Coneixement sense transmissió?

 

Xavier Antich

Fa massa temps que el món de l’educació i l’ensenyament sembla un camp de mines. Sotmès reiteradament a l’arbitrarietat d’iniciatives legislatives que no sempre compten amb el suport dels professionals, ha estat sovint, a més, camp de batalla d’enfrontaments partidistes i laboratori alquimista d’experiments institucionals gratuïts. Tothom sap i reconeix que de l’ensenyament en depèn el futur d’una societat i, tanmateix, una certa imprudència, si no temeritat, el converteix de vegades en tema d’ocurrències frívoles i d’improvisacions indocumentades. Una cosa ben estranya, d’altra banda, tenint en compte el paper capdavanter de Catalunya, des de principis del segle XX, en la renovació pedagògica moderna. És lògic i comprensible, a més de desitjable, que tothom opini sobre l’ensenyament del país, però seria bo que els màxims responsables polítics extremessin la contenció en un context, com el nostre, en el qual sembla que tothom té la fórmula màgica per resoldre qualsevol problema, sigui econòmic o esportiu, artístic o pedagògic.

Confesso, per això, que m’han desconcertat profundament les recents declaracions de la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz. Preguntada sobre si els professors estan preparats per assumir nous reptes tecnològics, pedagògics i socials, la consellera va formular el que considera els “nous reptes”: “Ja no s’han de transmetre conceptes i coneixements, els alumnes han d’aprendre a construir coneixement per resoldre problemes de situacions concretes”. Porto dos dies rumiant-hi i, tot i que encara no ho acabo d’entendre, el que em sembla endevinar-hi és molt inquietant.

En primer lloc, què vol dir que “els alumnes han d’aprendre a construir coneixement” si, pel que es diu, “ja no s’han de transmetre conceptes i coneixements”? ¿Com es construeix coneixement si abans no se n’ha transmès? ¿A partir de què caldria construir-lo? ¿Des de la pura espontaneïtat, feta de prejudicis i estereotips, o des del coneixement que cada alumne ja porta dins d’ell mateix, a partir només de l’experiència viscuda?

Trobo molt inquietants les declaracions de la consellera d’Ensenyament sobre els “nous reptes” pedagògics

Però aleshores el coneixement, que sempre és una finestra oberta al món, al temps històric i a la diversitat d’universos que no són els nostres, no queda reduït a un mer desplegament del que la pura interioritat ja conté? Perquè tot coneixement, des del perceptiu fins a l’intel·lectual, és la forma més genuïnament humana que tenim per sortir de nosaltres mateixos, per descobrir l’exterioritat, per accedir a l’experiència de l’altre. És a dir: l’única manera que tenim d’enriquir-nos amb allò que no prové de nosaltres mateixos. Construir coneixement a partir de l’absència de transmissió de coneixement és condemnar-nos a la inexorable limitació de l’experiència pròpia, tan petita ella.

En segon lloc, ¿l’objectiu de la construcció de coneixement ha de ser “per resoldre problemes de situacions concretes”? ¿Això no implica una reducció abusiva del coneixement a la seva dimensió instrumental i pragmàtica? ¿El valor del coneixement rau només en el seu ús i en la resolució de problemes concrets? ¿On queda, llavors, el coneixement abstracte, que és precisament el que defineix de manera més pròpia el coneixement, des de les matemàtiques o la física fins a la filosofia o la llengua? ¿No hi ha, en aquest menyspreu pel coneixement no instrumental, una renúncia a la capacitat abstractiva que ens defineix com a humans? ¿Com podrien aleshores els estudiants entendre que algunes “situacions concretes” poden ser semblants, tot i pertànyer a temps o espais diversos?

I, finalment, en tercer lloc, ¿què es vol dir quan es diu que “ja no s’han de transmetre conceptes i coneixements”? Què s’hauria de transmetre, aleshores? ¿O és que la transmissió ha de quedar bandejada de l’ensenyament? I per què? Si l’ensenyament no ha de ser també, i de forma prioritària, transmissió, ¿què podrà ser? ¿No és tota societat humana una col·lectivitat articulada precisament per una memòria comuna d’allò que val la pena de transmetre? I encara més: si no es transmeten conceptes, alguns conceptes, com arribaran els estudiants a tenir-los? Els conceptes, i no cal haver llegit la Crítica de la raó pura de Kant per saber-ho, són la forma que té l’enteniment humà per unificar la diversitat de la nostra sensibilitat perceptiva: sense conceptes no podem pensar, ni tan sols el que veiem o escoltem. Tanmateix, ¿renunciar a transmetre conceptes no equival a condemnar els alumnes als conceptes que ja tenen o a confiar que puguin produir-los espontàniament per ells mateixos? Mala peça al teler.

 

 

Publicat a l’Ara, dijous, 12 de maig de 2016

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER