Fernando Savater, un ultra que no ho semblava

savater

Gustau Muñoz

Segurament no haureu llegit aquest article de Fernando Savater (“Presos”) publicat al diari El País el proppassat 22 de juliol de 2017. I haureu fet bé. No cal ser masoquistes. El diari en qüestió “ja no és el que era”, si mai ho va ser, i no cal dedicar-li cap atenció. Ha rebaixat tots els nivells, d’objectivitat, informació i cultura. Pur paper d’estrassa que s’afegeix, malauradament, a una premsa madrilenya tipus El Mundo, La Razón i ABC que s’arrenglera amb el que eren productes com El Español o El Alcázar i altres espècimens, que defensen els seus interessos i una lògica escassament democràtica. Que “menyspreen tot allò que ignoren” i que cultivant la visceralitat anticatalana i la visceralitat específicament relacionada amb Euskadi que traspua el paper de Savater, han posat Espanya al caire de l’abisme.  Sí, en l’escalada d’a veure qui la diu més grossa -com explica Ferran Mascarell al seu darrer llibre Dos estados (Arpa, 2017)– la lògica endogàmica de “Madrid” -que vol ser París en un país que no és França-  ha acabat dinamitant un “projecte de vida en comú” que no era suggestiu, però, en fi, que podia més o menys funcionar. Amb els ribots d’Arfonzo Guerra i el TC, amb la politiqueria maldestra de Zapatero, amb el “tot és ETA” de Mayor Oreja, amb la recaptació d'”una firmica contra los catalanes” de Rajoy i el PP, amb l’Espanya radial d’Aznar, amb l’espoli fiscal sistemàtic…   han acabat amargant la vida a tothom no-castellà, i també a molts castellans conscients, i s’han carregat el joguet. “El juguete roto“, era el títol d’una pel·lícula angoixant. Angoixant com el panorama del solar hispànic actual, tan allunyat de les visions poètiques de Luis Cernuda,  Antonio Machado, Jaime Gil de Biedma o Salvador Espriu. Una prosa infecta, la d’avui. Tan lluny de la bona poesia i tan a prop de les clavegueres d’un Estat en declivi.

Ací baix trobareu l’article del filòsof  Savater. Es comenta per si sol. Amb la seua lògica no hi hauria pau a Euskadi. Ni democràcia viable en una Espanya multinacional. Ni una solució acceptable per a Catalunya. Ni per a Veneçuela, el nou Gran Enemic. Només vol venjança, repressió, cementeris, victòria, anorreament, submissió, negació de l’altre, tràgala, imposició… Una lògica africanista. No n’hi ha prou de vèncer l’enemic, cal destruir-lo, amb una incapacitat patològica per passar pàgina.

I no és que els etarres i companyia foren uns sants o uns herois. De cap manera. A partir d’un moment els gudaris i els èmuls dels moviments d’alliberament nacional d’arreu, tan legitimats en el seu temps, entraren en una espiral demencial i assassina sense retorn. No mereixen res, més enllà de la reinserció, els qui atemptarem a Hipercor i els qui assassinaren Ernest Lluch, i cometeren tantes malvestats…  Però la democràcia i la convivència tampoc no mereixen articles com aquest de Fernando Savater, publicat al diari que fou estendard de la nova democràcia espanyola. I que ja no és ni ombra del que fou….

……………………………………………………………………………………………………………………………………………….

PRESOS

Fernando Savater

En el País Vasco seguimos escuchando la monserga de los presos “políticos”, que por serlo tienen derecho a un trato preferente e incluso a una dignidad semiheroica. Les consideran así porque sus delitos —asesinatos, secuestros, etcétera— tuvieron una motivación “política”, que es como si a los terroristas del ISIS les llamásemos presos “religiosos” o “de conciencia” porque justifican sus atentados con citas del Corán. Los verdaderos presos “políticos” han cometido actos políticos prohibidos, no actos prohibidos con motivación política. Fue preso político Liu Xiaobo, premio Nobel de la Paz, que pasó cerca de una década encarcelado por haber escrito un manifiesto pidiendo libertades democráticas en China. Y lo fue el joven americano condenado en Corea del Norte por haber arrancado un cartel de propaganda del régimen. Ambos solo fueron excarcelados para morir. Pero evidentemente no es un preso político en ninguna acepción del término quien secuestró y asesinó a Miguel Ángel Blanco.

(El País, 22 de juliol 2017, columna de contracoberta)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER