El 26-J o la nit dels morts vivents

directo99_021149

Joan del Alcàzar

Les enquestes a peu d’urna, les anomenades israelites, certificaven el que havien dit tots els lliuraments demoscòpics durant els últims mesos. Tant la macro enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques com les dels diversos mitjans de comunicació encarregades a les diferents empreses especialitzades. Tot quadrava: el PP empitjorava els seus resultats de desembre passat, Podem i les seues confluències superaven el PSOE en vots i escons i Ciutadans perdia presència com força frontissa. Fins i tot es podia arribar a imaginar que la suma d’escons dels podemites i els socialistes anava a estar pròxima a la majoria absoluta. Tot semblava respondre al guió previst per analistes i opinadors de major o menor volada.

Però quan van començar a arribar les dades de l’escrutini real, a partir de les 21.00, quan des del Ministeri de l’Interior va començar el degoteig de vots concrets, va iniciar-se el viacrucis que abans de les 23.00 es va convertir en crucifixió de l’esquerra peninsular. Contra tot pronòstic, a l’inrevés de tot l’anunciat, en oberta contradicció amb els resultats previstos, el gran triomfador de la jornada electoral era… Mariano Rajoy i el seu Partit Popular.

Efectivament, més enllà d’una anàlisi detallada dels resultats, oblidant-nos d’assenyalar els matisos, les excepcions o les singularitats, aquesta crònica d’urgència arranca d’un resultat final: 137 escons per al PP [+14 respecte al 20D 2015], 85 per al PSOE [-5], 71 para Podem, IU i altres aliats [igual a la suma de 69+2 obtinguts al desembre passat] i 32 per a Ciutadans [-8]. En conclusió un triomf incontestable de Rajoy que sent la minoria majoritària [amb diferència] que ha rebut l’únic increment en suport popular, està legitimat per a aspirar a ser el pròxim president del govern d’Espanya. Haurà de negociar suports i abstencions, però ―objectiva i responsablement― ningú pot discutir que li correspon intentar formar govern. Veurem, és clar, què haurà de concedir en les negociacions, però pocs dubten que ens esperen quatre anys més d’aquest president gris però molt hàbil en el maneig dels temps polítics, capaç de desencaixar els seus adversaris amb el seu immobilisme.

¿Com ha pogut donar-se aquest resultat en una elecció en la qual els qui semblaven dos cadàvers polítics com Rajoy i Sánchez s’han alçat amb les medalles d’or i de plata en el podi? Està tan mort com semblava el bipartidisme?

Aquestes línies apressades no pretenen ser més que una primera anàlisi d’urgència i es conformen amb aportar al lector algunes idees que considerem centrals. En pròxims escrits aprofundirem en elles i en unes altres que per la premura quedaran ara en els marges.

Un partit com el PP, tipificat com a organització criminal en diverses actuacions judicials que s’estan instruint, tacat amb el chapapote de la corrupció fins a les seues més altes instàncies, amb centenars de dirigents dels diversos nivells imputats o presos, ha obtingut milions de vots de persones per a les quals aquests detalls són poc o gens rellevants. El PP és el partit de les retallades socials, és el que ha disparat la desigualtat a Espanya, és el que no ha distingit entre el que és públic i el que és privat i, a més, ha fet un ús bastard de la maquinària de l’Estat en el seu benefici partidari [l’escàndol del ministre de l’interior, a tres dies de les eleccions, ni tan sols l’ha penalitzat a Catalunya, la qual cosa és tot un símptoma].

Com és possible? La qualitat de la democràcia espanyola és, encara avui, manifestament millorable. Existeix un segment de població en el qual pesa amb força l’herència franquista: l’ordre social i la unitat d’Espanya estan per sobre de qualsevol altra consideració. Aquesta porció d’electors és aquella a la qual el PP anomena ―com feia el franquisme― la majoria silenciosa. Ni es manifesten, ni opinen, ni intervenen en el debat públic o privat, però voten fidels i militants cada vegada que el Poder els convoca a fer-ho. Són vot ocult en les enquestes, menteixen o diuen no saber, però voten. I, com hem pogut comprovar ahir, no s’equivoquen a recolzar a qui deuen.

L’esquerra realment existent, la moderada i la que no ho és tant, viu a les seua respectiva bambolla i no s’aventura a eixir d’ella perquè tendeixen a creure’s les seues pròpies mentides. Es dediquen a donar-se garrotades sense misericòrdia i obliden amb massa facilitat que l’objectiu és governar Espanya i no satisfer els seus objectius particulars encara que es presenten com a generals. El PSOE, corcat per les lluites intestines, no tenia una altra meta que no deixar de ser la segona força política del país per davant de Podem i ―de pas i en clau interna― veure si Pedro Sánchez s’immolava o no en la derrota. Allò tan castís del borni com a rei del país dels cecs. Els de Pablo Iglesias, oblidant que no hi ha dreceres en la història i que els avanços socials han de ser sòlids, van preferir unes noves eleccions a recolzar un govern de Sánchez sobre el qual hagueren pogut influir de manera important, notable. Un error de càlcul que els ha costat un milió de vots i que ha ressuscitat no solament a Rajoy, sinó que ha frustrat a tots aquells dels seus votants que tenien com a objectiu primer i irrenunciable desallotjar el PP del govern per a poder netejar i sanejar l’escenari polític. Això, a més de ressuscitar un altre dels qui semblaven un cadàver, el propi Pedro Sánchez.

L’esquerra espanyola ―especialment els seus electors―, perplexa i deprimida després de la patacada d’ahir, té molt a reflexionar. D’entrada, els seus dirigents ―els moderats i els que no ho són tant― farien bé a donar-li voltes a aquella idea erròniament atribuïda a Don Juan Tenorio: “els morts que vós mateu, gaudeixen de molt bona salut”.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER