Tres llibres de Joan Garí

JG

Gustau Muñoz

Joan Garí té una vocació ferrenya d’homme de lettres. Pocs escriptors valencians de la seua promoció han conreat de manera tan insistent la pàgina escrita, en un registre que va de la novel·la a l’assaig o el dietari, passant per la crítica literària o l’article de periòdic. També ha produït llibres de més difícil classificació. És admirable aquesta voluntat de fer obra, de fer-se un espai en la literatura catalana des del seu poble, Borriana (hi va náixer el 1965), on viu i fa de professor d’institut. No és sobrera la referència, perquè Borriana, com és sabut, és pàtria de molts altres escriptors amb gran voluntat de projecció. De vegades amb més voluntat que recursos, però això és una altra qüestió.

La producció literària de Garí és ja extensa. Recorde especialment Un cristall habitat, un assaig fragmentari del 1999, o recentment Viatge pel meu país, del 2012, o la novel·la La balena blanca, del 2007, o el dietari Les hores fecundes, del 2002. I molts més llibres, un currículum dens que recentment ha enriquit amb tres títols més: L’única passió noble (Onada, 2017), La memòria del sabor (3i4, 2015), L’ofici de lector (PUV, 2016).

El primer que consideraré –L’única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país (que va merèixer el I Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló)- és un assaig sobre el País Valencià i el destí de la proposta fusteriana, adobat amb una estratègia original, com si fos una conversa explicativa amb la senyora Cécile Mähler-Besse, propietària actual de la famosa Torre on vivia i elucubrava el pare de l’assaig, el senyor Michel de Montaigne. Joan Garí té clara la seua genealogia particular: Montaigne-Pla-Fuster són els seus precedents immediats, i ell vol mesurar-s’hi. Amb aquest artifici i buscant l’amenitat, doncs, Garí explica coses sobre l’hàbitat de Montaigne, sobre aquesta senyora, sobre el seu viatge i estada a Saint Michel de Montaigne, al Perigord, i sobre un fum més de qüestions i derivacions. Però el nucli són les seues opinions sobre Fuster com a personatge i sobre el destí que la història ha parat al projecte fusterià de redreçament nacional i cultural del País Valencià en sintonia amb els Països Catalans. Tal vegada aquest llibre es ressent una mica del moment en què es va escriure. Sospite que en el punt àlgid de l’hegemonia del Partit Popular. Per això el to sovint pessimista, com si l’anticatalanisme hagués triomfat irrevocablement i el projecte de Fuster (d’altra banda no tan monolític com de vegades se’l presenta) hagués fracassat irremissiblement, i calgués imperiosament salvar del naufragi, almenys, l’escriptor. Tanmateix, la història és més complexa, enrevessada i dialèctica. I va plena d’ironies.

Aquest llibre té també el problema de ser massa deutor d’allò que en una època se’n deia “introspecció nacional”, perquè hi sura una idea una mica massa estàtica, i poc històrica, de l’ésser o l’ànima o l’essència dels valencians (“En el fons, aquest poble té la por instintiva del conservador”, “hi ha alguna cosa de feréstec en l’ànima valenciana, d’insubordinat, un estadi previ a la civilització…”, etc., etc.), de la qual -com altres en el passat- vol erigir-se en intèrpret, o en tot cas en comentarista.

Un assaig que convé llegir, encara que potser es basa excessivament en impressions. La subjectivitat està bé, però no sempre i per a tot. Podem ironitzar si volem sobre les ciències humanes i socials, però són fonamentals per a entendre la realitat. Com ha escrit Wolfgang Streeck: “Allò més revelador… no és l’estat de les coses, sinó els processos, o bé l’estat de les coses en la mesura que està connectat amb i dins de processos.” I el procés històric, que inclou els canvis socials, econòmics, demogràfics i polítics, ha de ser percebut i sospesat adequadament. Per a situar al seu lloc les preteses invariants del caràcter col·lectiu i no magnificar episodis al capdavall irrellevants.

Ara bé, dit això, les pàgines d’aquest llibre desborden d’apunts curiosos, autoanalítics (s’interroga molt sobre ell mateix), incitadors o polèmics (com ara l’epigonisme de Joan F. Mira respecte als Damià Mollà i Eduard Mira, d’Impura natione). És entretingut, tot i els excessos retòrics, com quan s’esplaia sobre la literatura com “l’única alternativa plausible” a la religió o sobre les cases dels escriptors, que haurien de ser tractades “com un temple, com un santuari”. Déu n’hi do.

Com si volgués remarcar del seu caràcter d’escriptor tot terreny, Joan Garí ha publicat també un llibre de cuina. Exactament un llibre que té com a subtítol “Les receptes de ma mare”, i que és un compendi del receptari tradicional valencià a la manera de Borriana. Un llibre ben il·lustrat, amb fotografies de Ramon Usó, i pràctic. Però, és clar, també és un llibre d’escriptor, una mena d’antropologia de la cuina tradicional, amb consideracions sobre el temps i la forma de cada plat, de cada aliment, i sobre l’entorn social on es produeixen i condimenten. Un llibre farcit, també, de referències literàries i evocador, on es fa tot sovint present la manera que tenia Josep Pla d’escriure sobre la cuina que li agradava (vegeu el volum de l’O.C. de Pla, El que hem menjat).

I per si fos poc, a PUV, a la col·lecció Assaig, s’ha publicat L’ofici de lector, un recull de ressenyes i crítiques literàries, a cura i amb un estudi introductori d’Anna Esteve. Tot un món de lectures ben triades i garbellades. Els comentaris literaris de Garí són en general originals, estan ben escrits i ben resolts. Una aportació a la crítica literària en català, entesa com a acompanyament i comentari contextualitzador i com a valoració personal, una peça realment clau de l’engranatge literari, i la cosa més normal –però no tan abundant o de la qualitat desitjable entre nosaltres- en una societat mitjanament constituïda.

Com a conclusió voldria apuntar que potser no tot està perdut a Israel, si hi ha autors com Joan Garí que treballen tant i tan obstinadament.

Ho he insinuat abans: atents a les ironies de la història. Els processos mai no són lineals.

 

(Publicat a Caràcters 78).

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER