Mónica Oltra

monicaoltra

Gustau Muñoz

Divendres 15 d’abril, ja cap al tard, davant l’edifici de l’Octubre, al carrer Sant Ferran de València. Iniciativa-Compromís hi havia convocat un debat obert, en vespres de la seua Conferència Política. Jo havia anat a la llibreria Tres i Quatre, instal·lada dins del mateix edifici, a cercar un llibre que m’interessava d’Achille Mbembe (Crítica de la razón negra), un dels pioners dels estudis postcolonials.

Després de comprar el llibre, i de manera inopinada, vaig ser testimoni al carrer d’una escena significativa i colpidora. Un grup d’ex treballadors de RTVV molt afectats i excitats encerclaven Mónica Oltra, que arribava per a participar en l’acte convocat a l’Octubre, demanant-li a crits explicacions i deixant anar tot el sofriment contingut en forma d’una explosió emocional que, segons com, semblava que podia ser incontrolable i anar a més o derivar en coses pitjors.

Mónica va explicar-se, va acollir amb estoïcisme i comprensió els retrets, va consolar els cinc o sis ex treballadors de RTVV que, a poc a poc, es calmaren, baixaren el to, i finalment la situació es va resoldre. Però fou una situació molt dura. Per la ràbia i la impotència d’uns ex treballadors carregats de raó, als qual se’ls acaba ja l’atur i que no tenen perspectives de reinserció laboral. I per Mónica Oltra mateixa, atrapada entre els seus sentiments personals i l’embolic de pressions i limitacions de tota mena de governar amb l’herència enverinada i endimoniada que ha deixat el PP.

Em va impressionar la manera com Mónica Oltra va fer front a l’incident. Un incident menor, val a dir, perquè n’ha tingut de més grossos, amb relativament poca gent, i sense periodistes. Amb uns interlocutors molt excitats, emocionats, que oscil·laven entre el plor i la reivindicació, entre la rèplica i el crit.

Vaig poder comprovar que Mónica patia. Que abraçava i consolava els manifestants. Va fer front a la situació amb molta dignitat, però se’m va fer evident que es trobava -i es troba- en una d’aquelles situacions terribles, d’elegir entre un mal i un altre, que tot sovint la política (i la vida!) ens depara.

Cal confiar que el tema de RTVV es resoldrà, que es reobrirà i que el drama humà dels ex treballadors serà abordat com cal, enmig d’un conflicte d’interessos evident i molt difícil que és una veritable prova de foc per al nou govern, el govern del canvi, al País Valencià.

I tot això em suggereix una reflexió sobre Mónica Oltra.

És una líder social com els valencians no n’havíem tingut des de fa molt, molt, de temps. I és una persona d’una humanitat excepcional, que viu i pateix els problemes socials, i això, aquesta dosi brutal d’autenticitat és una clau fonamental del seu lideratge, que la gent del carrer, el poble, les persones normals i corrents, perceben de manera intuïtiva i clara de seguida. I a més, té una visió política innegable, una visió estratègica i una comprensió eficaç de la política, a partir de les vivències de la gent, que s’han de connectar amb un projecte de canvi. Sentit de la realitat, connexió directa amb el poble, i visió política, no és poca cosa! Aviat és dit! És el que calia i que no havíem tingut mai, allò que Joan Fuster lamentava a Nosaltres els valencians, cap al final, quan afirmava que “ens han fallat els homes”, i no podia dir “les dones” perquè estava fora de lloc en aquell temps. Ara podem dir que hi ha “una dona” que no ens falla, i de la qual es poden esperar moltes coses.

Per tot això em dolen les crítiques injustes cap a Mónica Oltra. N’hi ha que entenc i fins i tot que puc compartir. Pense que s’equivocà amb el tema de l’accent del seu nom, que podia haver estat més discreta, que ella és també un símbol col·lectiu, institucional, i que reforçar el valencià com a opció és sempre convenient, fins i tot obligat, per coherència. També se li ha retret, amb la boca petita, aparèixer amb els monyos de fallera en una roda de premsa, o plorar en l’Ofrena. Crec que és no entendre res. Res de res.

Mónica, com tots, es pot equivocar en algunes coses, però no s’equivoca en l’essencial. I en un País en què tants s’han equivocat tant, no la criticarem a ella, que l’encerta en allò realment determinant i decisiu.

I no se li pot retreure l’empenta, la decisió, la voluntat de fer valdre el seu punt de vista, perquè això és consubstancial al lideratge, ací i arreu, tot i que hauria de modular una mica l’impuls, perquè darrere té una coalició complexa en termes sociopolítics i també humans.

Mónica és el principal actiu de l’esquerra i el valencianisme. La decisió que els diputats de Compromís anaren al Grup Mixt i no al poti-poti de Podem, no li és aliena. La visibilitat dels valencians no havia estat mai tan gran, mai s’havia parlat d’un govern “a la valenciana” com una cosa bona i positiva. L’estereotip negatiu dels valencians ens fa molt de mal. Ella ha fet molt per revertir-lo. (També Baldoví, Mireia Mollà, Enric Morera, Joan Ribó, etc., etc., un gran equip. Sense oblidar Ximo Puig o Vicent Soler, que des de les seues pròpies coordenades del PSPV fan un paper positiu).

El debat obert i franc amb el que significa Mónica Oltra i amb les seues opcions és normal i necessari. El valencianisme es posa nerviós davant qualsevol indici de possible dilució en una formació més gran d’àmbit estatal, que ens fa invisibles. I té tota la raó: hi estic plenament d’acord.

La responsabilitat és molt gran. I Mónica sens dubte estarà a l’alçada. Mirem la història. Mai havíem tingut un polític o una política identificat amb les posicions valencianistes i d’esquerra de la seua talla, de la seua projecció social i popular. Pensem-hi, i actuem en conseqüència.

(eldiario.es, edició valenciana, 18 d’abril 2016)

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER