Suso de Toro
Això no va de Catalunya sinó d’Espanya. El que ha provocat aquest conflicte polític entre la societat catalana i l’Estat espanyol, iniciat amb la recollida de signatures contra catalans i la denúncia de l’Estatut al Tribunal Constitucional, és una crisi d’Estat que es podia veure fa mesos però, sobretot, és la crisi nacional espanyola.
La reclamació del vuitanta per cent de la societat catalana, que la premsa del búnker anomena “desafio independentista” seguint consigna, ha despullat el buit nacional espanyol i el veritable caràcter de l’Estat nascut de la Reforma que es va forjar en la Transició. Franco, protegit pels EUA, va morir al llit perquè havia amputat i destrossat el cos social, i la societat que va anar renaixent en els anys cinquanta i seixanta mai no va tenir forces per fer-lo fora i tampoc per imposar una ruptura política després de la seua mort.
La història va ser com va ser, l’antifranquisme era feblíssim, la societat estava aterrida per la por a l’Exèrcit, aquells generals que van redactar de puny i lletra l’article 2 de la Constitució vigent, i van ser les Corts franquistes, les que havien aprovat abans la Llei de Successió, les que van aprovar la Llei de Reforma Política, és a dir la Transició. Que el sistema polític actual s’aixeque sobre la reforma i no sobre la ruptura és l’explicació fonamental del que està passant. Però la història va ser la que va ser, “tot queda lligat i ben lligat”, perquè no n’era possible una altra.
I en la continuïtat sense ruptura amb el franquisme rau el fracàs d’aquesta Espanya, perquè estem parlant d’un fracàs. Aquella mentida inicial, l’ocultació del fet que no havíem trencat amb el franquisme i que el continuàvem adaptant-nos, calia tapar-la amb noves i successives mentides amb les quals ens van martellejar aquestes dècades i que acabem creient-nos: “som un exemple per al món”, “som un èxit”, “Europa ens enveja”, “una democràcia exemplar”. Al final també les mentides s’esgoten i apareix la realitat.
El patrioterisme reduït a toros, la “festa nacional”, i futbol és el combustible d’aquest “A per ells! Sóc espanyol! Oé!”. El que canten els guàrdies civils i els seus familiars i veïns quan parteixen al front català. Un front on a l’altre costat només hi ha civils desarmats, les seues úniques armes són paperetes impreses a casa i urnes amagades perquè no els les furten. La pitjor imatge d’Espanya al món, de tornada al passat, a 1975.
La realitat de l’Estat espanyol és la d’unes estructures de l’Estat que pertanyen a una casta d’alts funcionaris que hereten els llocs des de generacions i a una oligarquia extractiva que viu d’apoderar-se dels recursos que genera la població espanyola. Però la realitat del territori i la població espanyola és molt diferent i diversa en tots els sentits i la pretesa homogeneïtat i les polítiques d’homogeneïtzació oculten la realitat d’identitats i interessos contraris. El que mou al nacionalisme espanyol, a diferència dels nacionalismes que es catalitzen davant d’un enemic exterior al seu Estat, cas del “Brèxit”, és el patrioterisme contra les diferències nacionals internes. Això és el que expressen els quatre milions de signants de Rajoy i els seus milions de votants i bona part dels votants de Susana Díaz. Les barbaritats que l’exministra Trujillo llança des d’Extremadura als catalans revela una xenofòbia propera al deliri en una part de la població espanyola.
Catalunya està ocupada policialment, desembarcaran encara més milers de policies armats per completar l’ocupació. Només pot frivolitzar amb això qui no hi visca, qui no haja conegut el franquisme o qui simplement siga franquista. I, com sempre, qui envia allí aquesta oligarquia parasitària de l’Estat centralista que representa Rajoy són els fills de famílies d’aquests territoris que no han aconseguit crear processos de modernització i d’industrialització endògens i necessiten les transferències de riquesa que es genera en països com Catalunya. Allò terrible és que els senyorets franquistes amos de l’Estat envien els pobres, els qui no van tenir altres oportunitats, a reprimir els lliures. Com sempre.
A Catalunya hi ha de tot, els catalans d’avui tenen tots els orígens i cognoms d’Espanya i del món, no apel·len a la raça, apel·len a la seua llibertat com a ciutadans, però no tenen por i són lliures. En bona part d’Espanya, en canvi, veig la por dels esclaus, dels qui ignoren, dels qui se senten indefensos davant els desafiaments que planteja la llibertat i la democràcia. Aquesta gent que criden “a per ells!” a joves armats que envien a reprimir catalans com a veritables forces d’ocupació no fan por, donen pena. Aquests feixistes que saluden els guàrdies civils braç en alt, i que els guàrdies civils aplaudeixen, no són opressors, són persones ignorants i sense oportunitats que serveixen als veritables vampirs de l’estat.
L’únic projecte possible per a Espanya hauria d’haver estat el que reconegués la seua diversitat nacional, el que s’aixequés sobre una història completament diferent del relat dels visigots, Covadonga, Isabel la Catòlica, els “cinc-cents anys”, etc., el d’una Espanya veritablement federal. Va ser impossible i ara ja no és possible sense una ruptura. Però aquesta ruptura tampoc és possible perquè si en 1975 no hi havia forces ara menys.
I Catalunya se n’anirà, ara o d’ací a un any, però aquesta Espanya és insofrible per a qualsevol que estime la llibertat i per descomptat per a aquesta societat catalana que s’ha unit més que mai davant un atac exterior. Un atac unànime, on no han faltat milers d’intel·lectuals i d’artistes que li han expressat no fredor sinó hostilitat. Els anys de felipisme van fer estralls entre la intel·lectualitat espanyola, van arrasar la llibertat de pensament crític i ens van fer còmodes, temem perdre les poltrones, els públics, les tribunes, els espais en premsa, que no ens traguen en El País… temem que ens desapareguen perquè també al món cultural “el que es mou no surt a la foto”.
Què pensarà aquell magistrat que es va fumar un puro amb dos col·legues a la plaça de toros de Sevilla la vespra de donar el cop de gràcia a l’Estatut català de tot el que ara està passant? Segurament li tirarà la culpa als polítics, als catalans… Aquí ningú té responsabilitat pròpia i tot ens ix gratis. Què pensaran artistes als qui, quan se’ls va demanar fa cinc anys, i es veia que estaven empenyent als catalans, que recolzassen un gest públic de simpatia, deien que no hi havia res que fer? Què pensen els qui van signar manifestos demanant mà dura ara que veuen al seu país ocupat per una invasió de policies? Ningú tindrà encara el valor de mudar de postura, solament Javier Mariscal?
D’aquest costat de l’Ebre no hi ha hagut amb prou feines gestos de diàleg o de comprensió. Se n’aniran. I com deia Azorín: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera”. Però Catalunya ja està perduda per als qui volen tenir-la sotmesa i també per als qui la volem lliure.
I quedarà el desconcert dels qui no van voler i ara temen. Temen perdre transferències, temen quedar en mans dels qui ja eren els nostres amos. “Serà dolent per a tots”, sent dir. Sí, sense Catalunya, quina Espanya serà aquesta? Però amb els catalans en una masmorra de l’Estat, quina Espanya seria aquesta? Comencem a imaginar Espanya sense Catalunya els qui haurem de patir-la.
Publicat a eldiario.es (26 de setembre de 2017)
