenc fàcilment el ritme. Veig amics i amigues estimats, amb els quals compartim tantes coses, que em parlen de la vivència dels dies. Passege els carrers, retrobe moltes referències, unes banals, altres més subtils, que com sempre em fan venir sensacions: la racionalitat gairebé utòpica de l’Eixample, l’eficiència del metro, la proximitat de la muntanya als barris alts, el formigueig del barri de Ribera o del Born, l’aire gèlid de l’hivern, els passatges… M’atanse a la premsa variada de la ciutat, torne a les llibreries que sempre m’han enganxat…  Comprove l’impasse relatiu de la vida cultural, en uns altres moments tan plena, de la ciutat. Note un ambient estrany, que cal interpretar.

Contemple el panorama humà, que ha canviat tant els darrers anys. Es pot veure a tot arreu i especialment a mig matí o a la vesprada tard al metro… Una societat multicultural en formació accelerada, però sense preparació prèvia.

Una mica en l’esperit del flâneur, cosa que en aquesta avinentesa tanmateix no sóc, vaig descobrint i identificant els signes del passat i el present d’una ciutat commoguda. El modernisme modest i popular d’algunes cases de carrers laterals al Guinardó, que em sembla magnífic i em recorda el modernisme popular del barri del Cabanyal, tot i que amb diferències. O el modernisme grandiós de les cantonades de la Gran Via tocant a Rocafort…  Els grans equipaments, biblioteques de barri impressionants com la Jaume Fuster o la Joan Miró.

Però és evident que em trobe en una ciutat commoguda…. Somoguda, impressionada, en estat de shock,  sense paraules encara. Que havia somiat la llibertat i que ha ensopegat amb una realitat dura, granítica, montaraz i ferrenya. Una duresa inesperada… per excés de voluntarisme o per excès d’innocència?

Totes les idees i projectes, les revisions del passat i els plans de futur, sotmesos a la dura prova del Poder amb majúscules (i en totes les versions possibles del poder tal com el va retratar K., que tanmateix va fer curt: executiu, legislatiu, judicial, mediàtic i de clavegueres). Tots, un rere l’altre, intentant inocular en la víctima el complex de culpa. Per haver provat d’assajar la llibertat!

Barcelona… la ciutat cremada, la ciutat del perdó del 1909, la ciutat de la lluita obrera i del pistolerisme del 1919, la ciutat insurgent del 1936, la ciutat sotmesa del 1939, la ciutat trista dels anys 50, la ciutat rebel dels anys 60 i 70… la ciutat transformada i capdavantera dels anys 90…

La ciutat il·lusionada de les grans mobilitzacions pel dret a decidir dels darrers anys, la ciutat rabiosament moderna i reflexiva, on les arts, el disseny, la cultura, la recerca, la ciència, els museus, les universitats, les avantguardes… tota la vitalitat d’una societat que mira al món sense complexos, hi té casa seua. Una ciutat que no podem viure o mirar amb indiferència, que és també –com aquell “temps” que cantava Raimon- un poc nostra.

Enmig de la incertesa de les eleccions del 21 de desembre, del desenllaç provisional del Procés (amb presos polítics i exiliats!), i de les reaccions –o millor, de la Reacció- de l’Estat de matriu castellana, incapaç de pactar, de dialogar, de negociar, d’acarar-se a la realitat plural i diversa, d’abandonar la supèrbia i la prepotència, avui Barcelona viu en la perplexitat.

Nosaltres valencians sabem què és això, sabíem què era això. Ho vàrem dir alguna vegada, amb prudència i sense exageracions de cap mena. Ara compartim també, des de la proximitat, la perplexitat i més coses. Una indignació profunda i somorta, preludi d’alguna cosa forta, que es pressent en l’ambient. Qui havia dit que la cosa s’havia acabat?

Hem estat, som i serem, va dir una vegada Rosa Luxemburg…

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER