L’envit d’Albert Rivera i l’esquerra captiva [de les seues contradiccions] i desarmada [d’idees]

Captiva i desarmada 2

Joan del Alcàzar

L’intel·ligent moviment de Rivera proposant-li a Rajoy sis punts de confluència bastant assequibles a canvi del seu sí a la investidura ha descol·locat l’esquerra hispana, captiva de si mateixa i desarmada d’arguments, per a fer front a l’ofensiva conservadora.

L’esquerra espanyola, la general i la particular, la sistèmica i la que s’hi oposa, no alça el cap. Ni sap, ni pot i, amb freqüència, ni tan sols vol. Es constata amb facilitat que és presa dels seus rancors, els dels uns amb els altres, i són aquests els que la mouen. Les seues rancúnies i les seues ofenses del passat, les seues deslegitimacions, els seus insults, les seues desqualificacions, tot sembla ser, fins i tot, més determinant que la confrontació amb els adversaris conservadors. Els hi ha entre els seus representants que serien capaços de traure’s un ull si aconseguiren deixar cec el seu parent ideològic. La dreta, clar, es frega les mans i aprofita el vent de cua per a traure profit i endur-se l’aigua al seu molí.

La situació de Catalunya, a més, ha fet estralls entre la sinistra peninsular. Aviat veurem, a més, com la inhabilitació o no d’Arnaldo Otegui per a ser el candidat de Bildu a lehendakari es trasllada més enllà de les fronteres d’Euskadi i té un efecte semblant.

Esquerra Republicana de Catalunya ha arribat a la conclusió que la independència del país és ara o mai, així que tota la seua acció política se subordina a eixe fi tan discutible com difícil d’aconseguir. Amb els d’ERC excitats per la possibilitat de reduir a enderrocs al nacionalisme conservador del PDC i esperonats per la competència de la CUP, amb l’enfonsament del PSC i l’amenaça encara no completament dimensionada per als independentistes d’En Comú Podem, l’escenari català és una olla de pressió que –també en aquest cas- sols beneficia el PP i Ciutadans. Els afavoreix, això sí, exclusivament en els seus particulars i miops interessos partidaris, perquè la topada que s’anuncia entre la legalitat espanyola i la desobediència dels sobiranistes serà un desastre per a la societat catalana i també per a l’espanyola. En qualsevol cas, al que anàvem: totes i cadascuna de les forces d’esquerres [entenga’s en un sentit col·loquial] estan a hores d’ara captives de les seues pròpies contradiccions.

Al País Basc, el que està engegant la negativa judicial a la candidatura de Otegui divideix ja als partits del territori i, a més, això prompte tindrà efectes sobre la resta de la península. PP i C´s d’una banda i a la seua; PNB, PSE-PSOE i Podem per l’altra i a no fer-li favors a Bildu, regalant-li una campanya fonamentada en incloure en el martirologi judicial el seu líder. La dreta espanyola sabrà aprofitar la conjuntura i traurà –abans o després de les eleccions- dividends polítics de l’assumpte.

La proposta de Rivera a Rajoy ha descol·locat l’esquerra hispana d’àmbit estatal més del que ja estava després del 26J i ha colpejat fortament els seus electors, que esperaven més iniciatives i més consistència davant la poca vergonya dels conservadors i l’immobilisme del líder del PP. Els votants progressistes, per contra, s’han trobat amb poc més que retòrica de consum intern. Una retòrica, a més, que majoritàriament són acusacions i desqualificacions entre les mateixes formacions d’esquerra.

El Partit Socialista no sap com atacar Rivera i C’s, que fa uns mesos eren els seus socis per a aconseguir la investidura de Pedro Sánchez. Ells segueixen amb la matraca que diran no a Rajoy, no proposen cap alternativa per a formar govern i no volen terceres eleccions. Quasi res porta el diari. La major part dels barons i la senyora que els comanda han comprat butaques de llotja per a veure com Sánchez es cou en el seu brou, víctima del foc creuat de Felipe González i els seus col·legues de la vella guàrdia i la premsa de la Villa y Corte, que -cadascú en la seua freqüència i amb la seua diferent potència- adverteixen els assetjats a Ferraz que les plagues d’Egipte seran un ruixat comparat amb la gota freda que caurà sobre Espanya si Sánchez no fa president Rajoy.

Podem està missing, o ho sembla. Emula al PSOE en què s’està parlant d’ells més pels problemes interns que per la seua activitat política. Pablo Iglesias se n’ha anat a descansar, amb telèfon, això sí, i s’ha assegut a esperar no se sap exactament què. Que Sánchez es penge en la golfa de Ferraz després de fer president Rajoy, o que es convoquen les terceres eleccions que, aquestes sí, provocaran il sorpasso somniat al PSOE. Que el CIS haja pronosticat uns resultats molt semblats als de juny sembla no importar-los, i de manera una mica infantil estan circulant declaracions en les que es ridiculitza el PSOE pel seu anterior festeig amb Rivera. Magre consol, en qualsevol cas. D’Esquerra Unida s’ha perdut el senyal, i no se sap si estan o quan tornaran. Són els partits aliats –les anomenades confluències- les que estan mantenint viva la flama del discurs d’Units Podem; des dels valencians de Compromís als catalans que lideren Xavi Domènech i Ada Colau, passant per les Marees gallegues. Amb aquestes últimes –literalment en el temps de descompte- s’ha salvat la confluència electoral per a les eleccions de setembre. No seran, sembla, un passeig militar per a Núñez Feijóo.

Ni els uns, el PSOE, ni els altres, Podem, tenen arguments solvents per a resistir, encara menys per a contraatacar, davant l’ofensiva conservadora: ni la passiva de Rajoy ni la proactiva de Rivera. Això fa que s’estenga el descoratjament i la melancolia entre l’electorat que va somiar amb acabar amb el malson anti-social del gallec i el seu partit executat des de La Moncloa. Molts d’aquests ciutadans poden entendre que els seus representants, els diputats d’aquesta esquerra hispana [entenga’s en un sentit col·loquial], està captiva i desarmada.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER