De nou, després d’onze mesos, tornem a l’Espanya irrespirable

antonio-hernando-mariano-rajoy-gobierno

Joan del Alcàzar

Després d’onze mesos d’anades i tornades, d’il·lusions i de misèries, d’esperances poc fundades i de decepcions entre irritants i melancòliques, la pitjor notícia s’ha confirmat: Mariano Rajoy seguirà a La Moncloa, presidint un govern que ofèn i espanta al temps. Ofèn perquè la seva investidura al Congrés dels diputats rebaixa el llistó del que és tolerable en l’acció política a mínims alarmants. Espanta perquè els ciutadans més vulnerables van a quedar durant els propers quatre anys en mans d’un partit neoliberal obedient i complagut amb els austericides de Berlín i Brussel·les, acusat de ser una organització criminal en els tribunals, sense la mínima sensibilitat social esperable en les seues catòliques creences, autoritari d’acord amb la més rància tradició espanyola, i capitanejat per un ésser mediocre que, tot i això, ha sabut fer-se amb la presidència gràcies a la inanitat dels seus adversaris, als quals ha sabut enfrontar i desactivar.

Als partits de l’oposició no els ha importat que prop de 14 milions de persones no votassen pel tàndem Rajoy-PP, sinó que amb la seua insolvència han permès que s’imposàs la voluntat de menys de 8 milions que sí que ho van fer. Les possibilitats obertes per l’aritmètica parlamentària i el marge per a la geometria partidària variable, així com la higiene democràtica i el discurs regenerador amb el qual havien apel·lat als seus electors, van fer concebre esperances d’un desallotjament del govern de Rajoy i els seus. No va ser així. Van mentir als ciutadans sobre l’objectiu irrenunciable de fer fora el PP, i ara aquests 14 milions de ciutadans pagaran per la seua incapacitat de complir amb la paraula donada. És cert que la responsabilitat no és la mateixa en termes percentuals, però això ara no importa. Incompetència, supèrbia i miopia es reparteixen de forma asimètrica entre el PSOE, Podem i Ciutadans, però a qui li importa això ara que s’ha consumat el desastre que agreujarà encara més la bretxa de les desigualtats a Espanya.

La publicitat enganyosa d’Albert Rivera i el seu partit Ciutadans ha quedat blanca sobre negre, i ha resultat evident que no és altra cosa que una força auxiliar dels conservadors, fins i tot si l’ajuda a aquests els força a abandonar els que semblaven principis amb què es deien juramentats. Les pulsions adolescents de Podem, que es debat des de fa mesos entre el fonamentalisme zigzaguejant de Pablo Iglesias i el realisme impotent del seu compare Errejón, van malmetre l’única possibilitat que va existir allà pel mes de gener de tirar, literalment, Rajoy de La Moncloa.

Ara sabem que la frustració d’aquesta esperança no va ser una responsabilitat exclusiva dels podemites -encara que sí cal adjudicar-li la quota més gran per la seua miopía- perquè el grup dominant del PSOE no tenia altre objectiu que seguir sent la lleial oposició al PP. Més enllà d’una lluita caïnita pel poder en el partit dels socialistes, i d’un pànic cerval a veure’s superats electoralment per Podem, al PSOE no hi ha hagut durant deu mesos més que el buit de les frases fetes de senyoret arruïnat, i una competició amb el PP a veure quin dels dos és més nacionalista espanyol. Finalment, els socialistes hispans han triat la forma més punyent, cruenta i cruel de les opcions d’autodestruir-se: regalar-li el govern a Rajoy, trencant l’organització en dos i convertint-se en objecte d’escarni públic entre els seus soferts electors. No es poden avaluar encara els costos i efectes del sinistre total en què ha quedat el PSOE, però els experts coincideixen que ha quedat per al desballestament. L’espectacle de la segona sessió d’investidura, una autèntica i explícita exhibició del cisma que l’ha trencat en dos o tres trossos, amb la dimissió prèvia de Pedro Sánchez com a diputat, queda retratat -literalment- en la instantània en la qual Antonio Hernando -el que va ser escuder principal de Sánchez- finalitzada la votació, com un zombi, accepta la mà estesa de Rajoy i l’estreta amb els ulls tancats.

Rajoy, l’astut i parsimoniós dirigent de la dreta hispana, el polític que genera més rebuig entre els electors, el que ha sabut fer una arma política de la seua capacitat per no fer ni dir res durant setmanes, el que sembla maldestre i gairebé estúpid quan es trabuca i diu marianades, ha aconseguit derrotar a tots els seus contrincants. És cert que no ha parat en petiteses com la de retre comptes al Parlament en tant que govern en funcions i que ha subordinat les institucions als seus interessos personals i de partit, però cal reconèixer que ha aconseguit que els altres s’hagen embrancat en batalles internes i també entre ells. Ha impedit així una col·laboració entre els seus opositors que per a ell hauria estat letal.

Fins a tal punt ha estat hàbil Rajoy, fins a tal punt ha controlat els temps i lligat de mans els seus adversaris, que el resultat final no ens pot sorprendre per dues raons objectives: una, perquè va aconseguir que bona part de la ciutadania acceptés la increïble idea que si no hi havia govern era responsabilitat dels socialistes, un relat que aquests no van saber rebatre; dues, va establir un pacte amb el felipisme i els barons socialistes per preservar en la mesura del possible les bondats del bipartidisme passat que el PSOE enyora ara com un paradís perdut. En qualsevol cas, el que han evidenciat aquests onze mesos de govern en funcions és que el país està en mans de mediocres ambiciosos als quals se’ls pot aplicar allò que al país dels cecs, el borni és el rei. El one-eyed Rajoy, hàbil com ningú en la zona més obscura i pudent de la política partidària, ha aconseguit imposar-se als seus invidents contrincants.

Del debat d’investidura es pot parlar molt, però estem en un punt en el qual no té massa interès aprofundir en el que s’hi va dir. Rajoy va oferir poc de nou, fins i tot es va permetre remetre l’audiència a llegir el Diari de Sessions del debat anterior, al qual no va ser investit. A més, -fins a tal punt se sent immune i impune-, es va atrevir a fer bromes sobre els seus SMS al que era el seu gerent al PP, Luis Bárcenas. Rajoy va dividir els representants populars en dos grups, els que ell anomena constitucionalistes, els bons [nacionalistes] espanyols; i els que no ho són, és a dir podemites, nacionalistes no espanyolistes i separatistes diversos, els dolents. Amb aquests últims, una mena de versió actual de l’Anti-Espanya del franquisme, Rajoy no té res a parlar. Ni tan sols això. A més, atés l’encefalograma pla del PSOE i el seu portaveu a la primera sessió, Antonio Hernando, Rajoy va acceptar que Pablo Iglesias lluira com el cap de l’oposició, allò que el líder de Podem va agrair encantat. De l’intercanvi de cops entre ells, dur en alguns moments, van quedar tots dos més que satisfets, mentre que els socialistes adquirien amb el pas dels minuts consciència de ser simples extres de la pel·lícula que es desenvolupava a l’hemicicle.

Potser el més destacable del primer debat, en qualsevol cas, és que ja gairebé no importa el que diga o deixe de dir Mariano Rajoy. Com alguna premsa va destacar l’endemà, el president en funcions va mentir i tergiversar el que li va vindre de gust sobre el que ha fet i sobre el que va a fer. Fidel al seu estil, va posar pompa i circumstàncies a la idea que estem en un temps nou, temps de diàleg i negociacions, per afegir a continuació que no està disposat a canviar res del que ell considera com a obra substancial de la legislatura anterior. A la segona sessió, amb els vots ja al sarró, va endurir el gest i el to per afirmar que vol col·laboració submisa dels socialistes, sota pena de convocar noves eleccions, ara que naveguen a la deriva.

Rajoy és de nou president, i va eixir de les Corts aclamat pels seus. No és per menys. Ha aconseguit esquarterar el PSOE, que l’ha fet president negant la seva pròpia història per a vergonya dels seus militants i desesperació dels seus votants, a canvi d’amenaces i sense cap contrapartida; ha obtingut el vot favorable de Ciutadans, gratis total, sense que a aquestes hores es sàpiga a què aspira aquest partit dirigit pel que semblava prometedor Albert Rivera; ha convertit Podem en la impossible alternativa, encara que els seus dirigents semblen creure el contrari; i, finalment, ha convertit en actors de repartiment la resta dels partits representats a les Corts. Per aconseguir-ho no ha reparat en res. Ha abusat de les institucions fins al punt de situar com a tercera autoritat de l’Estat una correligionària que presideix el Parlament com a fidel majordoma del seu senyor, ha fracturat la representació popular en dos grups, els bons i els dolents, ha prostituït el llenguatge i el debat polítics fins a límits perillosos, s’ha negat a abordar problemes que preocuparien qualsevol líder polític responsable, i ha establert de manera indeleble que Espanya és com ell i el seu partit entenen, i que no hi ha una altra manera de governar-la que la que ells disposen.

Que 14 milions d’electors votassen en contra d’això que és el que entenen i donen suport, sembla, els prop de 8 milions que van ficar les paperetes del PP a les urnes, no l’importa a Rajoy en absolut. Així entén el Partit Popular la democràcia, com entén les institucions, com una forma i uns mitjans per aconseguir els seus objectius. Els confessables i els que no ho són. Temps hi haurà per a reflexionar sobre com s’ha arribat a aquesta nova edició d’un govern presidit per Mariano Rajoy; mentrestant, l’esquerra política hispana recompta les seues víctimes i avalua els costos terribles d’una llarga batalla política que ha finalitzat amb una derrota completa, amb una rendició sense condicions. Després d’onze mesos de calvari, l’electorat progressista torna a sentir que viu en una Espanya irrespirable.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER