Trump ho canvia tot

ho canvia tot

Gustau Muñoz

Trump ho canvia tot. De moment ha posat en alerta la Xina i en crisi Mèxic. Fa tremolar el Canadà. Vol construir el Mur definitiu i deportar milions d’il·legals. El seu nou ambaixador davant la Unió Europea es permet el luxe de dir que l’euro té els dies comptats i que altres països europeus seguiran el mateix camí d’eixida que el Regne Unit. Trump defensa la tortura dels detinguts -que és la fi de qualsevol noció de civilització, i una pràctica condemnada per l’ONU. Ataca directament els mitjans de comunicació, la premsa, els periodistes que no li agraden. Demostra un menyspreu immens envers un veritable tòtem de la identitat americana, la llibertat de premsa. Els demòcrates americans estan esparverats. Una “situació dantesca”, en deia l’acadèmic Richard Wolin. De moment governa amb decrets presidencials. I ha posat en guàrdia també una part del Partit Republicà. El sistema polític dels Estats Units, basat en els controls i els contrapesos, no és fàcil de neutralitzar. Però segons el cineasta Michael Moore, espereu a veure què passarà si hi ha un atemptat terrorista, cosa molt probable. La resposta irreflexiva i brutal d’un tipus poc informat i primari, disposat a donar espectacle i a exhibir múscul, pot ser molt, molt, perillosa. Per als americans i per a la humanitat en general.

Ara tot són planys i plors, però més enllà de les invectives, cal saber què ha passat.

La qüestió és que una majoria suficient dels americans l’han votat. Que va guanyar les eleccions. I cal saber com i per què. L’esquerra i els demòcrates progressistes en general, no tan sols als Estats Units, han de fer autocrítica i analitzar amb cura el rerefons dels seus errors, derivats d’una identificació excessiva i injustificada amb els imperatius del sistema i els interessos dels grups de pressió. Sense nervi i lideratge per a marcar una línia pròpia amb força i empenta, l’esquerra està fora de joc. I enmig d’una crisi global que potser s’ha superat en els aspectes més cridaners o de superfície, però que comporta canvis de fons d’una magnitud sense precedents, això és molt greu.

Una part important de la base social tradicional de l’esquerra es sent desemparada, abandonada, no representada. La globalització i la immigració descontrolada margina i priva d’expectatives de futur, per a ells i els seus fills, un seguit de sectors socials obrers i populars que no saben cinc idiomes ni tenen tres màsters. Que no tenen estudis superiors, que només compten amb les seues mans i una formació bàsica, fins ara suficient. Que sols saben treballar, currar, fer faenes més o menys elementals, i que tenen una identificació primària, però legítima, amb el seu país i els seus trets d’identitat, ja siga la música country, la cervesa, el bar, la relació de veïnat o el que vulgueu. No es pot deixar abandonada la base social de l’esquerra. Si Roosevelt i el New Deal varen triomfar als Estats Units i varen obrir una nova època al món, una època molt millor, durant la segona meitat del segle XX, després de guanyar la Segona Guerra Mundial en aliança amb la Unió Soviètica, fou per la gran visió del president demòcrata, que tenia molt clar que sense deixar-se la pell “per la vida i el destí” de la gent comú i corrent, pels treballadors i les classes mitjanes i populars, l’esquerra i els demòcrates tenien la batalla perduda en els complexos anys trenta i primers quaranta de la Gran Depressió i l’ascens dels populistes de dretes que finalment obriren camí al feixisme i al nazisme. Als Estats Units els populistes i els simpatitzants d’Alemanya hi eren molt presents, atiaven l’aïllacionisme, justificaven Hitler i Mussolini. I les tendències autoritàries, l’antisemitisme, la demagògia i la resta, també tenien una gran presència. No, no va ser fàcil. Però Roosevelt i els demòcrates l’encertaren, i connectarem amb el sentiment patriòtic irreductible dels americans, que feien de la llibertat i la democràcia un tret bàsic de la seua identitat, amb la Declaració d’Independència i la Constitució, i els Pares Fundadors, per davant.

Així havia estat fins ara. Però ara l’impensable ha passat. Ara hi ha Trump i això ho canvia tot. Cert, Trump no és un feixista. Stanley Payne ho jura i perjura. Però és que Franco tampoc era un feixista, segons els estudis acadèmics més afinats, que fins i tot posen en dubte que Mussolini fos realment feixista…

Siga com vulga, l’esquerra i els demòcrates, en el sentit més ampli de la paraula, haurien d’estar molt alerta. Mobilitzats com mai, en tensió teòrica i pràctica. Perquè les generacions anteriors, amb l’antifeixisme i la dura guerra contra l’horror nazi i les dictadures de dretes, feren un gran sacrifici. Semblava irreversible, però vet ací que potser no ho era tant. Res no està mai garantit per sempre.

La qüestió social és central. En les seues múltiples derivacions. L’esquerra té la seua raó de ser en el compromís per la llibertat, la igualtat, la fraternitat, per la democràcia. Per la ciutadania i els drets civils, els drets polítics i, posteriorment, els drets socials. Que finalment es concretaren en el Welfare State. Un compromís que arranca de la Revolució Francesa, i que ha seguit una seqüència continuada i una evolució ascendent, projectant els valors de la Il·lustració, en la vessant més política i radical. Els valors de la Il·lustració: la raó, el lliure examen, la igual dignitat de totes les persones, el pas de súbdits a ciutadans, la llibertat de pensament…

Al País Valencià, sortosament, tenim a hores d’ara un govern que ha entès, més o menys bé, les prioritats i que posa l’accent en una política social i d’inclusió amb recursos limitats, cosa molt meritòria. Però ha de fer i expressar molt més encara. La política d’inclusió i de cohesió social –és a dir: que ningú, i sobretot els més vulnerables, la gent dels nostres barris, els marginats autòctons, es puguen sentir ignorats, abandonats o desemparats pels polítics i el govern-, la iniciativa constant i el compromís amb els més desafavorits, més enllà d’atacs i incomprensions, és la tasca prioritària. Combinada amb una política intel·ligent i justa de la identitat, una qüestió sensible que tanmateix, com ensenya la història, és també absolutament central. Dels atacs i les campanyes adverses -sistemàtiques i previsibles- dels mitjans de la dreta, els qui governen n’han d’aprendre. Ni els han de paralitzar ni desmoralitzar. Al contrari. La iniciativa han de dur-la ells, sempre. Les lliçons de la malaurada transició valenciana també s’han d’aprendre.

(eldiario.es/cv, 28-1-2017)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER