Crònica d’una devastació

transit

Ferran Garcia-Oliver

 

Seria una llàstima que aquesta novel·la passara desapercebuda. Sénia enllà, és dolorosament habitual la distància amb què crítics i lectors es miren el que produïm més ençà, llevat d’excepcions honorables que ens recorden que pivotem entorn d’un sol mercat literari i que la fragmentació no ens du enlloc; però una oronella no fa estiu. Dins l’àmbit estrictament valencià, la mandra lectora, els escassos mitjans perquè els pocs professionals de la crítica puguen exercir el seu ofici i, què hi farem, la precarietat del català, continuen mantenint els escriptors i les seues obres dins una invisibilitat amoïnosa i lacerant. A males penes trencada en els moments inicials de la publicació gràcies als rituals de les presentacions, la invisibilitat és una amenaça que no podem descartar. I en el cas de València sic transit seria una llàstima i una injustícia.

La novel·la de Francesc Bayarri és una crònica de la bogeria col·lectiva i particular de la Transició, seguida del saqueig a què hem assistit impàvids i impotents aquestes últimes dues dècades. València és l’escenari de tot el que arrossegaren els temps convulsos anteriors i posteriors a la mort de Franco, i, a continuació, dels temps d’anestèsia generalitzada impresa pels búfals de la política i els taurons de les finances. Nosaltres mudem de pell al ritme dels canvis de les nostres ciutats o, potser millor, les ciutats muden de pell al ritme dels canvis que som capaços d’estampar en el teixit urbà. I la València profunda de la primeria dels seixanta, la del Carme, la Seu i Velluters, retratada per Bayarri amb un traç finíssim i amable, vagament melangiós, fou dinamitada als vuitanta —quan en dèiem Beirut de València, per la profusió de solars i demolicions—, i després capgirada com un mitjó per la voracitat sense vores de l’especulació dels agents gens secrets del negoci immobiliari. És veritat que els veïns d’aquella ciutat subalterna dels seixanta «eren el resultat d’una aniquilació programada, que impregnava tota la seua estètica fins a l’extrem de fregar la brutalitat», diu Bayarri sense pietat, però encara hi era possible el misteri de la vida en la seua plenitud, per on sense fressa però amb convicció persones com Vicent Ventura teixien en la filosa del futur. Es tractava d’aquella València valenciana, insolent i riallera, d’obrers i menestrals de la seda, d’extravagàncies barroques, de germanies republicanes, de jueus, moros i esclaus tàrtars compartint un mateix espai bulliciós, amb dones finestreres, Magdalenes de Bordils i Genissos Tristany. I si molt m’apureu, encara hi afegiria la València dels Alrussafí, els Ibnalabana i les recitacions alcoràniques dels muetzins, tot en un fluir mil·lenari que havia deixat sediments, signes amb significats, el llenguatge intransferible d’aquesta ciutat tan atractiva i tan desconcertant. I tot salta pels aires després que Franco per fi deixà de fer-nos la murga.

Llavors, el traç cordial dels primeres compassos de la novel·la es transmuta en una escriptura abrupta. El desassossec vital atrapa Francesc, el protagonista de València sic transit que, ves per on, té el mateix nom, els mateixos anys i fins la mateixa professió que l’autor. Aquest és un valor afegit del llibre. No sabem —ni importa tampoc, perquè allò decisiu és com funciona tot plegat— on comença l’autobiografia i on acaba la ficció, fins al punt que a voltes fa la impressió que llegim això, unes memòries amargues, a voltes un assaig d’idees d’un temps i d’un país que van ser i a voltes una invenció formidable sobre les bases de la més bona literatura: li-te-ra-tu-ra. L’adolescent Francesc, doncs, és l’universitari al qual li havien promès el món i la bolla les generacions que havien lluitat contra la dictadura —aquesta és una novel·la de xocs generacionals també—. Però Francesc constata que els somnis i les esperances les perverteixen els mateixos triomfadors, i a males penes troba refugi en les converses nocturnes alcohòliques i desguitarrades de la colla d’amics, però sobretot en l’amor d’Aitana, servit en el sexe clandestí de les mansardes. Memorables pàgines d’aquella vesprada de febrer del 81 en què, agombolats per les cançons del grandíssim Brossa d’ahir del Pep Laguarda i després d’haver-se lliurat a la dolça batalla de la carn, Aitana i Francesc ixen als carrers inusualment silenciosos i buits de València i, astorats, ensopeguen amb tancs i camions militars. Ambdós ignoraven que ja feia cinc hores del colp d’estat. Francesc, que ja havia perdut un grapat de certeses, aquella nit perdia la innocència.

El que ve després ho sabíem amb pèls i senyals, perquè ho veiérem i ho patírem. Però com ens és tan pròxim encara, els historiadors no s’han posat a la tasca. També és cert que una bona part d’aquests historiadors foren tramoistes, manifassers i ideòlegs d’això que va vindre després, i o ho han deixat córrer o n’han dit boles de la mida d’un campanar. Bayarri mostra la superioritat de la novel·la sobre la història en aquest territori de la memòria recent. La crònica de la devastació moral, individual i col·lectiva, passa a convertir-se ara en la crònica,  «de la plaga d’administradors del no-res que anaven rosegant l’herba fresca dels camps de la pàtria». I ells, que aconseguiren tot el poder autonòmic i tot el poder local, el malbarataren i deixaren el país a mercè dels gàngsters. És l’hora dels arribistes, dels mediocres i dels guilopos, inclosos vells amics de la colla que s’apunten al tiberi dels diners públics. El vell Monle desvergonyit queda ben lluït en la immundícia televisiva regional, perquè una vegada traspassat el llindar del ridícul, l’home és capaç de qualsevol disbarat, estètic i moral, com li reconeix al mateix Francesc. És l’hora així mateix de la cocaïna, del sexe urgent i de les primeres serioses esquerdes sentimentals. Del depriment paisanatge i paisatge urbà escapen les dones i les homes honestos, com el Benlloc, que no es venen per deu ni per mil. Els altres, els que s’aferraven a la mamella de la Mare Administració, sacrificaren la llibertat de pensament per conquerir fama, diners i poder. Per a rentar-se la consciència escampaven la falòrnia que no s’hi podia fer res més, perquè els tempos no ho permetien. Encara estem desenrunant les escombraries deixades pels progres que manaren entre el 83 i el 95.

Però encara hi havia d’arribar el pitjor. Alguns d’aquests progres encara eren capaços de saber que Brel era un cantant francès i no una marca de perfums, i que l’autonomia, a més d’una assegurança de vida per al partit i per al vassall amb carnet, era una possibilitat de traure el país de la somnolència secular, al ritme dels tempos marcats, és clar, des de Madrid. Els que darrere seu assaltaren la Generalitat eren uns alegres indocumentats, el planeta musical dels quals orbitava entorn de Francisco, i tot «amb una capacitat d’argumentació que en una reunió d’escala hauria fet enrogir de vergonya la resta d’assistents». Per a ells l’autonomia era una zona privilegiada i acotada de depredació, sota la camàndula d’ofrenar noves glòries a Espanya. S’havien acabat els tempos, ara s’imposava l’agafa els diners i toca el dos, amb una perícia i una barra formidables, a càrrec, en efecte, d’una gent sense més inquietud vital que la de «detectar tot racó oficial on poguera amagar-se una bossa de pressupost públic, per tal de plomar-lo en el menor lapse possible». Aquesta fauna delictiva ha sigut la divulgadora d’una paraula que caldria proscriure: evento, perquè és sinònim de lladronici i dels tinglados que muntaren per a embutxacar-se fins a l’últim cèntim susceptible de ser pispat. Mai polítics, advocats, notaris, empresaris i jutges han anat tan del bracet com en aquests anys de pillatge, reeditats, això sí, amb els vots populars: coses de la democràcia.

A frec d’aquesta davallada col·lectiva cap a la banalitat i la vulgaritat, Francesc també experimenta el seu propi enfonsament. Les xacres inevitables d’un cos que acumula anys, els estralls inevitables de les substàncies tòxiques ingerides, una relació que fa aigües, la desaparició dels amics als quals la vida els ha llicenciat per sempre més, les il·lusions extraviades, les servituds d’uns treballs oprobiosos al servei dels búfals i els taurons… Francesc no és un dissident. No té la fusta per a plantar cara a la vida. Es complau en petits atemptats lingüístics sense cap més transcendència que la seua pròpia i tímida satisfacció. ¿I que el salva de l’apocalipsi final? L’amor, que com el carter, truca a les portes del seu cor per segona vegada (Only love can breake your heart, em canta ara Neil Young mentre escric aquesta nota: coses de l’atzar).

Francesc Bayarri ha compost un fresc magnífic de València dels darrers cinquanta anys. Aquests «dos rius paral·lels» de biografia individual i marxa col·lectiva els traça d’una manera superba. Ausades que s’ha esplaiat en les misèries d’uns éssers i d’una ciutat pintats amb ben poca condescendència. Bayarri tenia ganes de dir la seua, i ho ha aprofitat al llarg de 316 pàgines impagables amb un bisturí que fa feredat. Hi havia un parell de riscs implícits en l’operació: el fulletó i el pamflet. I ni una cosa ni l’altra. Sobretot ha evitat el pamflet. Amb unes pinzellades ràpides i destres retrata la immoralitat d’uns personatges obscens. De l’extravagància brolla de vegades alguna gota esparsa d’humor àcid, que convoca la rialla, tan breu com aflictiva. La lucidesa del Francesc no fa lliga amb cap mena d’alegria desbordant. Ni tampoc amb l’antropologia rebregada, oficial i oficialista amb què de nou la Mare Administració autonòmica, ara amb uns altres inquilins, proclama l’orgull de ser valencians, nascut, no t’ho perdes, «directament de la terra, de la llum intensa i transparent, de l’olor de pólvora i de flor de taronger, de la música de banda i el gust de tastar el socarrat». Si en vols més, para el cabàs. No hi ha manera de posar fi a la imbecil·litat heretada dels progres i dels saltamarges.

Ho torne a dir: València sic transit mereix multitud de lectors. Francesc es queixava cap a les darreres pàgines de l’«exili interior» de l’escriptor, del músic, de l’artista, mentre la gent llanguia anestesiada i feliç. Aquesta sensació desagradable roman inalterada. Corregir-la, sens dubte, correspon a la Mare Administració. ¿Per a què serveix el poder sinó per a transformar i enviar a fer punyetes els tempos? I la Mare Administració de moment ens serveix vídeos de l’orgull de ser valencians. Però també depèn tu i de mi i de tots nosaltres. Vés, doncs a pel llibre, i aprèn, cabreja’t i disfruta.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER