Francesc Marco Miranda sota la mirada de Francesc Viadel

Rafa Gomar

 

La trajectòria periodística i assagística de Francesc Viadel (Algemesí, 1968), periodista, sociòleg i escriptor, és molt remarcable i està dedicada bàsicament al valencianisme polític en diversos àmbits: No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (2009), Valencianisme, l’aportació positiva (2012) i La gran depuració. Catalanistes, marxistes, nazis, jueus i traïdors. Desmuntant l’anticatalanisme espanyol (2015).

Pel que fa a la seva obra narrativa ha publicat Dies de Venus, premi de narrativa Vila de Bétera (1999); Terra, premi Blai Bellver, ciutat de Xàtiva, (2002) i L’advocat del diable (2003). Quant a la poesia, Èxode salnitrós (1988) i Si la lluna és plena (1991).

Ara, aquest llibre que comentem tracta de la biografia d’un periodista i polític valencià basada en la investigació i sobretot en el contingut dels llibres escrits pel mateix Vicent Marco, In illo tempore: Memorias i Cuatro Gatos (Memorias 1939-1942), així com dos llibres més, inèdits, mecanografiats pel seu fill Félix Marco i Orts, als quals Viadel ha tingut accés.

Tal com acostuma en els seus assajos, Viadel empra un llenguatge senzill i molt entenedor perquè el lector camine de pressa i àgil entre els coneixements que ens aporta. En aquest cas ens movem amb desimboltura i fluïdesa entre la vida agitada del polític protagonista, i hem d’agrair també les notes explicatives a peu de pàgina de cadascun dels noms propis que hi apareixen, així com l’índex onomàstic, el glossari de sigles i l’índex d’organitzacions i de publicacions periòdiques, ja que faciliten la comprensió i emmarquen millor les coordenades historicopolítiques. Es tracta, doncs, del seguiment de l’acció política de Vicente Marco que esperem que en siga només un primer tast i que l’autor amplie quan corresponga.

Vicent Marco Miranda va nàixer a Castelló de la Plana el 20 de març de 1880 i va morir a València en 1946. Republicà convençut, milita en el PURA (Partido de Unión Republicana Autonomista), encara que a poc a poc i, ateses certes actuacions i enfrontaments amb alguns dirigents, anirà apartant-s’hi fins acabar creant juntament amb altres polítics, un partit nou: Esquerra Valenciana. Com a periodista comença treballant en el diari El Pueblo —diari fundat per Vicente Blasco Ibáñez el 1894—, al qual s’incorpora quan hi era director Félix Azzati. El 1912 salta a la política municipal, i és escollit regidor de València. El blasquisme ja està molt desgastat, aleshores. La política municipal és un camp de batalla, però ell, tret d’alguns períodes, formarà part del consistori municipal fins al 1937. Entre 1920-1923 és tinent d’alcalde i s’implica de manera decisiva contra la dictadura de Primo de Rivera —13 de setembre de 1923—; i en 1931, quan es proclama la Segona República, exerceix d’alcalde accidental.

Vicent Marco en In illo tempore: Memorias, va deixar escrit: “Sóc republicà i crec en els principis de la revolució francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. El meu socialisme està impregnat de la doctrina de Crist. Amor al proïsme i equitat en la distribució de les riqueses. […] Mai no he cregut en el catolicisme espanyol; és a dir en el cristianisme de les classes acomodades, inclosa la mateixa Església, aliada tradicional del poder, des del cap de l’Estat  fins al cacic local…  […] Malgrat els meus anys de lluita en la política, jo no era polític, mai no ho vaig ser, no ho seria demà, victoriosa de nou la República. […] Política és ocultar, callar o defensar els abusos quan els cometen els amics. I jo no he sabut fer això. […] El polític ha de dimitir de la seua independència freqüentment, quan així convé al cap o al partit…”

Hem de tenir en compte que Marco Miranda va ser també diputat a Madrid i, malgrat que les seues intervencions en l’hemicicle no van ser massa freqüents, després de visitar Astúries, com l’home íntegre i honest que era, va denunciar les autoritats republicanes per la brutalitat en la repressió cap als obrers a Casas Viejas; repressió que irònicament el govern republicà va deixar en mans del general Yagüe, seguint els mandats del general Franco. La seua posició va provocar un moviment d’indignació en la cambra contra ell, com també va ocórrer exactament igual quan va ser governador de Còrdova, en plantar cara als cacics i a la Guàrdia Civil. Va ensopegar amb una classe política que no estava a l’alçada del seu pensament polític.

Marco va passar del blasquisme al valencianisme. Després de les eleccions constituents de 1931, els blasquistes s’adscriuen en el Partido Republicano Radical de Lerroux i ell, en 1933 deixa el partit en veure que Lerroux s’apropa a la dreta de José Mª Gil Robles. És aleshores quan fundarà el nou partit Esquerra Valenciana: republicans, d’esquerres i valencianistes, que defensen un estatut valencià en el futur estat federal d’Espanya; un estat valencià, amb una clara vocació de renovar socialment el país i dignificar les classes populars i augmentar-ne la qualitat de vida. Fet i fet també reivindiquen la unitat de la llengua catalana sense vacil·lacions, i en el parlament mantenen bones relacions amb Esquerra Republicana de Catalunya, de fet Marco va ser el representant del partit de Lerroux en la comissió de l’Estatut de Catalunya.

La majoria dels valencians sabem poc de la nostra història política i caldria fer-ne més divulgació. Aquest llibre m’ha servit per conèixer un a persona important en la política de la primera meitat del segle XX valencià, un home honrat i idealista, que per raó de les seues conviccions progressistes i el seu sentit de la justícia, va estar apartat i relegat entre els seus, i amagat i perseguit durant la postguerra, passant misèria i penúries, no sols ell, sinó la seua família i els amics.

Pel que sembla, Vicent Marco és un exemple més que la honestedat i la independència de pensament es paguen cares i acaben arraconant-te en una solitud pregona. De vegades, ingènuament, un no acaba d’entendre com és possible que certes persones i sobretot el seu exemple, no estiguen reconegudes després d’una vida lliurada a la política i al benestar dels altres. El valencianisme ha tingut i té una importància notable en la història contemporània del nostre País i un dels iniciadors i capdavanters del valencianisme modern és Vicent Marco Miranda.

Gràcies Vicent Marco Miranda. Gràcies Francesc Viadel.

(Interessant i molt recomanable per a visitar és el lloc web: www.memoriavalencianista.cat de la Fundació Josep Irla).

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER