Els trens van xocar violentament al quilòmetre 155

Els trens van xocar

Joan del Alcàzar

El Consell de ministres presidit per Mariano Rajoy ha posat en marxa l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per avortar -ha afirmat- l’amenaça de secessió catalana. Contràriament al que s’anunciava, el que el Govern de Madrid ha proposat al Senat és, com titula el Periódico de Catalunya, una destralada a l’autogovern dels catalans. Efectivament, Rajoy i el seu govern han optat per la versió més dura i traumàtica del lamentable article 155.

És estupor, incredulitat, ràbia i por el que es pot trobar a la premsa d’avui. Esther Vera parla al diari Ara, amb raó, de l’Espanya tenebrosa i d’un nacionalisme espanyol que sustenta l’horrible la-vaig matar-per-que-era-meua. Joan Coscubiela, per la seua banda, un home assenyat, i gens sospitós de fanatisme secessionista, ha dit que el Govern de Madrid ha decretat la suspensió de l’autogovern, la intervenció de la Generalitat i la vulneració de les llibertats. Ah mare!

Qui el podrà desmentir? Des de la tristesa i la impotència que causa el desenvolupament dels fets d’ahir, una reflexió d’urgència permet augurar que no estem exclusivament davant d’una operació contra l’independentisme català, sinó que més aviat l’actuació de Rajoy i els seus -alerta, amb el suport de Ciutadans i d’un PSOE a la deriva- anuncia una política de re-centralització autoritària per a Espanya, així com un desig d’eradicar qualsevol expressió política de la tossuda realitat plurinacional d’aquest Estat.

Rajoy s’ha assegurat el suport del PSOE de Pedro Sánchez, qui està perdent a dojo el capital polític acumulat amb les primàries, fins al punt que molts ens preguntem què més hauria fet Susana Díaz si ella hagués vençut. Amb l’entusiasmat espanyolisme de Ciutadans, amb Albert Rivera exigint a Rajoy -com Aznar- mà dura amb els separatistes, Sánchez s’ha posat en primera posició de salutació a l’espera del que decrete el Govern. Deien [Ábalos, Calvo] que ells eren garants que seria un 155 gairebé superficial, indolor. Que Santa Llúcia els conserve la vista i la capacitat prospectiva. O Rajoy els va enganyar com a xinesos d’acudit, o hi ha hagut una revolta palatina a Ferraz, una vegada més.

El PSOE de Pedro Sánchez amenaça ruïna a Catalunya, tant i més perquè a Iceta no li donen respir a Ferraz, i la deriva de la casa central de Madrid deixa el PSC als peus dels cavalls. Alcaldes del partit català li han demanat a Iceta que es desmarque. La dimissió de Núria Parlón de l’executiva de Sánchez és una expressió nítida de la desconnexió socialista des de Catalunya. El PSOE no té discurs propi sobre la crisi catalana per a Espanya, es lliga de peus i mans a l’anomenat bloc constitucionalista, i imposa que el PSC tampoc el tinga per a Catalunya.

Més enllà de la gravetat de la conjuntura que vivim, ¿quina és l’estratègia socialista? Es creu veritablement en el PSOE de Ferraz que poden ser partit de govern a Espanya sent irrellevants a Catalunya? Això ho pot aconseguir el PP, però per al PSOE seria un objectiu inabastable. Pitjor, impossible. Nota al marge: ¿entén el PSOE que al sumar-se a aquest bloc anomenat constitucionalista, automàticament, situa al marge de la Constitució a tots aquells ciutadans -ex votants o potencials votants seus- que no participen de la deriva tan maldestra com inacceptablement autoritària desenvolupada per Rajoy? Això tindrà conseqüències molt negatives en diversos plànols de la realitat política espanyola, i els socialistes poden pagar-ho molt car. Però no només ells, tota l’esquerra hispana.

Rivera ha sobrepassat Rajoy per la seua dreta, fins al punt que en futures eleccions el vot netament espanyolista, el políticament més primari, se’l disputaran entre ells, de manera que al PSOE -en matèria patriotera- no li quedarà més que el vot dels seus addictes incorruptes. Un balanç que no només pot delmar-lo, sinó que pot afermar en el poder durant molts anys a la dreta més reaccionària i castissa.

Puigdemont, per la seua banda, hauria de reconsiderar la seua posició, però cal reconèixer que ho té molt difícil. Ara bé, no són pocs els que creuen què està obligat a fer-ho. L’atac a les institucions catalanes decretat per Rajoy, amb el tràmit al Senat, reforça al bloc sobiranista però no està escrit que aquesta cohesió puga mantenir-se per un temps llarg. És fàcil trobar avui dia testimonis d’economistes independentistes que afirmen haver avaluat malament els riscos d’una independència no acordada amb l’Estat. ¿És possible que s’hagen dissenyat escenaris econòmics i financers donant per fet que Madrid anava a dir amén a les exigències del bloc sobiranista? ¿És possible que des del pont de comandament de l’independentisme no s’hagués contemplat, ni tan sols com a hipòtesi de treball, un escenari tan terrible com el que ahir ens van anunciar? ¿Es pot seguir ignorant el tancament de files, més o menys entusiasta, de les grans potències internacionals amb Rajoy?

Enric Juliana sostenia abans del cop duríssim d’ahir que l’únic horitzó possible, l’única solució democràtica era anar a eleccions. I es preguntava si Puigdemont es deixaria arrabassar una de les grans prerrogatives del seu càrrec, o deixaria que les hi convoquessen des de Madrid. Concloïa la seua anàlisi apuntant que en els dies que queden perquè el Senat done llum verda al 155 encara es podria salvar la situació si des de la Plaça de Sant Jaume es decidira convocar a les urnes als catalans. Ara, Puigdemont ja sap que han decidit despullar-lo d’aquesta potestat. És per això que tant des de La Vanguardia com des d’El Periódico li demanen, gairebé li preguen, que siga ell qui convoque eleccions, que siga ell qui pose les urnes.

En cas contrari, l’aplicació de mesures extraordinàries de control i la humiliació que això implicarà per a les institucions de govern de Catalunya, obren un escenari temible igual que imprevisible. Imposicions de l’autoritat externa, resistència activa i passiva al carrer i en els organismes públics per part dels funcionaris, actuacions policials, detencions, registres, més protestes, inseguretat jurídica, efectes econòmics indesitjables, pèssima imatge exterior tant de Catalunya com d’Espanya, etc., etc., etc. Un desastre de magnituds incalculables a dia d’avui.

¿Resoldrà el problema unes eleccions? No, resoldre no resoldrà una destrossa tan gran com la que patim, però si permetria conèixer quins són els suports reals de cadascuna de les opcions a propòsit de com redefinir les relacions entre Espanya i Catalunya en la situació a què hem arribat. Segons l’enquesta publicada pel Periódico de Catalunya, realitzada després de l’empresonament dels líders de l’ANC i d’Òmnium i els anuncis del que podria respondre l’Estat al secessionisme, dos de cada tres catalans i la meitat dels independentistes rebutjaven tant la Declaració Unilateral d’Independència com l’aplicació de l’article 155. Les eleccions, per tant, convocades per Puigdemont, serien l’únic que ara es podria fer per evitar entrar en una fase que pot ser molt traumàtica i dolorosa per a tothom.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER