Joan del Alcàzar
Després del colossal fracàs de la gran esperança generada per l’acord signat a l’Havana, és a posteriori que els més importants actors polítics colombians actuen com haurien d’haver fet a priori. Ningú tenia un Pla B, com han reconegut tant des del govern de Santos com des de les FARC-EP. Tampoc Uribe, qui més enllà d’aconseguir tombar els acords ensopega amb grans dificultats per gestionar la seua victòria, més encara després de la concessió del Nobel de la Pau al seu enemic. Ara, per diferents raons, després de la immensa decepció, s’han activat unes negociacions que s’haurien d’haver produït abans de cridar a la gent a votar sobre un tema tan sensible com emotiu, aferrissat i complex.
Després de més de mig segle de guerra interna, una lectura superficial del plebiscit recentment celebrat a Colòmbia pot portar-nos a entendre que una societat afectada d’una greu patologia social va votar a favor que siguen les armes les que continuen parlant; que els colombians prefereixen seguir amb una guerra interminable, amb un empat catastròfic a diverses bandes en les que ni l’Estat és capaç d’imposar la seua llei, ni els insurgents arriben a derrotar-lo.
El sorprenent resultat d’una consulta que s’havia dissenyat per a ser el colofó a un procés que va concitar l’atenció mundial, -el qual va congregar en la seua cinematogràfica seqüència final a una impressionant nòmina de mandataris, ex mandataris i personatges molt principals de l’escenari polític planetari – va desmentir una vegada més totes les prospeccions demoscòpiques i va destrossar la il·lusió d’un consens que se suposava molt majoritari en favor de ratificar els acords assolits a l’Havana, després de quatre anys de negociacions entre els representants del Govern colombià i els de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia-Exèrcit del Poble [FARC-EP]. Quan semblava segur que els colombians tancarien una llarguíssima etapa de violència política, després de cinquanta-dos anys de guerra, el resultat va ser un ajustadíssim 49.79 de partidaris d’acceptar l’acordat a l’Havana, contra un 50.21 de contraris a fer-ho.
Encara que el 20 de juliol de 1964 se sol prendre com a bo per datar la fundació de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, per la construcció del seu antecedent immediat l’anomenat Bloc Sud, alguns especialistes es remunten a l’any 1948, quan en el context que va provocar l’assassinat del líder del Partit Liberal i candidat a la presidència Jorge Eliécer Gaitán es va produir la creació del grup d’autodefensa, majoritàriament d’origen camperol, per part del seu líder històric Pedro Antonio Marín, àlies Manuel Marulanda Tirofijo, que després donaria pas a la guerrilla organitzada com a braç armat del Partit Comunista colombià el 5 maig de 1966.
En l’escalada de violència de les FARC-EP durant els anys noranta, sembla haver un impàs provocat per l’aprovació de l’anomenat “Pla Colòmbia”, acordat pel president Andrés Pastrana i el president nord-americà Bill Clinton. Els Estats Units van transferir milers de milions de dòlars per desenvolupar una acció concertada contra les organitzacions guerrilleres i, paral·lelament, contra els càrtels del narcotràfic, entre els quals la línia de separació ja era llavors cada vegada més tènue. També es va establir la creació d’una zona desmilitaritzada a San Vicente del Caguán, de més de quaranta mil quilòmetres quadrats, que va estar vigent fins al segrest del senador Gechen Turbay, al febrer de 2002.
A més, a mitjans dels anys noranta, els seixanta-un grups armats de les FARC-EP tenien influència en el poder local de més de la meitat dels municipis existents. Aquesta percepció de l’existència d’un Estat dins d’un altre va ser probablement el més perjudicial per a la zona de distensió creada per l’al·ludit “Pla Colòmbia”. Sobretot, perquè va habilitar legalment aquell extens territori per fer de camp d’entrenament, concentració de segrestats, laboratoris per a la producció de coca, assassinats i expulsió de les autoritats legals. Que les FARC-EP adoptaren una actitud intransigent, unida a un irrespirable clima de violència generalitzada va fer que molts colombians perderen l’esperança en les negociacions de pau, el que va ajudar al desprestigi dels actors en pugna i -en 2002- a fer president de la República al dissident del Partit Liberal Álvaro Uribe.
El “Pla de Seguretat Democràtica”, desplegat pel nou president, va passar per enfortir els òrgans de seguretat a través del territori i per la incorporació bel·ligerant de la societat colombiana. En aquesta línia va incloure xarxes de cooperants i recompenses a informants, així com estímuls a les desercions en el món guerriller, la creació d’unitats de soldats camperols, executant un substancial augment del pressupost de defensa del país. A diferència dels seus antecessors, Uribe considerava que a Colòmbia no existia un conflicte polític en format de lluita armada, sinó un problema de caràcter terrorista causat per les guerrilles.
Amnistia Internacional ha mantingut tradicionalment la tesi que totes les parts en combat han ignorat el respecte als drets humans. AI ha cridat l’atenció de les autoritats colombianes, quant a la seva responsabilitat històrica i actual en les causes del conflicte. A més, en una sèrie d’informes relatius a la intimidació dels activistes de drets humans, els periodistes i els candidats a les eleccions, així com la violència sexual de la què són objecte les dones en el marc de l’enfrontament armat, ha insistit que les veritables víctimes es troben entre la població civil. Idees aquestes també presents en els informes de Human Rights Watch i en els de la Comissió de les Nacions Unides per als Drets Humans, per violacions al dret internacional humanitari, reclutament de menors, actes de violència sexual, desaparicions forçades, segrest de civils [que inclou els anomenats falsos positius a càrrec de l’Exèrcit], tracte inhumà d’ostatges i desplaçaments forçats.
Com entendre que els colombians han votat en contra d’acabar amb aquesta situació gangrenada per dècades de conflicte armat? Una guerra en la qual han interactuat l’Exèrcit colombià, els diversos grups guerrillers [entre d’altres les FARC-EP, el M-19 i l’ELN, encara actiu aquest últim], els paramilitars de les AUC [Autodefenses Unides de Colòmbia], i els milers de pistolers i sicaris dels càrtels de la droga [com el de Medellín, el de Cali, i altres].
El primer que es pot dir per respondre a la pregunta anterior és que votar, el que es diu votar, els colombians voten tradicionalment poc i el plebiscit no ha trencat el costum. Només el 37.44 dels que tenien dret a vot el van exercir, és a dir que dels gairebé 35 milions de censats dins i fora del país, escassos tretze milions es van acostar a les urnes, mentre que més de 21 milions no ho van fer. Descomptant els problemes que els experts addueixen pel que fa als dèficits del cens, i els derivats d’una climatologia adversa en parts del país per l’huracà Mathew, algunes explicacions més exigeix l’absentisme polític de tantíssima gent.
Carlos Malamud ha apuntat una elevada insatisfacció davant els acords assolits, tant perquè s’ha estès la idea que la violència secular exercida per les FARC-EP anava a quedar impune, com per la instrumentació interessada que han realitzat l’expresident Uribe i el seu partit, des de l’oposició més radical. Efectivament, Álvaro Uribe ha aconseguit colpejar durament el seu contrincant, l’actual president Juan Manuel Santos, convertint -en part almenys- el plebiscit en unes primàries de les eleccions presidencials de 2018. Uribe va explotar el fantasma del castro-chavisme i de la probable instauració d’una dictadura bolivariana en cas de victòria del Sí. De fet, com ha reconegut el gerent de la Campanya del NO, Juan Carlos Vélez, tot just es va apel·lar al fet que els votants es posicionaren sobre l’acordat a Cuba, sinó que, en realitat, l’estratègia d’Uribe i els seus va ser apel·lar a la indignació ciutadana. Aquesta va ser, ras i curt, l’estratègia de la campanya que va acabar amb el triomf del No. Textualment, Vélez –qui per l’escàndol que es va organitzar ha hagut de dimitir com a membre del partit d’Uribe i ha oferit unes disculpes humiliants– havia declarat : “l’aprofundiment d’aquesta campanya va ser enviar el missatge adreçat per ‘sacar la piedra de los electores’, per estrat i ubicació geogràfica. En emissores d’estrats mitjans i alts ens basem en la no impunitat, l’elegibilitat i la reforma tributària, mentre en les emissores d’estrats baixos ens enfoquem en subsidis”.
Ara que el resultat de les urnes no ha estat l’esperat pels signants de l’acord de l’Havana, el qual asseguraven els sondejos, ara és quan s’ha establert un diàleg, fins i tot una incipient negociació entre els actors polítics actuals, govern i oposició; és a dir, entre Santos i Uribe. Es pot pensar que una letal barreja de miopia i egoisme, en un context en què ni els uns ni els altres tenien la pau com a objectiu central, sinó que pretenien treure importants rèdits polítics de la situació, està darrere tant del resultat concret de la consulta com de la baixa participació.
No obstant això, després d’aquesta incomprensible falta de previsió -que revela en última instància la debilitat dels lideratges i la manca de sentit d’Estat- han sorgit veus que volen veure llum al túnel ensorrat. El govern de Santos -ara reforçat per l’obtenció del Nobel de la Pau- tracta de recuperar la centralitat sobre l’escenari, i ho farà buscant el suport del Congrés en el qual gaudeix de majoria; mentre que l’oposició liderada per Uribe ha de saber gestionar el seu èxit sense adjudicar-se la paternitat exclusiva del NO i sense que ningú puga pensar que està en contra de la fi de la violència. L’Estat Major de les FARC-EP, al seu torn, no pot desmentir la seua publicitada i inequívoca aposta per la pau, entre altres coses perquè és molt el que van posar sobre la taula de les negociacions i ara, senzillament, no poden revertir militarment els passos fets en favor de la fi de la confrontació armada. Així doncs, sembla que tots hauran de fer de la necessitat virtut.
Són molts els analistes que han connectat el resultat del plebiscit colombià amb el Brexit recent, fins i tot per refutar una suposada anomalia colombiana, la del inexplicable i aparent vot contra la pau. No sembla que més enllà de que van fallar els sondejos [alguna cosa bastant freqüent últimament] i de les inclemències meteorològiques, es puguen establir més connexions.
Això no vol dir que Colòmbia siga un altre planeta. Al contrari. Potser el que ha passat en aquell país sud-americà tinga a veure amb una altra realitat política força estesa a Occident: la de traslladar a la ciutadania la responsabilitat de pronunciar-se sobre assumptes d’extrema complexitat sobre els quals els qui haurien de decidir -assumint totes les responsabilitats que de això es derivaren- serien els representants elegits per aquesta ciutadania per analitzar, discutir i pactar fins a aconseguir els acords que gaudiren de les més altes dosis de consens entre els ciutadans. Fracassada la via d’una irresponsable i impossible democràcia directa, s’haurà de reprendre la de la de vegades injuriada democràcia representativa, fent treballar les institucions, singularment al Congrés.
Potser una bona part dels colombians que va votar NO i, encara més, molts dels que no van votar, van expressar la seua disconformitat amb uns líders partidaris que no han estat a l’altura del que el país necessita, i que a més de utilitzar-los en les seves particulars lluites de poder, no han fet sinó traslladar als ciutadans una bona part de les responsabilitats que ells haurien d’haver assumit i desenvolupat abans, molt abans de convocar a la gent a les urnes.
La senadora liberal Sofia Gaviria, abans qüestionada per les seves opinions crítiques sobre les negociacions de l’Havana, ha concitat amplis suports a una idea superadora dels antagonismes que van cristal·litzar en el plebiscit: “Cal passar la pàgina dels comitès i dels partits pel Sí o pel No, unir-nos tots i actuar amb grandesa. Cal que cessen els discursos en clau política [partidària], amb vista a les eleccions del 2018, i que els dirigents obren més enllà dels interessos particulars “.
