Tocata i fuga de l’esquerra o el Pacte del Botànic com a nova frontera

adolf-beltran

Adolf Beltran

Podria haver estat un preludi, complex i enrevessat sens dubte, per a una etapa de transició entre les coses velles i les noves, però s’ha convertit en una tocata i fuga. Només s’ha de veure l’enquesta publicada per  eldiario.es per a constatar-ho. Els tons estridents de la tocata del PSOE, amb aquest complot intern que ha culminat en el derrocament de Pedro Sánchez, han donat peu a la fuga massiva de l’electorat d’esquerres envers el desencant i la desmobilització, un estat d’ànim que soscava els socialistes, però que també afecta Podem, malgrat que li sàpia greu a un Pablo Iglesias més interessat a ocupar la primera fila de l’oposició que a articular alternatives viables al sistema.

Després de dues eleccions generals en pocs mesos, a falta que culmine el procés amb la vergonyant abstenció socialista que ha de permetre renovar el mandat a Mariano Rajoy tot just quan el PP, com a organització política, i un bon grapat dels seus exdirigents, seuen al banc dels acusats per obscens delictes de corrupció política, els uns volen convéncer-nos (i convéncer-se) que tindran la clau d’un “govern parlamentari” que podrà imposar a Rajoy altres polítiques, i els altres miren de prolongar la fantasia d’una onada de canvi que ja ha trencat contra la platja sense que la seua força haja estat ben administrada.

És inversemblant la pretensió dels flamants gestors del PSOE d’orientar per la senda de la “responsabilitat” política la seua rendició i desposseir-la de qualsevol incondicionalitat, mentre contemplen en un silenci clamorós l’espectacle judicial de la Gürtel i les targetes Black. I és irritant l’actitud “combativa” del líder de Podem repartint amenaces de derrocament (després matisades) de governs autonòmics d’esquerres, com si es poguera permetre acabar de trencar el joguet perquè algú, per descomptat no els soferts electors, li’n facilitarà un altre de nou.

No es trencaran els governs d’esquerres, perquè això equivaldria a regalar al PP no sols el poder a la Moncloa, sinó en tota la part d’Espanya que es va rebel·lar el 2015 davant de la corrupció, la prepotència i la duresa amb què ha exercit la dreta aquests últims anys. Tampoc es trencarà a València el govern sorgit del Pacte del Botànic per més que la líder valenciana del PP, Isabel Bonig, s’escarcanye profetitzant-ho.

Sens dubte, el dirigent de Podem al País Valencià, Antonio Montiel, no hi contribuirà. En tot cas, el seu propòsit és reforçar el Consell que encapçalen el socialista Ximo Puig i Mónica Oltra, de Compromís, amb l’entrada de la formació morada. Seria el primer cas a Espanya. I dic seria perquè els crítics amb Montiel i amb Àngela Ballester, l’altra dirigent de referència de Podem al País Valencià, hi estan en contra i no ho faran possible. Són joves i ambiciosos. No volen que Podem es “domestique”. Però els passa pel cap la idea de deixar sense suport parlamentari el govern que representarà, vulga o no, la nova frontera entre les coses velles i les noves? És difícil pensar que Ferran Martínez, Sandra Mínguez, César Jiménez, Antonio Estañ i d’altres no siguen capaços de veure que el pacte valencià adquirirà, en el panorama posterior al fallit any electoral, una importància estratègica de primer ordre. I que reforçar-lo hauria de ser una prioritat de totes les esquerres.

Si mai hi ha la possibilitat d’un govern alternatiu al del PP a Espanya, tal com estan les coses, s’haurà d’assemblar al del Botànic pel que fa a la composició. La “via valenciana” torna als prolegòmens del llarg cicle electoral, però en un paisatge marcat per la derrota d’una esquerra que no ha fet viable a Espanya la seua pluralitat. El govern valencià també serà un adversari a batre per al PP. I els temes pendents, amb la reforma del model de finançament autonòmic com a problema més urgent, no són els més adequats per a un estira-i-arronsa d’aquestes característiques. Mónica Oltra, com Compromís en conjunt, en fa aquesta anàlisi. I per això tanca files.

És veritat que Ximo Puig s’ha alineat en el PSOE amb un moviment intern que, objectivament, desemboca en el pitjor paisatge per al govern de la Generalitat que presideix. A ell, més que a ningú, li ha de semblar un fracàs el que ha passat i el que passarà en el seu partit. L’esquizofrènia de la seua posició o, com a mínim, la discordança entre les seues motivacions de dirigent partidari i de president dels valencians complicarà la llibertat de moviments que caldrà per a bregar amb un Govern hostil, a què el seu propi partit haurà permés continuar en el poder, i el president del qual tindrà realment la clau davant d’un suposat “govern parlamentari” que es negue a plegar-se als requeriments de “responsabilitat” que hauran facilitat la seua investidura. Només Rajoy decidirà quant dura la legislatura.

(Publicat a eldiario.es/cv, 11 d’octubre 2016)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER