La burgesia valenciana

burgesiadiscreta

Gustau Muñoz

Martí Domínguez ha traçat un retrat demolidor de la burgesia de l’Eixample de València al seu darrer llibre, L’assassí que estimava els llibres (Proa, 2017). Instal·lats en el típic pis allargassat amb un gran saló i habitacions que donen al pati de llums, d’on sempre venen olors infectes, el marit viu obsedit per augmentar el patrimoni i els diners. La dona, resignada i molt preocupada pels fills, porta un monyo de perruqueria en forma de campana. Tot són convencionalismes. Són d’extrema dreta. Tenen mobles de noguera antiquats i un gran quadre de llauradores i barraques presideix el menjador. No llegeixen llibres. Els vaivens amorosos -tenen mala sort amb la descendència- del fill gran els obliguen a conèixer dues famílies amb les quals podrien emparentar com a consogres. Una de poble, de Torís, que els esgarrifa només de pensar-ho: quina gent més vulgar! Una altra de rojos lliurepensadors amants de l’art i d’idees esquerranes. Quin horror.

És exacta aquesta imatge? Per descomptat que una novel·la no és un document o un registre fidel, però també és cert que de vegades diu més coses que un document. Sí: hi ha burgesos com aquests, i en són molts. Gent obsedida amb els extractes bancaris, amb els negocis, l’especulació en terrenys o en borsa. Molt clàssics. Refractaris a la cultura, als llibres, a l’art contemporani. Amb xalet a Xàbia, segurament. Alguns, a la dreta del PP.

Però no tota la burgesia valenciana és així. Hi ha molts i molts casos diferents. Encara no s’ha fet la radiografia literària in extenso de la burgesia valenciana. Segurament des d’ Arròs i tartana de Blasco Ibáñez, i d’alguns apunts de Ferran Torrent a la seua trilogia. Ara, la novel·la de Martí Domínguez aporta indicacions de gran interès.

La burgesia valenciana, concretament la de la ciutat de València, és molt discreta. Mana i té poder, molt de poder, però fa com si no. Una clau del seu èxit… Ara ja no viu exclusivament a l’Eixample. Allà hi predominen els matrimonis molt grans o les vídues, tot i que encara n’hi resta, al voltant de la Gran Via, entre Colón i Antic Regne, una bona representació. Ara els burgesos de València, i fa ja temps, viuen a la Pagoda, a Vivers, al Pla del Reial, al començament de Blasco Ibáñez, a Santa Bárbara… I els cadells, ja granadets però, s’han anat instal·lant prop de la Ciutat de les Ciències, a l’Avinguda de França, a la prolongació de l’Albereda.

No tots són tan clàssics i barroers com els que descriu Martí. En són un fum, certament, però també n’hi ha de tipologies diferents. Amants de l’art contemporani i amb xalets avantguardistes (tipus Bauhaus) entre Dénia i Altea. Capaços de promoure centres d’art solvents i ben enfocats. Professionals de la notaria o advocats en exercici. Financers rendistes cultes i amb una bona biblioteca. Però també industrials ficats en inversions productives en el sentit més ampli… De tots els matisos de la dreta. Alguns fins i tot flirtegen amb idees més progressistes o fan veure que no els espanta res. Al cap i a la fi, una esquerra responsable sempre és una bona garantia de pau social. O saben que un sistema profundament injust necessita pal·liatius. O han entès que en una democràcia cal saber jugar les cartes i estar a bones amb el poder.

La relació amb els intel·lectuals i artistes és curiosa. Els agraden i alhora els menyspreen. Estan convençuts que tot es pot comprar amb diners. Un intel·lectual “ de relumbrón” o un artista carismàtic, sempre van bé, però cal posar-los al seu lloc. Són uns accessoris més, uns empleats, uns desgraciats en darrera instància, perquè la divisa que mana és: “ tanto tienes, tanto vales“. La cultura i l’eloqüència dels intel·lectuals i la gràcia suprema dels artistes els subjuguen i la voldrien posseir. Per això no en defugen tot sovint el tracte, més aviat al contrari. Però amb la prepotència característica, deixen clar quin és el seu lloc.

L’Església més reaccionaria organitzada en una mena de sectes com l’Opus o els Propagandistes, i la resta, està sempre molt atenta al públic burgès i mira de controlar-lo perquè sap on estan els diners. Per això una bona part de la burgesia valenciana està en l’òrbita d’aquestes organitzacions, i es nota. Han muntat escoles de negocis i universitats privades i els afalaguen nomenant-los socis protectors i coses així. Ells a canvi, confien en la fèrula disciplinadora d’aquestes institucions sobretot de cara a assegurar la transmissió de valors i actituds vitals a la descendència.

Tanmateix, seria un error pensar que tot acaba ací. Un sector diguem-ne modern de la burgesia valenciana és hereu de la tradició lliurepensadora de la ciutat i no té res a veure amb això. Sap molt bé la força i la significació profunda de les Universitats públiques. I sap per on van els trets presentables de la cultura i de l’art, les manifestacions serioses i exportables de les diferents formes de la cultura, el pensament, la ciència i l’art. La influència dels jesuïtes, de bon tros el sector més intel·ligent de l’Església, també és perceptible.

Alguns burgesos encara tenen somnis aristocràtics, i en trobaríem una mostra vivent a la “Real Maestranza” amb seu a la plaça de Nules. Un món tancat i resclosit on abunden els espècimens que, com el marques d’Amposta, pensen -encara!- que tots els mals venen de la Revolució Francesa.

La burgesia valenciana és àmplia i diversa. Hi ha el nucli fort de València, però s’escampa pel País amb nuclis també importants a Alacant, Alcoi, Gandia i la Safor, Benidorm (Hosbec) i Castelló (el empresaris de la ceràmica). Hi ha rics de tota la vida i nouvinguts. Nissagues tradicionals i nous rics…

Si algú té la paciència de llegir els diaris íntims del malaguanyat Ignacio Carrión, plens de vivències en primera persona, hi descobrirà un món altament singular, sí, però de burgesia valenciana amb tots els ets i uts, accionistes importants del Banc de València, amb cognoms ben coneguts, gran pis a l’Eixample i fills díscols, tot això. La burgesia valenciana encara espera que algú en faça un retrat complet i esclaridor, que seria molt interessant. Tot sovint provinciana, secularment obseqüent amb el poder establert, mirant a Madrid, de vegades és també creativa, té fills que se’n distancien, i pot arribar -cosa que fa rarament- a plantar-se. En el passat tingué capdavanters importants com Lluís Lucia, Ignasi Villalonga, Joaquim Reig, Maldonado, però fa ja temps que ha delegat en nul·litats, pràcticament uns analfabets, com més va més lamentables. Perquè què es pot dir d’Isabel Bonig? I dels qui la precediren? Vull dir, dels qui no estan davant tribunals o a punt d’anar a la garjola o pendent de ser investigats per la UCO…

Sap que a més de dominar de vegades ha de fer veure també que dirigeix i per això fa plantejaments de vegades enraonats en el terreny econòmic, especialment la burgesia més empresarial. Sempre discreta però poderosa, en renovació permanent en funció dels canvis econòmics (la decadència dels vells patricis com els Noguera, Serratosa, Castellano, els Trènor, etc., n’és una mostra eloqüent), la burgesia valenciana ha xifrat el seu èxit en una absència relativa de l’escena pública o millor dit del primer pla de l’escena.

Perquè sap que el poble valencià és en la seua arrel més profunda una societat al·lèrgica als privilegis, comunitària i solidària. Que admira l’aventurer o el tipus amb empenta que reïx, però que confia sempre i més que res en la bondat natural de la gent capaç de donar-ho tot pels desemparats. Així és…

(Publicat a eldiario,es/cv, 20 de stembre 2017)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER