Ara venen els moments més difícils

democràcia

Jordi Muñoz

Potser és la primera vegada, en tota la seva vida, que Rajoy aconsegueix sorprendre al personal. La convocatòria immediata d’eleccions autonòmiques és un moviment enverinat per les forces independentistes, que corren el risc de quedar atrapades en la divisió entre els qui voldran boicotejar els comicis i els qui hi voldran participar. És una divisió potencialment letal, perquè qualsevol de les dues estratègies, per tenir èxit, necessitarien del consens de tot el sobiranisme. I serà difícil construir-lo.

D’arguments per no participar a unes eleccions convocades per Rajoy sota l’empara d’una lectura clarament inconstitucional i antidemocràtica de l’article 155 de la Constitució n’hi ha molts. I és molt probable que el govern espanyol i els aparells de l’Estat s’encarreguin d’afegir més raons al boicot en els propers dies i setmanes. Entre d’altres raons perquè ells són, segurament, els primers interessats en el boicot.

Però tot i que una part important de l’independentisme estigui pensant, ara mateix, que aquestes eleccions autonòmiques pertanyen a una pantalla superada, fa l’efecte que una lectura una mica realista de la correlació de forces i de la situació del país aconsellen pensar-s’ho dues vegades abans de regalar aquestes eleccions a Rajoy.
En primer lloc, després d’anys insistint en el relat de les urnes i la democràcia, ara sembla difícil de vendre la idea contrària. Com és cada cop més evident, l’únic trumfo del sobiranisme català és la raó democràtica. A l’independentisme no li han de fer por les urnes, ni tant sols si es convoquen amb les cartes marcades pel 155, i amb alguns dels seus líders a la presó.

El segon argument és el de cosir la societat catalana. Abocar-lo a una situació de doble legitimitat, amb dos governs i dos (mitjos) parlaments reivindicant-se com a legítims no sembla la millor manera de posar a caminar un projecte republicà. Fins ara, tot i la intensitat del conflicte amb l’estat i els esforços abocats per alguns partits i mitjans per trencar aquesta societat, el debat social sobre la independència s’ha mantingut en uns termes compatibles amb la convivència normal, tret d’algunes excepcions puntuals. Però enlloc és escrit que això haja de ser sempre així. A més, és evident –crec- que només des d’unes institucions àmpliament reconegudes com a legítimes pot funcionar la democràcia i, sobretot, són un requisit indispensable per posar en marxa un procés constituent amb alguna garantia d’èxit.

Finalment, aquestes eleccions poden ser una gran oportunitat per ratificar la voluntat d’independència de la societat catalana. Especialment si són unes eleccions convocades per l’Estat i en un context repressiu: perquè les victòries en terreny contrari tenen més valor. Des de l’espanyolisme ja és evident la pulsió per convertir-les en un plebiscit contra la independència. I el sobiranisme està en condicions de recollir el guant. Una victòria independentista indiscutible a les eleccions de desembre plantejaria una gran dificultat a l’Estat.

Tot i que s’haja conreat, sovint de manera irresponsable, el relat d’una independència ràpida i fàcil com les de les repúbliques que van sortir d’estats en descomposició a l’est d’Europa, és evident que un procés com aquest no serà lineal ni immediat. Si es vol fer efectiva la declaració del 27 d’octubre, no n’hi ha prou amb creure-se-la, com repeteixen molts aquests dies, exhibint un idealisme extrem i gairebé solipsista. En la millor de les hipòtesis, hi haurà encara molts passos intermedis i caldrà gestionar moltes contradiccions. Ara venen els moments més difícils.

(Nació digital, 29 octubre 2017)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER