Francesc Viadel
“Considera’m com un caporal del teu Cuerpo Nacional” li diu Daniel De Alfonso al ministre Jorge Fernández Díaz mentre conspira a cor que vols contra els mateixos partits polítics que van confiar amb ell per a perseguir la corrupció. Ho fa a compte dels interessos d’un Estat manat per un partit neofranquista al·lèrgic al joc net i, sobretot, perquè a part de ser un tipus d’arreglar les coses entre amigotes és també un espanyol d’aquells que marquen paquet com els toreros. Malparlat, tirao palante, implacable, ja ha amenaçat en saltar pels aires Catalunya si el foten fora de l’Oficina Antifrau i el deixen sense el seu sou de més de 135.000 euros i sense les prebendes que deuen d’anar associades al càrrec.
Un es queda bocabadat escoltant les animades converses que De Alfonso va tenir amb el seu ‘amo’ el ministre. El personatge posa i treu líders de partit com si fos el poderós cap de recursos humans d’una multinacional, disserta sobre perverses estratègies polítiques amb el posat d’un Maquiavel i sap fer el paper de marquès i alhora el de rastrejador de presses al servei del senyoret. I vet aquí que el ministre, capaç de creure’s les seves pròpies mentides, se l’escolta amb atenció i li va tirant pedretes per veure si afluixa una mica més i li porta de les gargamelles una bona peça… De Alfonso ja voldria però no té res contra els independentistes, especialment contra Oriol Junqueras. El líder dels republicans, els veritablement perillosos per a l’Espanya del No-Do, està net com una patena… res a veure amb Juan Cotino, Francisco Granados, Francisco Camps, Rita Barberà, Carlos Fabra, José Manuel Soria, Jaume Matas i unes quantes desenes més de notables del PP engarjolats, a punt de caramel o sota sospita per corruptes. Per això els Millo, García Albiol, Santi Rodríguez, Levy i tota la colla es fan els idiotes. Per què saben bé en quina empresa treballen i perquè de cap manera no podrien ignorar que el ministre i el seu rastrejador s’han cobert de glòria.
Tot plegat, podríem dir que De Alfonso és pel seu gest el més semblant al comissari Torrente que havien vist mai per casa nostra, i quan més s’embolica la troca, més s’hi assembla. El famós agent en una ocasió va dir referint-se a si mateix que ser un bon policia estava mal mirat en Espanya. Igual que De Alfonso que després de tot el que hem escoltat encara té els collons d’assegurar que està pagant per haver fet bé la seva feina, que al capdavall és víctima de Mortadel·lo i Filemó, de Crani Roig, de Loki, del Doctor Octopus, de l’Home del Sac, de les forces obscures de l’univers, vés a saber si d’ell mateix o d’una colla de policies bruts amb merda per a donar i vendre. Però la cosa va justament a l’inrevés. Les víctimes som nosaltres els ciutadans. Prou que ho sabem. Què no haurà fet ni dit De Alfonso en l’exercici de les seves ‘disfuncions’ des de 2011? Ho arribarem a saber mai? Auditarà el Parlament la seva feina de tots aquests anys l’endemà de posar-lo en el carrer?. Sense dubte que seria molt convenient i coherent en termes de transparència saber a canvi de què els catalans hem pagat durant anys el sou a aquest senyor que galleja d’haver-nos fet la vida impossible, d’arruïnar-nos la sanitat pública i de no sé de quantes coses més.
Quin parell. De Alfonso i Fernández Díaz, dos tipus tallats pel mateix patró (im) moral. Allò rellevant per a ells no és la gravetat del contingut de les converses que van mantenir, les seves fastigoses intencions, sinó que aquestes converses, tan privades –certament- com planificar un atracament, s’hagin conegut per la premsa criminal i que damunt ara algú se’n vulgui aprofitar políticament. Estan convençuts –o això ens volen fer creure- que no han fet res dolent. Quina barra!. És el cinisme, el desvergonyiment i la bogeria elevats a la seva enèsima potència. Com poden tenir la cara tan dura?. Com no han dimitit ja dels seus càrrecs, han demanat perdó, s’han posat en mans de la justícia i s’han retirat a un convent de clausura?
Un: ministre de l’Interior, al càrrec de la seguretat de la ciutadania. L’altre: responsable de perseguir la corrupció i jutge de professió. Quina broma és aquesta? Quins mecanismes són els que permeten deixar als marges als més preparats i honestos i col·locar en els càrrecs de més responsabilitat els Rafis, Jositos, Rín-Ríns i Jesusins de torn? En mans de qui estem?
Publicat a Directe! (24 de juny de 2106)
