A per les terceres eleccions… o les quartes

terceras-elecciones

Joan del Alcàzar

Ningú les vol, excepte, en última instància, el Partit Popular. És per això que els seus dirigents amenacen a la resta dels partits amb la convocatòria d’eixos nous comicis si no se li dóna llum verda a Rajoy per a que romanga en La Moncloa.

Ciutadans tem que, si es convocaren unes terceres eleccions, una part dels seus votants de juny s’unirien als qui ja els van abandonar després del fiasco de les eleccions de desembre i pels canvis de principis d’Albert Rivera. El PSOE, que sembla un boxador sonat, es limita a repetir la seua lletania de No, i no i no al candidat Rajoy, però ací es queda, sense explicar clarament el per què del seu immobilisme i sense dir què farà si el gallec no  aconsegueix la investidura.

El Partit de la Ciutadania viu en un ai, passejant-se pel fil d’aram circense de ser de dretes sense semblar-ho massa. Proposa un pacte a tres en el qual seria irrellevant i, com a segona jugada, anuncia una abstenció en segona votació que no resoldria res sense el concurs del PSOE. Banalitats.

El Partit dels socialistes no sap, no contesta. Ara com ara, la decisió del seu Comitè Federal és l’oficial, i és la del No, i no i no. Malgrat això, personatges molt principals ja no amaguen la discrepància ni en públic i li mouen la cadira a Pedro Sánchez demanant-li l’abstenció.  Aquests i altres dirigents -i alguna senyora amb incomprensibles aspiracions- semblen més obstinats en la seua guerra interna i en l’obsessió d’expulsar a Sánchez de la Secretaria General, que per fer-li front a Rajoy i els seus.

Sorprèn que Pedro Sánchez i la seua directiva no siguen capaces de respondre al xantatge del PP amb contundència i que, com lamentablement fan, es limiten a queixar-se pel maltractament mediàtic que pateixen. Podrien fer, al nostre entendre, tres coses: 1) explicar amb la cara ben alta que la responsabilitat de govern li ha sigut adjudicada pels electors al PP, en tant que partit més votat, però que ells no poden recolzar a eixe partit amb eixe candidat, responsable de la corrupció sistèmica de l’organització i, a més, artífex d’una política austericida que ha empobrit de forma terrible a bona part del país; 2) anunciar a bombo i platerets que si el PP canviara al seu candidat a president del govern i renovara radicalment l’executiu actual, ells facilitarien la investidura per a eixir de la paralització d’Espanya provocada per la tossuderia de Rajoy  i per a constituir-se, a continuació, en la més fèrria oposició al nou govern; 3) Explicar que, cas que Rajoy persevere en les seues amenaces de convocar unes terceres eleccions, ells, els socialistes, amb l’objectiu d’evitar-les, s’oferirien per a liderar un nou executiu de regeneració democràtica per al qual acceptarien vots o abstencions de qualsevol dels altres grups parlamentaris. En aquest últim supòsit, aquest govern tindria un marge de dos anys, incorporaria independents al front de diverses carteres ministerials i es tractaria de noms negociats amb la resta de les forces que recolzaren aquesta opció.

Si alguna cosa així no ocorre, sempre que Rajoy no haja aconseguit els suports que necessita, què pot passar? Resposta: noves eleccions. Sí, però això ja ho sabem. També es va dir que si no es constituïa govern a partir de desembre de 2015 es convocarien, i es van convocar, les de juny de 2016.

La pregunta, per tant, pensem, és una altra: quin resultat hauria de donar eixa nova crida a les urnes per a què no tornàrem a estar com estem?

Atesa la incapacitat per al pacte dels partits polítics majoritaris, la resposta no pot ser una altra que majoria absoluta del PP. Donades les previsions de vot per al PSOE, a la baixa o, en el millor dels casos, mantenir les xifres de juny; donades les de Ciutadans, potser el més perjudicat en ser abandonat pels seus electors; donades les de Podem, que ja signarien mantenir les actuals… l’única eixida possible del pou en el qual estem seria que el PP obtinguera la majoria absoluta.

Si fos així, ja no hi hauria problema. Tot obeiria a l’ordre natural de les coses. Rajoy tornaria a governar amb el rodillo, que és el que sap fer; i els altres tres líders es passarien quatre anys lamentant-se amargament, llepant-se les ferides internes i culpant als altres de la seua desgràcia. Mentrestant, la majoria de la ciutadania, a seguir patint de valent pels insuportables nivells de desocupació, per l’emigració dels joves, per la deriva de la caixa de les pensions, per la patent de corso de la banca, per la jibarització de l’estructura social de l’Estat, per l’increment dels nivells de desigualtat, per les retallades en I+D+i, per la nul·la sensibilitat davant la violència de gènere o davant el drama dels refugiats, per l’oblit dels problemes mediambientals o per la proa contra tot el que tinga a veure amb una cultura artística creativa i crítica. A més, els problemes de convivència i harmonització de les tensions territorials, singularment la situació de Catalunya, continuaran emmetzinats i amenaçadors, però això –com ja sabem- a Rajoy no li preocupa massa. Si finalment haguera d’actuar, espera abordar la situació amb diners, amb accions judicials i, en última instància, amb la Guàrdia Civil.

Així doncs, vist el que hem vist, donada la incapacitat manifesta dels actuals líders polítics, quan es parla de terceres eleccions hauríem de saber que aquestes serien les últimes solament en el cas que el PP obtinguera majoria absoluta [o un resultat com si tal], perquè de no ser així prompte començaríem a parlar de… les quartes eleccions.

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER