Bandera blanca?

Bandera blanca

Joan del Alcàzar

Potser a hores d’ara –permeteu-me pensar-ho, i no sols desitjar-ho- la part menys radical del Partit Popular i la seua homòloga dels partits independentistes han arribat a concloure que cap dels dos té la força suficient per a vèncer en la crisi d’Estat que patim des de fa massa. De fet, el balanç final de tot el Procés és a dia d’avui molt decebedor per a  aquells que van creure que la independència estava a tocar de dits. L’ex conseller Santi Vila, avui aïllat a un racó de l’escenari, ho ha expressat de manera molt gràfica: “teníem que dur el país a la preindependència i hem tornat a la preautonomia”.

Des del govern de Rajoy arriben senyals inequívoques que són sabedors que han comès errors molt greus, així com de la necessitat de reconduir el conflicte cap a un escenari menys visceral que l’inaugurat l’1O amb la lamentable i impresentable intervenció de la policia. Aquella actuació policial s’ha convertit en una taca negra en la imatge de l’Espanya del PP que costarà eliminar.

A més, Rajoy i els moderats que encapçala –moderats si els comparem als falcons que sintonitzen amb el desig de castigar els catalans d’una bona vegada–,  han vist que tenen dins de casa i en la rodalia alguns d’aquesta colla que són més papistes que el Papa, com ara el fiscal Maza o el juvenil Pablo Casado, així com, en general, els aznaristes que encara tenen poder dins el PP.

La decisió de Carmen Lamela d’enviar a presó Junqueres i la resta dels consellers, que havien acudit a l’Audiència Nacional, va aconseguir reviscolar la infanteria secessionista, desconcertada pel que havia passat després de la sessió del Parlament de Catalunya, que els dirigents independentistes marxaren de cap de setmana després de proclamar (?) la independència, que la bandera espanyola continués onejant a la Plaça de Sant Jaume, i que el president Puigdemont aparegués a Brussel·les com a exiliat. Objectivament, l’empresonament de bona part de la dirigència sobiranista va ser un gol en contra que tornava a equilibrar un partit en el qual Rajoy s’havia posat per davant en convocar eleccions per al 21 de desembre.

Mentre que Junqueres i la resta del Govern anaven a presó, al Tribunal Suprem Carme Forcadell i la resta de la Mesa del Parlament rebien un tracte ben distint que, en tan sols una setmana, ha aconseguit canviar radicalment l’estratègia de la defensa. La presidenta va passar una nit a Alcalá Meco i, després de dipositar una fiança va quedar en llibertat. La nova estratègia dels acusats ha passat per acatar explícitament l’article 155, per declarar que la DUI va ser un acte purament testimonial i per comprometre’s a no actuar en el futur al marge del marc constitucional. Han estat advertits pel jutge Llarena de què els hi passarà si aquesta nova línia de defensa és un engany.

En qualsevol cas, Rajoy ha recuperat terreny perquè sembla haver-se fet de nou amb el control de la situació, i la caverna política i mediàtica de Madrid ho celebra tot fent-ne burles i acudits sobre la covardia dels catalufos. Que el maldestre Zoido no tornés a reproduir el desastre de l’1O el dia de la vaga general, quan uns pocs milers de persones, majoritàriament estudiants, van tallar autopistes i ferrocarrils, n’és també un indicador que des de Madrid no volen més errors que lamentar després.

En la riba independentista caldrà veure com es descodifiquen els compromisos de Forcadell i dels seus companys davant el jutge Llarena per part d’ANC, Òmnium i, també, pel que fa a eixe nou actor recentment aparegut que són els Comités de Defensa de la República, poc menys de dos cents col·lectius que es caracteritzen per l’acció assembleària, directa i descentralitzada. De moment ja es tenen notícies de queixes i crítiques internes envers la direcció d’ANC. Malgrat tot, la imponent manifestació de Barcelona per l’alliberament dels empresonats de dissabte és una prova que els secessionistes mantenen una bona capacitat de mobilització.

En els propers dies caldrà estar molt atents a com evoluciona l’estratègia de Puigdemont a Brussel·les, cada vegada més arriscada i més autònoma de la direcció del PDCat, que tem un desastre electoral en desembre.

Ara per ara sembla que els sobiranistes competiran amb les seues sigles el dia 21D, i competir vol dir competir. És a dir, que els resultarà difícil no acusar-se de moltes coses quant al resultat actual del Procés. Qui va posar més carn a la graella, qui va fer-se arrere en segons quins moments, qui no va saber aturar respostes com ara les dels bancs i les grans empreses, qui va fallar quant als suports internacionals, què s’ha de fer davant la demostrada capacitat judicial de l’Estat, etc., etc., etc. Totes aquestes qüestions van a ser motiu de discussió. Quin és el grau de sintonia amb les organitzacions de masses que han dut el pes de les grans mobilitzacions, i que tenen als seus líders en presó, és també una incògnita que es resoldrà aviat.

En qualsevol cas, sembla evident que l’estratègia de confrontació total no ha funcionat. Tampoc des de la perspectiva del govern de Madrid l’escenari actual és el desitjable. Si les eleccions del 21D, finalment, donaren com a  resultat un Parlament si fa no fa paregut al que va quedar dissolt per l’aplicació del 155, potser hauria arribat el moment d’enlairar banderes blanques de negociació. Perseverar en el conflicte frontal com està plantejant-se des de Brussel·les i des de l’espanyolisme radical seria molt nociu per a Catalunya i per a Espanya, així que darrere de la bandera blanca els sobiranistes haurien d’oferir un compromís explícit i lleial de respectar el marc legal actual, mentre que l’Estat hauria d’acceptar obrir negociacions per a promoure una consulta inspirada per la via escocesa. ¿N’hi ha cap opció més que aixecar les banderes blanques de la negociació, previ l’abandonament de la voluntat de vèncer els altres?

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER