Pollastres

Paola Lo Cascio
Ara fa poc dies, tot just després de la presentació dels Pressupostos Generals de l’Estat, la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana Mònica Oltra, en roda de premsa, suspenia per complet els comptes de l’Estat, considerats insuficients i penalitzadors pel País Valencià. Val la pena recordar com el País Valencià deté avui en dia la trista marca de CA pitjor finançada. Només per a fer-nos una idea a grosso modo: la població del PV representa aproximadament un 10% del total, i la seva producció 10% del PIB total de l’Estat, però la renda per càpita està per a sota de la mitjana estatal (concretament representa un 88,4%, un 19,5% menys que Aragó, un 35,2% menys que Madrid, un 25,6% menys que Catalunya, per exemple). I es podia seguir: les inversions estatals només són un 6% (davant d’un 10% de la població, com recordat), el finançament per càpita és 258 euros anuals menys que la mitjana, 970 euros anuals menys que el dels ciutadans de la comunitat que més rep.

De fet, ja els pressupostos de 2016 van ser recorreguts pel govern de Ximo Puig. Tanmateix, l’enuig valencià (l’altre dia Salvador Enguix parlava del naixement del valencià emprenyat) –després dels anys del turbo-aznarisme i del veritable saqueig, de diners i de polítiques racionals de la llarga nit gurteliana –és bastant transversal a tots els actors polítics (fins i tot el PP) i socials. Partits, sindicats, organitzacions empresarials: s’està coent una nova conscienciació valenciana –i valencianista–, hegemonitzada pel nou govern de progrés del que Oltra és vicepresidenta, però que comprèn subjectes molt diversos. S’estructura entorn de reivindicacions bàsiques, que comencen des de la millora del finançament i de les infraestructures, passen –això sí per impuls de la Generalitat Valenciana-, per a polítiques de rescat social i de canvi de model (es pensi en la tasca d’eliminació de concerts escolars que ha posat en peu de guerra la dreta i l’església valenciana o a la Llei sobre la Funció Social de l’habitatge per a la qual el govern central ha “demanat explicacions” i es planteja fer un requeriment per inconstitucionalitat) i toquen la defensa de la llengua i de la cultura.

La literalitat de les paraules d’Oltra ha estat sense dubte contundent: “Estem farts de ser sempre els últims de la fila. Hem de muntar un pollastre mundial perquè ens donin allò que ens toca? És que a qui munta el pollastre més gran se’ls hi tapa la boca amb Inversions?”. L’al·lusió al viatge de Rajoy a Barcelona per a la presentació del fantasmagòric pla d’infraestructures per a Catalunya d’uns dies abans era molt explícita. I ha posat en marxa unes crítiques des de la dreta independentista catalana ferotges, sobretot a les xarxes socials. El tret de sortida el va donar Pilar Rajola amb una piulada en la qual acusava la líder de Compromís de “blaverisme” (per dir poc després en la tele que igual havia exagerat una mica) i a partir d’aquí es va desenfrenar una riuada de comentaris, que per a ser suaus, poden ser definits de brotxa gorda. Algunes de caràcter general, d’altres que específicament se centraven en rebutjar qualsevol comparació “avícola” amb el procés, considerant les paraules d’Oltra poc menys que insult a la Pàtria.

La reacció de certs sectors amb un cert predicament mediàtic pot ser una bona metàfora de l’aïllament fins i tot cognitiu que ha portat la progressiva degeneració del fenomen anomenat procés. Si es tracta d’una qüestió de formes, s’ha de recordar com un govern i un territori que viu una situació de maltractament financer a totes llums més acusat que el català mai ha utilitzat termes tan contaminants pel debat públic com són “espoli”, ni ha dit mai que els hi “roba” Madrid o qualsevol altre territori de l’estat. Crec que no són detalls, són manifestacions d’una resistència important a les degeneracions del llenguatge populista. I en aquests temps, no és poca cosa. I si es tracta de substància, s’ha de reconèixer que amb una situació francament pitjor que la catalana, el govern progressista encapçalat per Ximo Puig, malgrat les inevitables contradiccions (com el suport del president a la candidatura de Susana Díaz), està fent molt, en polítiques socials i també i sobretot en l’òptica de repensar el paper del País Valencià, no només respecte a Espanya sinó respecte a Europa. La insistència en el Corredor Mediterrani n’és només la manifestació més evident. Davant d’aquest canvi d’innegable importància respecte al trist País Valencià de l’època de l’hegemonia del PP, el govern d’aquest país sembla no tenir res a dir, res a proposar. Els contactes entre la Generalitat de Catalunya i la seva homòloga institució valenciana han estat en els últims dos anys tímids i terriblement escassos. Engolits per a la dinàmica interna i autoreferencial del procés independentista, molts han oblidat de mirar una mica més al sud del seu propi melic. Una miopia política greu, perquè més enllà d’allò que pugui passar, no entendre que una forta aliança mediterrània, dins de l’estat espanyol i dins d’Europa és la clau de volta de qualsevol possible futur per a Catalunya.

(Publicat a Nació digital, 7-4-2017)

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER