A propòsit del “pollo” de Mónica Oltra, on són els catalanistes del Principat?

4888-da5115

Pau Viciano

L’enrenou que s’ha produït arran de les declaracions de Mónica Oltra sobre la necessitat de muntar un “pollo” perquè el País Valencià reba un millor tracte en les inversions estatals s’ha tret totalment de polleguera, i perdó pel joc de paraules. Potser no siga una expressió afortunada, però l’essencial de la qüestió és que els valencians són els ciutadans de l’Estat que rebran una menor inversió per càpita i que aquest maltractament, tenint una renda inferior a la mitjana, ha fet saltar d’indignació dels representants polítics del país, començant per la seua vicepresidenta. Això és el que s’hauria de remarcar en la notícia i no una expressió més o menys afortunada, sorgida d’una justíssima indignació. Que un personatge com Pilar Rahola deixe anar l’exabrupte de dir que Mónica Oltra és una blavera o que fa servir els arguments del blaverisme, això sí que hauria de ser la notícia escandalosa. El blaverisme és una ideología reaccionària que no ha de banalitzar-se: dir-li a Mónica Oltra blavera és com dir-li feixista o xenòfoba.

El que resulta més lamentable de tot plegat, vist des del País Valencià, és que els catalanistes del Principat –és a dir, la gent que pensa que els Països Catalans són la seua nació— s’han afegit a la crítica contra Mónica Oltra, sense rebutjar els insults de Pilar Rahola, i sobretot sense parar-se a considerar que una part del seu país –el País Valencià— ha estat trepitjat per Madrid. De certs “neoindependentises”, molts d’ells antics regionalistes excitats, que no volen ni sentir parlar dels Països Catalans, no podia venir cap mena de comprensió. Però de gent catalanista de llarga trajectòria i de compromís explícit més enllà de les quatre províncies del Principat, podria haver-se esperat una actitud més solidària, ni que fos merament verbal.

Està clar que el Principat duu una dinàmica política pròpia que molta gent, des del País Valencià, veu amb respecte i esperança. Per això, en justa reciprocitat, caldria esperar comprensió i solidaritat vers la difícil situació valenciana. L’actual govern és el millor que pot tenir ara mateix el País Valencià, i l’únic que ha donat passes –per insuficients que puguen semblar— per normalitzar les relacions culturals, econòmiques i fins i tot polítiques amb la Catalunya autònoma. Amb els equilibris interns i caient la que està caient. Per això és una irresponabilitat sumar-se als atacs contra la seua vicepresidenta traient-los de context i obviant la dificilíssima realitat valenciana.

Com diu el proverbi, “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”. Doncs això, amics del Principat: el dit és el “pollo” i la lluna l’esclafament d’una part dels Països Catalans. O no?

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER