Francesc Serés
Com que ha passat cert temps i costaria deduir noms, explicaré el que em va passar fa gairebé un parell d’anys a Lleida. Disculpeu l’impudor del jo a primera fila, però és que va passar perquè vaig presentar el meu últim llibre allà. Hi ha articles que no es poden escriure de cap altra manera.
La cita va arribar després que el llibre hagués fet parlar la premsa i de presentacions en altres ciutats. El periodista que va contactar amb mi va fer veure que li estranyava que a Lleida no s’hagués fet res i jo vaig simular que a mi també, que la hipocresia mútua és el millor lubricant social i es tractava d’arribar a bon port sense fer descarrilar una cosa tan senzilla com la presentació d’un llibre, que si no s’havia presentat era per alguna cosa. El llibre s’havia escrit des de la ciutat i sobre aquesta i el seu entorn; el mateix Ajuntament de Lleida n’havia finançat una part i jo m’havia posat en contacte amb els gestors municipals sense èxit. Havia de ser una jornada llarga de mitjans, dinar, sobretaula i presentació.
Va arribar el dia i amb aquest dia les entrevistes i les trobades i els comentaris. I a poc a poc, a mesura que passaven les hores, la familiaritat i les confessions. Es tractava, a més —la cita tenia un segon objectiu—, de parlar de la ciutat, dels seus projectes o, més ben dit, de l’absència d’aquests projectes. Res millor que un bon dinar per sincerar-se i admetre que el llibre resultava incòmode. Com també ho eren els meus articles en aquest diari, res nou sota la boira. Però el que m’escamava era la falta de subjecte: a qui li resultava incòmode? “A ell”, va dir un dels periodistes. “A Àngel Ros?”, vaig preguntar jo. I llavors, no tots, però molts d’ells, van canviar la cara. “No diguem noms”, em van respondre. A partir d’aquest moment, la meva proposta d’anomenar-lo “l’Innombrable” va prosperar.
La pregunta va ser directa, però no per això inesperada: que com veia Lleida. Malament, la veia. La veia llavors malament i la veig pitjor avui. I no només jo, si ells em formulaven la pregunta suposo que era per contrastar o corroborar un sentiment que era compartit. No és cap broma, enunciar això a Lleida té el seu què. El panorama mediàtic lleidatà té certes particularitats, monopolístic i dependent de la publicitat, com molts, sí, però a més, com la mateixa ciutat, s’ha quedat sense contrast i sense competència.
Lleida s’ha quedat sola. És una illa poblada al mig d’un mar de terra de baixa densitat que s’estén pels quatre punts cardinals, dels Pirineus al Maestrat i de la Segarra als Monegres. Avui s’assembla i es vol assemblar més a Saragossa que a Barcelona. Els projectes culturals de finals dels noranta i principis d’aquest segle han desaparegut. La indústria agroalimentària és puixant, però continua sent autoreferencial, no crea res més que el que li serveix, superàvit cultural zero. La universitat, ai… Heu sentit parlar mai de la Universitat de Lleida?
Les reflexions, amb matisos, és clar, van ser compartides tant com les preocupacions. Els periodistes viuen de les notícies, de l’activitat. Els mitjans han de competir amb mitjans d’altres ciutats, aportar i discutir i res més trist que tenir poques coses per explicar. La informació, com els relats, o els fas o te’ls fan, no hi ha terme mitjà, i a Lleida qui escriu és l’Ajuntament. Per al poder, estatal, nacional, local, el més còmode que apropiar-se’n per pur abandó dels altres. Dir que tot està ja explicat i retenir el monopoli de la calma.
Avui més que mai, Lleida és una ciutat desconnectada de la resta del país, no tan sols perquè passen menys coses que fa deu anys sinó perquè s’evita que les coses passin. “La capital del Segrià, tornem a ser-ho”, va dir amb sorna un dels periodistes, que també va predir el pacte del PSC amb Ciutadans, resultant dels interessos dels partits, però també de les forces estatals. La premonició del pacte del PSOE amb el PP.
La Lleida d’avui seria la ciutat ideal per a qualsevol polític espanyol, quieta, tranquil·la i conformada, amb indústria, diversos dèficits i el seu ‘aquí no passa res’, amb una oposició feble i uns mitjans de comunicació mansos. Diria que representa aquella ciutat llunyana que un dia va voler deixar de ser. De fet, la política lleidatana representa avui tot el que el país vol deixar de ser. Qui l’ha vist i qui la veu. Que lluny és Lleida!
(El Pais ed. Catalunya, 26 d’octubre 2016)
