Contra els privilegis

urdangarin

Gustau Muñoz

La Revolució Francesa del 1789 es va fer, entre altres coses, per abolir els privilegis. Els insuportables privilegis nobiliaris, reials i eclesiàstics que feien distincions feridores entre les persones, que marcaven a ferro una desigualtat insultant. La guillotina va funcionar. Enmig de contradiccions, d’accions i reaccions, de mesures de vegades arbitràries  -perquè les revolucions són així- finalment es va imposar el criteri de la Igualtat. I la història d’Europa i del món va ser una altra.

Una igualtat sens dubte parcial i limitada. Perquè deixava fora, en termes reals, les dones, els esclaus i totes les minories imaginables. Però fou un primer i gran pas, la igualtat de tothom davant la llei. Encara que fos una igualtat insuficient, perquè la desigualtat social que niava en la societat estamental i preindustrial va persistir. Va mutar, va adquirir altres formes, i va prosperar en la nova societat liberal i burgesa, empentada per la revolució industrial. I d’ací el naixement del socialisme i del moviment obrer, del marxisme, i la lluita per una igualtat “real”.

La igualtat “formal” fou un primer i gran pas. I l’experiència del segle XX ens mena a no menystenir-la: sense igualtat formal tampoc hi ha igualtat real. Perquè en una societat igualitària però sense estat de dret, divisió de poders, llibertats garantides i tots els principis del liberalisme polític en plenitud de funcions, uns sempre seran “més iguals que altres”.

Ara bé, en la societat liberal i democràtica gens igualitària dels nostres dies la igualtat formal, la igualtat de tots davant la llei, es dona per descomptada, i fa una certa funció “compensatòria”, per molt que la suspicàcia siga gran i tothom sàpiga que la desigualtat social genera desigualtat formal en forma d’accés desigual a informació, a defensa jurídica de qualitat, a relacions amb persones influents, etc.  La gent en general no es mama el dit. Però quan es produeix una contravenció flagrant i esclatant del principi de la igualtat de tothom davant la llei, quan es presenta descaradament el privilegi davant els ulls de la gent, del poble, de l’opinió, salten totes les alarmes i creix la indignació.

I és el que ha passat. La gent del comú està esvalotada. Al regne d’Espanya creix la indignació. No hi havia prou amb l’absolució de la Infanta, que estava tan i tan a prop del focus delictiu que la ignorància és improbable o en tot cas culpable, i ara al seu marit el deixen tranquil a Suïssa, tot i la condemna a 6 anys i tres mesos que pesa sobre ell i la indemnització milionària que li demanen. De turista a Suïssa!

Qualsevol sap que això només li pot passar a un individu que s’empara en el Privilegi. Perquè la resta de mortals i sobretot els desvalguts en termes de posició econòmica i social, van directament a la garjola. I per molt poca cosa en comparació amb el robatori a mà privilegiada que ha dut a terme Urdangarín al capdavant de l’Institut Nóos segons fets provats en la sentència. Recurrible, però sentència al cap i a la fi.

Uns per furtar una bicicleta o fer un pagament fraudulent amb una tarja de crèdit ingressen ipso facto a la presó, i s’hi estan tres o sis anys.

Urdangarín, no. Pot continuar tranquil de turista a Suïssa. A l’espera que el Suprem revise la condemna i la rebaixe, de manera que per absència d’antecedents, pel temps transcorregut, i altres “considerandos”, passarà el que tothom pensa que passarà. Que no li passarà res.

Ai, la Revolució Francesa!

(eldiario.es/cv, 24 febrer 2017)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER